Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2011

Dilemes sobre el perdó

Imatge
El doctor Enrique González Duro és autor del llibre Los psiquiatras de Franco

En relació al post del 28 de gener, un col·lega em comentava per quin motiu suggeria que els descendents dels psiquiatres franquistes -entre els quals hi figuraven Antonio Vallejo-Nájera, Ramón Sarró o Juan José López-Ibor- haurien de demanar perdó en el seu nom, si no havien estat implicats en la barbàrie. La ideologia pseudocientífica que van elaborar els perversos facultatius, al servei de la tortura a marxistes i homosexuals, o els mateixos robatoris d'infants, són un fet que no els incumbeix en absolut, argumentava, perquè ells no hi varen prendre part. Simplement, van tenir la mala fortuna de néixer en una família franquista. Tal vegada els resulti prou dolorós el record, com per haver-se d'implicar en recerques traumàtiques, vinculades a un passat horrible, del qual potser reneguen o s'estimarien més oblidar. En l'hipotètic cas que haguessin paït els dramàtics esdeveniments, tampoc tind…

Cicle de xerrades

Imatge
El malson, de Henry Fuseli


"El món dels somnis i la vida quotidiana"

Clara Esquena i Freixas, psicòloga clínica.



Dies 2 i 16 de febrer, 2 i 16 de març a les 18h

Centre Cívic Can Castelló

(Cal inscripció prèvia)

C/Castelló, 1-7. Sarrià-Sant Gervasi. Com arribar-hi.



Nadons robats i franquisme sociològic

Imatge
Madrid, 27 de Gener de 2011. L'associació Anadir va presentar una demanda conjunta a la Fiscalía General del Estado.


Els mitjans en van plens. És la notícia de la temporada i fins ara pràcticament no se n'havia cantat ni gall ni gallina. Potser discrepareu amb mi però considero que una de les realitats més pertorbadores que emergeixen arrel de la trama de nadons robats, des de la dècada dels 40 fins els anys 90, és el fet que no s'hagi destapat abans, amb tota la seva càrrega dramàtica. Inquieta profundament el manteniment de l'engany durant l'etapa democràtica i el silenci còmplice que ha embolcallat aquesta pràctica demolidora, pròpia dels règims més feixistes. Una servidora, que ha estat educada en la pueril creença que havia nascut en un país lliure, no pot entendre de cap manera aquesta amnèsia monstruosa. Com és possible que no finalitzés la barbàrie, després de la mort del dictador? De quina manera s'ha pogut ocultar un sofriment tan atroç i l'entrama…

Glòria matinal

Imatge
Com que no se m'acudeix res interessant de què parlar-vos, avui escriuré sobre l'última pel·lícula que he anat a veure al cinema. Ja ho he comentat amb anterioritat, m'he tornat un xic al·lèrgica al retrat del sofriment humà a la pantalla gran, amb la quotidianitat informativa i laboral ja en tinc ben bé prou. Per altra banda, em fa la impressió que determinats enfocaments dramàtics són poc compromesos, llagrimosamanent banals, no penso que sigui estrictament necessari amargar-se l'existència. Per aquest motiu, darrerament, opto per les comèdies romàntiques i altres productes lleugers. Quan tries aquest camí, tampoc estàs del tot alliberada de sofrir un mal humor considerable a la sortida: un reguitzell de tòpics massa suats també pot acabar amb la teva paciència. Honestament, no considero que Morning Glory sigui un exemple de repetició cinematogràfica tronada sinó que resulta una història molt digna per passar una tarda de diumenge. Si es tractés d'una pel·lícula …

I a sobre, els trens

Imatge
A Suïssa, els trens tenen el costum pintoresc d'arribar puntuals

Un veí del poble m'explicava les aventures personals, en els seus habituals viatges a Suïssa. Un dels fets que més el meravellava, deia, era l'extraordinària puntualitat dels trens. Fins i tot en una estació remota, perduda a la muntanya, el comboi passava en el minut exacte en el qual havia estat anunciat, ni un segon més ni un segon menys. Com que el bon home havia d'acudir a diverses cites importants i delicades, aquella seguretat horària el reconfortava d'allò més. Per raons de candent actualitat, és evident que aquesta exactitud no és extrapolable al nostre país. Si els comparem amb la realitat catalana -no dic espanyola perquè a la resta de l'Estat no pateixen segons quines calamitats-, els trens suïssos semblen el producte d'una novel·la de ciència-ficció. En matèria ferroviària, som a can pixa i rellisca. Arriba un punt que m'importen un rave les cadires ergonòmiques dels maquiniste…

Les visions d'Hildegarda

Imatge
Hildegarda té una visió i la transmet al seu escrivà


Tot fent endreça -n'haig de fer moltíssima i no sabeu la mandra que em fa-, ahir recuperava uns apunts oblidats sobre la incommensurable Hildegard von Bingen, mística i artista del S.XII, un personatge pel qual sento gran admiració. Gairebé em fa vergonya esmentar-la. Quan abordes personalitats genials, et fa la impressió que mai no estaràs a l'alçada. Em vaig deturar en aquelles línies, escrites damunt d'un paper ja grogós. Pensava en algunes crisis existencials que veig darrerament, tal vegada originades per la poca consciència que tenim de la nostra dimensió espiritual. Viktor Frankl les anomenava neurosis noògenes, si no vaig errada. Al meu entendre, el boom de la importació oriental -excessivament superficial i desconnectada de la nostra realitat- tampoc no resol les mancances. M'agrada retornar als autors que l'han tinguda en compte, la visió biopsicosocial també em sembla insuficient. Us deixo un petit text…

Blogaires amb èxit

Imatge
De tant en tant, llegeixo entrevistes a la premsa a blogaires amb èxit. No em refereixo als subversius que lluiten coratjosament contra règims dictatorials, darrere les pantalles d'un ordinador, sinó a persones que aconsegueixen treure un enorme rendiment professional a la seva activitat a internet i generen un nombre ingent de visites diàries. Tal com jo ho he entès, generalment, el criteri a través del qual s'escull el quadern de bitàcola és precisament la seva audiència així com l'impacte que ha tingut en el sector en el qual se circumscriu. Tant si parlen de moda, cosmètica, noves tecnologies, literatura o fotografia, hi ha blogs que assoleixen una enorme acceptació popular i aconsegueixen que el seu autor s'obri un prometedor camí laboral, gràcies a una constant dedicació. Val a dir que les excentricitats minoritàries -com el teatre alternatiu o els projectes educatius en barris marginals, per exemple - són menys susceptibles d'assolir el rang descrit. Com a …

Atracció sexual genètica

Imatge
La Jenny va ser adoptada i quan es va posar en contacte amb en John, el seu pare biològic, se'n va enamorar i van formar una família


La miscel·lània de La Noche Temática d'ahir, girava al voltant de les històries d'amor. La veritat és que habitualment toquen temes suggeridors, que paga la pena veure o recuperar via internet, pels diferents elements de reflexió que aporten a l’espectador. He criticat tan sovint la banalitat que inunda la petita pantalla que és esperançador poder-se referir encara a espais que conservin la voluntat de divulgació, sense perdre de vista la sensibilitat ni el rigor científic. Si abans provocava certa hilaritat, assegurar que hom mirava els documentals de La 2, ara és gairebé un alliberació poder gaudir d’aquests petits oasis, allunyats de la crispació i la vulgaritat imperants. Com deia, un d’aquests reportatges girava al voltant de l'atracció sexual genètica, un fenomen força desconegut del qual vaig pensar que calia fer-ne un apunt al blog…

Tenia el cor delicat

Imatge
En un dels capítols de La Riera, Guillem Almeda, el malvat pare de la Lídia, interpretat magistralment per Fermí Reixach, parlava amb la seva filla, la no menys convincent Anna Sahun, sobre un arquitecte rebel. Era rebel perquè resultava fastigosament honest, malgrat que hagués comès alguns errors en el passat, dels quals ja no es volia amagar més. L'arquitecte havia optat per abandonar un tèrbol projecte hoteler que tenien diversos socis entre mans i ara temien que els delatés. Guillem intentava calmar la noia, molt neguitosa, mentre li assegurava que no representava cap mena de perill perquè tenia el cor delicat. Ella provava de comprendre què significava exactament aquella insinuació. El corrupte major, amb una expressió sardònica pintada a la cara, responia que no volia dir res en absolut. Senzillament això, repetia, que tenia el cor delicat. Entre línies, és clar, s'entenia que no podria suportar més pressió que l'ordinària. Posseïda per la desesperació, la pèrfida Lí…

La moralina

Imatge
Anit vaig veure el Gran Wyoming vestit de gentleman, guarnit amb bata d'estar per casa i copa de brandi a la mà, en el seu programa de La Sexta. Feia una paròdia àcida sobre la crispació que suscita actualment l'humor de la seva cadena -elogiat per uns, demonitzat per altres-. Si fa no fa, un dilema semblant al del Polònia. L'esquetx en qüestió es titulava La moralina i vaig trobar-lo més proper al sarcasme que a la ironia. La intel·ligència és un bé escàs a la petita pantalla. Desconec quina estranya mutació ha sofert la sàtira, darrerament. La corrosió barata és més rentable que el guió elaborat. M'estranya que després es lamentin de les reaccions adverses a la mala bava. Tal vegada fos justament el que pretenien. Eren del tot previsibles. Aquest fet s'agreuja si parlem de la privada. Wyoming, sempre envoltat de dones guapes, encasellades eternament en el rol de secretàries, no fa més que repetir els clixés més tronats. Reconec que li tinc tírria. El binomi home …

Ulleres professionals

Imatge
Si repasso les entrades al blog, reflexiono sobre els problemes dels pacients o dóno una ullada a les lectures recents, m'adono que el tema que més abunda al meu voltant és el sofriment humà. De la mateixa manera que les embarassades veuen bombos a tot arreu, una servidora té un radar especialment afinat per detectar drames aliens. Aquest fet pot comportar certa tendència a la rumiació obsessiva i és necessari compensar-la, amb una mica de voluntat i imaginació. És una mena de dany col·lateral de l'ofici, que no havies contemplat abans de tirar-te alegrement la piscina. Amb l'experiència, aprens a gestionar-lo millor. De tota manera, no em sorprèn gens que els psiquiatres figurin en els primers llocs del rànquing del personal sanitari més estressat. Òbviament, aquesta fixació no implica que pugi la taxa de natalitat de la població, ni tampoc de depressió, trastorns d'ansietat o brots psicòtics. Malgrat tot, a algunes persones els pot causar aquesta impressió. La profes…

Salvar pensions = Controlar frau fiscal

Imatge
Començo a pensar que escoltar les notícies és un esport de risc perquè anem d'una apocalipsi a l'altra. És un no parar. Podríem parlar d'infinites amenaces que ens sotgen nit i dia, que farien més recomanable quedar-se a casa mirant el canal 24h de Gran Hermano, que sortir al món a guanyar-se les garrofes. Pel que ha de venir, segons sembla, més ens valdria matar la poca esperança que ens queda. Centrem-nos en la polèmica sobre l'edat de la jubilació, encara que tinc una llista de calamitats pendents, que ja desgranaré en una altra ocasió. Malgrat que és una decisió cruel amb els més desafavorits i pot tenir conseqüències nefastes sobre la salut d'algunes persones, em limitaré als aspectes estrictament monetaris. Per tal de justificar l'allargament fins als 67 anys, ens adverteixen una vegada rere l'altre sobre la imminent fallida de la Seguretat Social, una amenaça que és com la cançó de l'enfadós, dels anys que fa que ens la injecten per tots els cana…

Salt, una oportunitat per la convivència

Imatge
Aquest matí, he escoltat a la ràdio com dos veïns de Salt posaven de relleu, en el programa de Manel Fuentes, el paper d'un delinqüent multireincident, d'origen magrebí, amb causes obertes amb la justícia, que suposadament estaria movent els fils de les revoltes ocorregudes al municipi, protagonitzades per menors, molts d'ells inimputables per la legislació espanyola. Si fossin certes les acusacions, estaríem davant d'un cas preocupant de manipulació d'adolescents, per agreujar artificialment un clima de crispació ciutadana. Posteriorment, he comprovat la informació en el blog del moviment Anti-Aru de Salt i tot sembla indicar que la seva denúncia està ben fonamentada. És de justícia assenyalar que els testimonis han elogiat l'actuació policial durant els disturbis -l'han qualificat de molt professional- però s'han queixat amargament que no s'hagi posat fil a l'agulla abans per solucionar aquest conflicte d'arrel.
Les primeres preguntes seri…

L'humor ha de tenir límits?

Imatge
A vegades rellegeixo algun missatge de fa mesos i em vénen ganes de suprimir-lo. Quan escrivia amb paper i boli, vaig generar tal quantitat de deixalla que tot sovint sentia un intens i sobtat malestar. Tenia la fantasia que apilava la inútil paperassa i la cremava a la foguera de Sant Joan. No ho vaig fer mai però creieu-me que me'n vaig quedar amb les ganes. Aneu a saber on para, ara, tota aquella fullaraca. Reconec que, malgrat la seva ínfima qualitat, em devia ajudar a millorar l'escriptura. Això m'agrada pensar. Quant al blog, recordo un post dedicat a Tomàs Molina i la manera amarga com, segons deien, s'havia pres la seva caricatura al Polònia. Aleshores defensava que l'home del temps podria gastar millor sentit de l'humor. Ara penso justament el contrari. Quin dret tenim a dir-li a ningú que rigui, si la sàtira li genera malestar? Quins nassos! Polònia em sembla un programa irregular, hi he fet referència amb anterioritat i ho han apuntat també alguns com…

Tura & Tura

Imatge
Suggeridora foto de Julio Carbó per a El Periódico

Ni els guionistes de La Riera haurien estat capaços d'idear una argument tan addictiu com el que ha marcat les vicissituds dels polítics catalans, en els darrers temps. La història recent del PSC és una de les més trepidants del panorama, això sense menystenir l'èpica del desert i la triomfal arribada a l'oasi. Però hem de reconèixer que els perdedors són especialment magnètics perquè hom té ganes de comprovar si s'enfonsaran encara més en el llot o bé aconseguiran resorgir com l'Au Fènix, de les seves adolorides cendres. No cal dir que, per a una democràcia sana, és desitjable que tots els partits que ens representen gaudeixin d'un bon múscul intern. Desig que, com bé sabem, no sempre coincideix amb la realitat. Resumim telegràficament les aventures socialistes. Primer tripartit, reforma purgativa del piset, segon tripartit, calamitats estatutàries i altres terribles maldecaps. Finalment, davallada antològica a…

Col·laborar a la premsa: algunes frustracions

Imatge
Espero que ningú se sentirà ofès per les queixes que glossaré a continuació, que haurien de ser rebudes amb sentit de l'humor. En cas contrari, com que ja he sembrat unes quantes animadversions -per la ingènua tendència a expressar allò que penso sense massa embuts- ja no vindrà d'aquí. Com diuen en castellà, de perdidos al río. Dit sigui de passada, malgrat la sinceritat desacomplexada i els errors que hagi pogut cometre, penso que mai no he faltat el respecte a ningú i he estat honesta quant al tractament de la informació. Ja veieu que també em penjo medalles. La meva àvia, al cel sigui, encara m'inspira.
Fa una colla d'anys que col·laboro amb tot tipus de premsa escrita: local, comarcal i provincial. També he treballat en l'àmbit nacional, encara que no gaire. Els temes que acostumo a abordar, a diferència del que succeeix a la xarxa, es circumscriuen a l'àrea de la psicologia -quan intentes penetrar en altres àmbits, és problable que sorgeixin conflictes-. L…

Premis Goya 2011: prepareu els Kleenex

Imatge
Escolto a la ràdio que la temàtica general dels films escollits pels Goya té un ritme més aviat fúnebre. Dóno una ullada a les pel·lícules estrella d'enguany. Balada triste de trompeta: història sanguinària sobre pallassos amb estètica gore, a cavall entre la Guerra Civil i la Transició espanyola. También la lluvia: anàlisi made in Bollaín de la colonització hispànica d'Amèrica i les noves formes d'explotació als pobles indígenes. Lope: drama romàntic ensucrat, a l'estil Shakespeare in Love.Buried: thriller claustrofòbic, crítica a la pesada maquinària burocràtica, amb un individu atrapat en un taüt durant 90 minuts. Biutiful: retrat malenconiós d'un pare que prova de sobreviure en una Barcelona invisble. Pa negre: drama rural profund a la Catalunya de la postguerra, basat en l'obra homònima de Teixidor. Celebro sincerament la presència de Villaronga en els premis però la veritat és que els arguments no conviden precisament a tirar coets. Certament, sorprèn la …

El món contra Sarah Palin

Imatge
Pertorba que dones com Sarah Palin assoleixin tant de protagonisme en el mapa polític de la primera potència mundial. És inquietant i fa por, aquest èxit electoral. Quan topo amb una proposta que vulnera, directa o indirectament, els drets fonamentals d'algunes persones, la paraula tolerància em resulta buida, fins i tot cínica. La xenofòbia i la democràcia són, al meu entendre, conceptes antagònics. Alguna cosa va malament. El món no se'n surt, tal i com proclama la traducció al català de l'últim llibre de l'historiador Tony Judt. Si una persona, amb un discurs tan radical, desperta les simpaties de la població, si hi ha tants ciutadans disposats a votar-la, quelcom deu haver fracassat. No sé si és el projecte de la socialdemocràcia, les promeses messiàniques d'Obama o el canvi climàtic. Sóc una completa ignorant en la matèria però entenc que si s'haguessin fet bé els deures, no tindria cap sentit la fal·lera pel Tea Party. Encara que plantegi una drecera enga…

Comprar, tirar, comprar

Imatge
L'obsolescència programada genera muntanyes de residus, letals per al medi ambient. Som a temps de capgirar aquesta dinàmica de consumisme irracional?



No sé si heu tingut oportunitat de veure Comprar, tirar, comprar, el magnífic reportatge sobre la història oculta de l'obsolescència programada, emès recentment per TV3 i La 2. Si cliqueu l'enllaç, el podreu recuperar sencer. Es tracta d'un treball d'investigació, signat per Cosima Dannoritzer, que ens ajuda entendre petites frustracions quotidianes. Per exemple: per quin motiu comprem un mòbil cada dos per tres, tant si ens agrada com si no, perquè l'aparell caduca inesperadament. La bateria es peta, la pantalla es torna negra o algun misteri desconegut provoca que no poguem rebre ni emetre trucades mai més. El resultat som nosaltres, acudint a una botiga de mòbils, per adquirir la darrera novetat de la temporada. Segur que us heu preguntat més d'una vegada per quins set sous la tecnologia està tan avançada i…

Tot el dia mengem Barça

Imatge
Potser és pel regust amarg que va deixar el fitxatge de la Qatar Foundation. O tal vegada perquè pinten bastos pel 2011 i és necessari distreure el personal amb el monotema de sempre. El cas és que la concentració de sucre blaugrana -generalment excessiva- ha assolit uns nivells al·lucinants en les darreres setmanes. Unes cotes vergonyants en un país que es fa dir civilitzat i que amenaça en convertir-nos a tots plegats en diabètics. La televisió pública catalana ha emès un reportatge a destemps sobre l'impecable Sandro Rosell, en la seva cursa per assolir la presidència. Un massatge en tota regla, que no ha deixat espai a la crítica, esperable en una entitat que mou quantitats astronòmiques i s'ha vist embolicada en relacions internacionals d'una ètica més que dubtosa. Ja sabem que la investigació periodística no és el punt fort dels professionals de la nostra. Tot seguit, ens han colat un descarat exercici d'adulació a Xavi -amb tots els respectes pel jugador, a qui …

Mirada d'ocell a la llei antitabac

Imatge
Amiga1: -Quan penses en una dona escriptora que fuma, què veus? Amiga2: -Una intel·lectual interessant A1: -I si veus una mare empenyent un cotxet mentre fuma, què penses? A2: -En una pobra amargada


Celebro la posada en marxa definitiva de la nova llei antitabac, malgrat que la possibilitat de denunciar em sembli perversa i prometi enrarir la convivència ciutadana. Seria més profitós perseguir els grans beneficiaris del negoci i no pas els transgressors que fan alguna pipada d'estranquis. Davant d'un llarg conflicte, sempre ens acarnissem amb l'última baula de la cadena. No es pot negar certa hipocresia en aquesta croada contra la nicotina. Ni tan sols en una llei a favor de la salut podem evitar caure en el ridícul. Convé refrescar el recorregut de l'hàbit del tabaquisme: paradoxalment, primer enarborat com a insígnia de la llibertat i ara demonitzat com un atemptat a la mateixa. Potser caldria ser un xic més comprensius amb les persones que han quedat atrapades en la dep…

La maledicció de les dones amb èxit

Imatge
Quan Sandra Bullock es va separar, després d'haver rebut l'Oscar, es va estendre la superstició que rebre la daurada estatueta suposava una mena de maledicció per a les actrius. Les radiants Julia Roberts, Halle Berry, Kate Winslet o Nicole Kidman, entre moltes altres estrelles del firmament hollywoodià, havien passat pel mateix mal tràngol, després d'haver rebut el màxim reconeixement de l'Acadèmia de cinema nord-americana. La seqüència guardó-ruptura, es presentava com un fat castigador, com si es tractés d'un grinyol estrident, que les desvetllava d'un somni meravellós. Malgrat l'enunciat del missatge, com podreu suposar, abans que defensar tesis de gats negres i miralls trencats, penso que és més raonable pensar en aquell detonant que obre un sisme, en una parella heterosexual, quan la fèmina gosa brillar més que el seu company. Encara que admeto que fins i tot aquesta hipòtesi és agosarda, atès que caldria analitzar cada cas amb profunditat. Tot això m…

La família i l'escuma de la cervesa

Imatge
Ho adverteixo: aquest post no anirà dels excessos alcohòlics ni alimentaris nadalencs sinó de les dosis excessives d'oxitocina, adrenalina i cortisol familiars. Una mena d'embafament sobre el qual no es parla prou, malgrat que pot tenir conseqüències nefastes sobre el nivell d'ansietat de la població i, en conseqüència, sobre la pressió arterial i altres variables orgàniques. Si bé tots procurem estimar-nos moltíssim, està clar que no sempre ho fem tan bé com caldria. És bàsic, doncs, oferir uns quants consells de prevenció. Per poder-me fer entendre, utilitzaré l'útil metàfora de l'escuma de la cervesa. Faré referència a una tècnica d'arrels orientals que, personalment, procuro posar en pràctica en determinades situacions i que, si bé no m'ha solucionat totes les enrabiades, si que m'ha estat útil en nombrosos moments crítics. Així que no es podrà dir que no predico amb l'exemple. Aquesta estratègia, basada també en el savi consell de l'àvia, q…

Una tarda als Pastorets (amb miracle incorporat)

Imatge
Els Lluquet i Rovelló palafrugellencs, assetjats pel dimoni. Foto Web Ajuntament.

Acudir a la cita dels Pastorets és una tradició arrelada en moltes famílies catalanes. A Palafrugell, malgrat que l'espectacle ha estat irregular durant una bona colla d'anys, quan l'hem recuperat plenament ha esdevingut un èxit tan rotund que s'ha consolidat com un referent indiscutible a la comarca. És tanta la dedicació dels implicats que s'assoleix un nivell admirable, atesos els recursos limitats dels quals es disposa. De manera que aquelles representacions al Casal Popular, fa gairebé seixanta anys, les contemplen ara els néts dels primers espectadors de l'obra de Folch i Torres, molts dels quals, com que assistien a totes les funcions, se sabien els diàlegs de memòria. En aquelles èpoques difícils, com ho són les presents, gaudir de moments de distensió i alegria contribuïa a mantenir viva la felicitat que proporcionen les petites coses. Avui, el somriure dels infants ho com…

Traducció del blog