Menors i cirurgia estètica


Segons dades de la Sociedad Española de Cirugía Plástica y Reparadora, a Espanya es realitzen prop de 380.000 operacions de cirurgia estètica a l’any, la qual cosa ens converteix en el quart país mundial en l’aplicació d’aquest tipus d’intervencions, amb un augment de la demanda entre un 5 i un 10%.

Una altra dada rellevant és que una cada deu es realitza a un menor, que ha de comptar amb l’autorització paterna fins als 16 anys. A partir d’aquesta edat, l’adolescent pot decidir lliurement si desitja operar-se, en cas que els metges valorin que ha assolit el grau de maduresa suficient (els progenitors són informats i la seva opinió és tinguda en compte només si la intervenció pot tenir conseqüències greus per a la salut del pacient). Davant d’aquesta limitada regulació, el passat 3 de març, la Junta de Andalucía va publicar un decret de protecció als menors d’edat, segons el qual també es requerirà l’examen d’un psicòleg, extern al centre quirúrgic, que determini si el noi o noia pateix algun tipus de problema de salut mental -distorsions de la imatge corporal, entre d’altres- que pugui condicionar el seu pas pel quiròfan.

Al meu entendre, també caldria regular la publicitat que arriba als menors, directa o indirecta, al voltant d’aquest tipus de cirurgia, que ha assolit un grau de banalització susceptible de perjudicar el seu desenvolupament, tant a nivell físic com emocional. Valdria la pena reflexionar sobre la rapidesa amb la qual els joves assumeixen determinats rols adults -reflectits en la nova llei de l’avortament, per exemple- mentre que augmenten les dificultats socials a l’hora de fer-se càrrec d’altres responsabilitats capitals, com pagar una vivenda, formar una família o desenvolupar una carrera professional. ¿No serà que confonem la promoció de l’autèntica maduresa amb la pura frivolitat?

Comentaris

Clidice ha dit…
penso que el teu enfocament és d'allò més correcte. La banalització dius i hi estic d'acord. Perquè el missatge que arriba al jovent és: "es pot entrar i sortir del quiròfan per canviar-te coses, com del garatge per tunejar el cotxe, sinó mira la Belén Esteban". No ens agrada el nas? l'operem. Els pits són petits? els fem grossos. Ens sembla que tenim massa panxa? la treiem. Volem uns llavis mandinga? els posem. I així anar fent. Però la responsabilitat d'aquest absurd, en qui ha de recaure?
Penso que tots hi tenim part de responsabilitat. Començant pels programadors de televisió, família, escola, els propis adolescents o aquells cirurgians que s'estimen emplenar-se la butxaca que pensar en la salut emocional dels menors.

Traducció del blog