diumenge, 30 de gener de 2011

Dilemes sobre el perdó


El doctor Enrique González Duro és autor del llibre Los psiquiatras de Franco


En relació al post del 28 de gener, un col·lega em comentava per quin motiu suggeria que els descendents dels psiquiatres franquistes -entre els quals hi figuraven Antonio Vallejo-Nájera, Ramón Sarró o Juan José López-Ibor- haurien de demanar perdó en el seu nom, si no havien estat implicats en la barbàrie. La ideologia pseudocientífica que van elaborar els perversos facultatius, al servei de la tortura a marxistes i homosexuals, o els mateixos robatoris d'infants, són un fet que no els incumbeix en absolut, argumentava, perquè ells no hi varen prendre part. Simplement, van tenir la mala fortuna de néixer en una família franquista. Tal vegada els resulti prou dolorós el record, com per haver-se d'implicar en recerques traumàtiques, vinculades a un passat horrible, del qual potser reneguen o s'estimarien més oblidar. En l'hipotètic cas que haguessin paït els dramàtics esdeveniments, tampoc tindrien l'obligació moral d'emprendre una comesa d'aquestes característiques. Encara que em va sorprendre el comentari, penso que tenia certa raó. Pot resultar desconcertant una petició com la que formulava perquè els fills o els néts dels torturadors no neixen amb el deure ètic implícit de rescabalar les víctimes del sofriment que els seus avantpassats van deixar pel camí. La vida que han escollit és una altra i tampoc es tracta de forçar ningú. Això no obstant, allò que apuntava és un reconegut gest per a l'alliberació del rancor, que no implica pas que la persona que demana perdó es faci càrrec dels crims comesos sinó que posi el seu gra de sorra particular, a l'hora de construir un projecte renovat de convivència. En aquest sentit, el primer exemple que em va venir a la memòria va ser el que va protagonitzar recentment el fill del narcotraficant colombià Pablo Escobar, Sebastián Marroquín, a través del seu documental, Pecados de mi padre. Un dels resultats mostrats en el treball -que també va rebre crítiques pel suposat tractament sensacionalista dels mitjans- va ser el contacte que va establir amb algunes famílies brutalment marcades pel Señor de la Droga. Va ser una trobada fructífera, a favor de la reconciliació i la pacificació del seu país. És evident que la bona voluntat de Marroquín no posarà punt i final a la terrorífica espiral de mort i destrucció però la seva llavor, si més no, ha estat plantada. Malgrat totes les objeccions que es puguin adduir, doncs, no considero que sigui molt demanar que sorgissin actes similars de valentia, a casa nostra. Com sostenia Eleanor Roosevelt, no n'hi ha prou amb parlar de pau. S'ha de creure en ella i treballar per aconseguir-la.


dissabte, 29 de gener de 2011

Cicle de xerrades

El malson, de Henry Fuseli





Clara Esquena i Freixas, psicòloga clínica.



Dies 2 i 16 de febrer, 2 i 16 de març a les 18h


Centre Cívic Can Castelló


(Cal inscripció prèvia)


C/Castelló, 1-7. Sarrià-Sant Gervasi. Com arribar-hi.




divendres, 28 de gener de 2011

Nadons robats i franquisme sociològic

Madrid, 27 de Gener de 2011. L'associació Anadir va presentar una demanda conjunta a la Fiscalía General del Estado.


Els mitjans en van plens. És la notícia de la temporada i fins ara pràcticament no se n'havia cantat ni gall ni gallina. Potser discrepareu amb mi però considero que una de les realitats més pertorbadores que emergeixen arrel de la trama de nadons robats, des de la dècada dels 40 fins els anys 90, és el fet que no s'hagi destapat abans, amb tota la seva càrrega dramàtica. Inquieta profundament el manteniment de l'engany durant l'etapa democràtica i el silenci còmplice que ha embolcallat aquesta pràctica demolidora, pròpia dels règims més feixistes. Una servidora, que ha estat educada en la pueril creença que havia nascut en un país lliure, no pot entendre de cap manera aquesta amnèsia monstruosa. Com és possible que no finalitzés la barbàrie, després de la mort del dictador? De quina manera s'ha pogut ocultar un sofriment tan atroç i l'entramat malèvol que el sostenia? Penso en Argentina, per exemple, i la lluita per recuperar la identitat dels desapareguts i fer-los justícia històrica, que fa anys que és internacionalment reconeguda. A Espanya, per contra, hem tingut prou entranyes i repressió com per viure en la inòpia de l'oblit forçat, durant sis llarguíssimes dècades. Per la part que em toca, penso també en l'il·lustre psiquiatre Antonio Vallejo-Nájera i la seva activitat ideològica, al servei de l'horror. Va morir sense pagar per tots els crims comesos. Perdoneu la meva ignorància però desconec si algú ha demanat perdó, en nom seu, per rescabalar, ni que sigui una mica, les víctimes del seu dolor. Entenc que en una estirp de psiquiatres hi hauria d'haver prou sensibilitat com per fer un gest d'aquestes característiques. Segons el sociòleg Paco Tena i Enrique J. Vila, advocat de la Asociación Nacional de Afectados por Adopciones Irregulares (ANADIR), fins els anys 70, la finalitat dels robatoris era clarament política, mentre que a partir dels 80, la complexa xarxa d'implicats -que incloïa l'Església, el Registre Civil i el col·lectiu mèdic- va passar a tenir objectius merament econòmics. Aquest fet, al meu entendre, suggereix la continuïtat del franquisme sociològic, el qual, per altra banda, afecta diverses esferes de la nostra vida. Malgrat que diversos periodistes, entre els quals Paco Lobatón, han provat d'explicar amb claredat l'origen de les desaparicions i les mentides, ocultes darrere de milers de famílies destruïdes pel franquisme, no ha estat fins ara que han vist la llum. Val a dir que el lletrat de l'associació també immunitza, amb les seves paraules, contra un cert maniqueisme, perquè han estat de molts colors polítics, explica, les persones que s'han lucrat a costa de separar brutalment les mares dels seus fills. I vet aquí que entre sofriments i oblits hem arribat a l'any 2011. I ahir es va presentar una demanda conjunta a la Fiscalía General del Estado. I aquells que van callar i tapar, encara marejaven la perdiu. En aquest país, repeteixo, ha començat un camí real cap a l'autèntica transició?


dijous, 27 de gener de 2011

Glòria matinal



Com que no se m'acudeix res interessant de què parlar-vos, avui escriuré sobre l'última pel·lícula que he anat a veure al cinema. Ja ho he comentat amb anterioritat, m'he tornat un xic al·lèrgica al retrat del sofriment humà a la pantalla gran, amb la quotidianitat informativa i laboral ja en tinc ben bé prou. Per altra banda, em fa la impressió que determinats enfocaments dramàtics són poc compromesos, llagrimosamanent banals, no penso que sigui estrictament necessari amargar-se l'existència. Per aquest motiu, darrerament, opto per les comèdies romàntiques i altres productes lleugers. Quan tries aquest camí, tampoc estàs del tot alliberada de sofrir un mal humor considerable a la sortida: un reguitzell de tòpics massa suats també pot acabar amb la teva paciència. Honestament, no considero que Morning Glory sigui un exemple de repetició cinematogràfica tronada sinó que resulta una història molt digna per passar una tarda de diumenge. Si es tractés d'una pel·lícula realista, és probable que hagués tingut una resolució final similar al destí del canal CNN+. Iñaki Gabilondo busca feina i l'edredoning el substitueix. Però precisament no es tracta d'això, de rebre més realisme, com una bufetada despietada. El director de Notting Hill presenta el món del periodisme d'entreteniment amb sana ironia i una injecció d'optimisme que, si bé és inversemblant, també conté algunes espurnes de veritat, guspires de reflexió sobre la crueltat del món laboral, tant des del punt de vista de la gent jove com dels més veterans. Vaig trobar fresca i renovada la manera com encarava la protagonista el seu repte personal. Per una vegada a la vida, no prevalia el romanticisme en almívar, per damunt dels objectius professionals. El resultat és un esforç adaptatiu, allunyat de la falsa il·lusió de canviar el món però amb l'esperança que l'estimació per la feina i la compenetració de tot un equip, té prou força com per tirar endavant un projecte que té tots els números per fracassar. Malgrat els punts dèbils del guió, vaig concloure que era un bon moment perquè algú ens ho recordés. En cas de perdre tot l'entusiasme, realment, pagaria la pena llevar-se al matí?


Comentari extra: gràcies al totpoderós Google, he sabut que Morning Glory és el nom anglès de la campaneta morada. També he recordat el famós tema dels Oasis, més que trillat a la meva tendra joventut i m'he assabentat, de passada, que Katharine Hepburn va protagonitzar un film amb el mateix nom, sense que l'actual en sigui un remake. D'això tampoc se'n pot dir profunditat però no està malament saber-ho. Internet i el pensament associatiu. Tema per un altre post.


dimecres, 26 de gener de 2011

I a sobre, els trens




Un veí del poble m'explicava les aventures personals, en els seus habituals viatges a Suïssa. Un dels fets que més el meravellava, deia, era l'extraordinària puntualitat dels trens. Fins i tot en una estació remota, perduda a la muntanya, el comboi passava en el minut exacte en el qual havia estat anunciat, ni un segon més ni un segon menys. Com que el bon home havia d'acudir a diverses cites importants i delicades, aquella seguretat horària el reconfortava d'allò més. Per raons de candent actualitat, és evident que aquesta exactitud no és extrapolable al nostre país. Si els comparem amb la realitat catalana -no dic espanyola perquè a la resta de l'Estat no pateixen segons quines calamitats-, els trens suïssos semblen el producte d'una novel·la de ciència-ficció. En matèria ferroviària, som a can pixa i rellisca. Arriba un punt que m'importen un rave les cadires ergonòmiques dels maquinistes, les polítiques de Renfe i la relació que mantenen amb el Govern. Vull arribar puntual al meu destí!
Els problemes amb els retards vénen de lluny i això d'ara és la gota que vessa el got. Els usuaris de Renfe -entre els quals em compto- fa molt de temps que no gaudim de la seguretat que arribarem a l'hora que teníem prevista. Tant si hem d'agafar l'avió, com assistir a una reunió o complir amb un compromís laboral, si ens volem assegurar la jugada, hem d'agafar un tren anterior al que correspondria. En cas contrari, és probable que la taquicàrida ens amargui considerablement el viatge. Això per no parlar de la compatibilitat familiar. Si féssim un exercici de memòria i apuntéssim en un paper totes les vicissituds que hem hagut de suportar, quedaríem esgarrifats de la nostra capacitat de resistència. Una batalleta entre la multitud, fa uns quants anys. Estació de Girona. El tren s'atura inesperadament. Ningú no sap res. Ningú no informa de res. Esperem pacientment durant prop de tres quarts d'hora a l'andana. Per algun motiu desconegut, hem de canviar de comboi. Uns passatgers provinents d'Austràlia protesten indignats pel funcionament general de les línies. Uns altres, del Regne Unit, fan una cara d'esglaiats que pagaria la pena tirar-los una fotografia. Els autòctons ja hi tenim el cul pelat.
Una servidora, no en té prou de ser autònoma i pagar una picossada cada mes, com tants altres companys que viuen amb l'aigua al coll. No n'hi ha prou amb què ens liquidin les caixes o ataquin constantment la immersió lingüística, com si no existís cap altre boc expiatori. No és suficient amb què, per postres, ens diguin el nom del porc. A sobre, hem de passar fred a les estacions, abandonats, tractats com bestiar. Mentrestant, pensem que tant de bo no es posi a nevar, per si tornéssim a quedar a les fosques. Estem més malament del que semblava. Em fa ben bé la impressió que vivim en un cul de món. A vegades penso que, Catalunya, és aconsellable estimar-la en la distància. Quant més llunyana, millor.


dimarts, 25 de gener de 2011

Les visions d'Hildegarda





Tot fent endreça -n'haig de fer moltíssima i no sabeu la mandra que em fa-, ahir recuperava uns apunts oblidats sobre la incommensurable Hildegard von Bingen, mística i artista del S.XII, un personatge pel qual sento gran admiració. Gairebé em fa vergonya esmentar-la. Quan abordes personalitats genials, et fa la impressió que mai no estaràs a l'alçada. Em vaig deturar en aquelles línies, escrites damunt d'un paper ja grogós. Pensava en algunes crisis existencials que veig darrerament, tal vegada originades per la poca consciència que tenim de la nostra dimensió espiritual. Viktor Frankl les anomenava neurosis noògenes, si no vaig errada. Al meu entendre, el boom de la importació oriental -excessivament superficial i desconnectada de la nostra realitat- tampoc no resol les mancances. M'agrada retornar als autors que l'han tinguda en compte, la visió biopsicosocial també em sembla insuficient. Us deixo un petit text que vaig escriure fa una colla d'anys, per a una revista de la facultat. No sé si vaig confondre alguns conceptes. En qualsevol cas, aquí el teniu. Biologisme versus simbolisme:


En el seu llibre “L’home que va confondre la seva muller amb un barret” (The man who mistook his wife for a hat, 1985) el neuròleg i molt llegit escriptor Oliver Sacks dedica un capítol sencer a parlar sobre les visions de la monja i mística del S. XII , Hildegarda de Bingen. D’aquesta mena d’experiències de lluminositat radiant, com les que relata Hildegarda, n’està plena la literatura religiosa de tots els temps. Ens diu l’autor que, de totes elles, es fa difícil discernir quines provenen d’èxtasis psicòtics, dels efectes d’una intoxicació o bé d’una manifestació epilèptica o migranyosa. És ben clar que en el cas d’Hildegarda estem davant d’una persona dotada d’excepcionals aptituds intel·lectuals i literàries. Malgrat reconèixer l’exquisidesa del seu llegat, Sacks afirma que una consideració detallada del mateix no ens deixa lloc per dubtar: els relats i les figures d’Hildegarda són d’origen migranyós i il·lustren, al mateix temps, casos ben diferents d’àurea visual.
L’autor fa una comparació entre els textos que ofereixen explicacions neuropsicològiques de les visions amb els escrits de la pròpia Hildegarda. El contrast és sorprenent. Sacks no refusa ni menysté les interpretacions descrites i representades per l'artista però es decanta per una concepció plenament biologista del fenomen:
“La nostra interpretació literal seria que ella va experimentar una pluja de fosfenes en trànsit a través del camp visual i el seu pas era succeït per un escotoma negatiu” (op. cit, pàg. 161)
Finalment, acaba sentenciant que el cas de la mística ens proveeix un exemple únic de com un simple esdeveniment fisiològic, banal, horrible o insignificant per a la majoria de persones, pot esdevenir, en una consciència privilegiada, el substrat per una suprema inspiració extàtica.
Aquest “simple esdeveniment fisiològic” ha generat gran quantitat de literatura i la interpretació biologista no és pas l’única manera de veure’l ni d’interpretar-lo. La mateixa Hildegarda segurament s’esfereïria davant de semblants reduccionismes de les seves expleriències numinoses. A partir de la lectura dels seus textos, podem entendre què significaven per a ella les seves visions. A Liber divinorum operum Hildegarda escriu:
“Les visions que vaig veure no pertanyien al son, ni als somnis, ni a la bogeria, no amb als meus ulls carnals, no amb les orelles de la carn, no en llocs amagats; sinó desperta, alerta, i amb els ulls de l’esperit i les orelles interiors, jo les percebia amb la vista oberta i d’acord amb el desig de Déu”
Aquesta interpretació seva ens suggereix que Hildegarda entenia que li havia estat donat el privilegi d’entrar en contacte amb quelcom trascendent, participant d’allò que l’islamòleg Henry Corbin definia com a mundus imaginalis o terra intermitja (Cuerpo espiritual y tierra celeste, 1996). La intersecció entre allò terrenal, corpori i allò espriritual, celest. Segons la visió de Corbin doncs, Hildegarda, quan experimentava les visions, es trobava en el lloc del símbol, espai de mediació entre el cel i la terra, lloc del cos-esperit. A la manera de Corbin, també a la manera de Jung, podem entendre de forma més rica tota l’afloració simbòlica que testimonia Hildegarda de Bingen.

Hem de concloure que les explicacions biologistes i les espirituals s’exclouen les unes a les altres? Hem de triar entre la migranya i el símbol? Més aviat creiem que una i altra explicació representen diferents maneres de posicionar-se davant d’un fenomen, sense necessitat d’haver d’afirmar que ambdues explicacions es neguen entre si.



dilluns, 24 de gener de 2011

Blogaires amb èxit


De tant en tant, llegeixo entrevistes a la premsa a blogaires amb èxit. No em refereixo als subversius que lluiten coratjosament contra règims dictatorials, darrere les pantalles d'un ordinador, sinó a persones que aconsegueixen treure un enorme rendiment professional a la seva activitat a internet i generen un nombre ingent de visites diàries. Tal com jo ho he entès, generalment, el criteri a través del qual s'escull el quadern de bitàcola és precisament la seva audiència així com l'impacte que ha tingut en el sector en el qual se circumscriu. Tant si parlen de moda, cosmètica, noves tecnologies, literatura o fotografia, hi ha blogs que assoleixen una enorme acceptació popular i aconsegueixen que el seu autor s'obri un prometedor camí laboral, gràcies a una constant dedicació. Val a dir que les excentricitats minoritàries -com el teatre alternatiu o els projectes educatius en barris marginals, per exemple - són menys susceptibles d'assolir el rang descrit. Com a referència cinematogràfica, segur que recordareu la pel·lícula Julie & Julia, dedicada a una teleoperadora nord-americana que va obrir un llibre de cuina virtual amb les receptes franceses de la mítica Julia Child. En qüestió de mesos, va passar de ser una morta de gana a gaudir d'un grapat d'oportunitats, que mai abans no hagués gosat somiar. En resum, una mena d'operació triomf de la blogosfera, no exempta d'algunes desil·lusions i atacs de narcisisme. En una ocasió, llegia en una d'aquestes entrevistes, com una noia que rebia unes tres mil entrades diàries, recordava com se sentia de deprimida al principi d'iniciar la seva singladura, quan només en tenia unes tres-centes. Vaig pensar que si algú s'havia engrescat a escriure i veia els resultats que habitualment s'obtenen, tiraria la tovallola en un tres i no res. Desenganyem-nos. La majoria de mortals escrivim per plaer, perquè ens llegeixin els quatre gats de sempre i perquè la cultura enriqueix l'ànima, encara que de vegades ens costi de creure fins i tot a nosaltres mateixos. Personalment, si em regís pels paràmetres descrits, m'hauria d'apuntar immediatament a sessions de rei-ki i beure'm un còctel reconcentrat, elaborat a base de valeriana, passiflora i flors de bach. En definitiva, tot això ho explico per apuntar la meva particular visió de l'èxit blogosfèric, basat en la concepció que en tenia Winston Churchill. Segons afirmava en una de les seves frases cèlebres -ja sé que alguns les considereu un recurs una mica tronat-, el polític britànic pensava que l'èxit consistia, fonamentalment, en l'habilitat per transitar d'un fracàs a l'altre, sense perdre l'entusiasme. Hi coincideixo plenament. La gran conquesta és la tolerància a la frustració, més encara en els temps que corren. Aquesta et permet continuar connectada a l'actualitat i creure que de debò paga la pena compartir els pensaments i emocions amb la teva petita comunitat. Un dia rere l'altre. Si, passats uns quants anys, ets capaç de mirar enrere i pensar que has fet una bona tasca, es podrà dir ben bé que has triomfat.


diumenge, 23 de gener de 2011

Atracció sexual genètica


La Jenny va ser adoptada i quan es va posar en contacte amb en John, el seu pare biològic, se'n va enamorar i van formar una família


La miscel·lània de La Noche Temática d'ahir, girava al voltant de les històries d'amor. La veritat és que habitualment toquen temes suggeridors, que paga la pena veure o recuperar via internet, pels diferents elements de reflexió que aporten a l’espectador. He criticat tan sovint la banalitat que inunda la petita pantalla que és esperançador poder-se referir encara a espais que conservin la voluntat de divulgació, sense perdre de vista la sensibilitat ni el rigor científic. Si abans provocava certa hilaritat, assegurar que hom mirava els documentals de La 2, ara és gairebé un alliberació poder gaudir d’aquests petits oasis, allunyats de la crispació i la vulgaritat imperants. Com deia, un d’aquests reportatges girava al voltant de l'atracció sexual genètica, un fenomen força desconegut del qual vaig pensar que calia fer-ne un apunt al blog. Aclareixo d'entrada que no fa referència a l'abús sexual a menors, tampoc a cap fantasia pornogràfica. Es tracta, bàsicament, de l'atracció eròtica que poden sentir algunes persones adoptades, quan es posen en contacte amb la seva família biològica a l'edat adulta. Potser recordareu una bola que va circular durant un temps per internet, sobre un nét adoptiu que va conèixer la seva àvia biològica i se'n va enamorar. La informació va causar un autèntic rebombori a la xarxa, no només pel tabú que suposava la pronunciada diferència d'edat -ella tenia 72 anys i ell 26- sinó pel parentiu que existia entre tots dos. Desconec si la notícia era un muntatge, és probable que ho fos, però això no treu que l'atracció entre persones adultes en aquesta situació és un fenomen freqüent, que topa habitualment amb enormes prejudicis socials i potser la legislació punitiva d'alguns països. Quan una parella afronta aquests sentiments inesperats, és possible que d'entrada se senti profundament trasbalsada i es pregunti si les emocions que experimenta són realment sanes o fruit d'alguna patologia estranya. En cas de voler tenir descendència, també haurà de pensar en les dificultats mèdiques pel nadó, si opta pel camí de la biologia. Pensem en altres situacions. Si una noia és educada en un context determinat i al cap dels anys s’enamora del seu germà biològic, amb el qual no ha conviscut, ¿se’l pot considerar realment un germà? ¿Quin impacte pot causar el rebuig de l'entorn sobre la nova unió? ¿Quin és l'autèntic paper dels gens a l’hora de conformar vincles entre persones? ¿Què ens prepara el futur amb les formes de concepció actuals, cada cop més deslligades dels mètodes tradicionals? ¿Amb el creixent nombre de fecundacions in vitro o el plantejament d’embarassos extrauterins, quina drecera prendran, les relacions humanes? Segurament haurem de tirar per terra nombroses barreres socials o potser plantejar-nos tornar enrere, en algunes ocasions. El debat és apassionant.


dissabte, 22 de gener de 2011

Tenia el cor delicat



En un dels capítols de La Riera, Guillem Almeda, el malvat pare de la Lídia, interpretat magistralment per Fermí Reixach, parlava amb la seva filla, la no menys convincent Anna Sahun, sobre un arquitecte rebel. Era rebel perquè resultava fastigosament honest, malgrat que hagués comès alguns errors en el passat, dels quals ja no es volia amagar més. L'arquitecte havia optat per abandonar un tèrbol projecte hoteler que tenien diversos socis entre mans i ara temien que els delatés. Guillem intentava calmar la noia, molt neguitosa, mentre li assegurava que no representava cap mena de perill perquè tenia el cor delicat. Ella provava de comprendre què significava exactament aquella insinuació. El corrupte major, amb una expressió sardònica pintada a la cara, responia que no volia dir res en absolut. Senzillament això, repetia, que tenia el cor delicat. Entre línies, és clar, s'entenia que no podria suportar més pressió que l'ordinària. Posseïda per la desesperació, la pèrfida Lídia va assetjar el bon home i va causar-li un inesperat atac de cor. En comptes d'acostar-li les pastilles, en un darrer rampell, les hi va prendre. El pes de l'homicidi, encara el carrega a la consciència, a la manera de Crim i càstig. A banda de Dostoievski, aquesta trama em va fer pensar en el cinema de l'enyorat Claude Chabrol i el retrat descarnat que feia de la burgesia francesa. Tot sovint, la ficció llança alguns rajos de llum sobre una realitat opaca i desconcertant, que ens colpeja brutalment des de les pàgines dels diaris. Persones valentes i honrades ens abandonen, després d'haver furgat en el més obscur dels móns. Sabem que es tracta d'universos despietats i salvatges. I a voltes el cor no els resisteix.


divendres, 21 de gener de 2011

La moralina



Anit vaig veure el Gran Wyoming vestit de gentleman, guarnit amb bata d'estar per casa i copa de brandi a la mà, en el seu programa de La Sexta. Feia una paròdia àcida sobre la crispació que suscita actualment l'humor de la seva cadena -elogiat per uns, demonitzat per altres-. Si fa no fa, un dilema semblant al del Polònia. L'esquetx en qüestió es titulava La moralina i vaig trobar-lo més proper al sarcasme que a la ironia. La intel·ligència és un bé escàs a la petita pantalla. Desconec quina estranya mutació ha sofert la sàtira, darrerament. La corrosió barata és més rentable que el guió elaborat. M'estranya que després es lamentin de les reaccions adverses a la mala bava. Tal vegada fos justament el que pretenien. Eren del tot previsibles. Aquest fet s'agreuja si parlem de la privada. Wyoming, sempre envoltat de dones guapes, encasellades eternament en el rol de secretàries, no fa més que repetir els clixés més tronats. Reconec que li tinc tírria. El binomi home interessant + dona de bandera m'esgota fins a la nàusea. Posats a ser joves i guapos, que ho siguin tant ells com elles, que així ens alegrem tots la vista. En cas contrari, penso que seria més desitjable que sortissin les velles i les lletges de l'armari mediàtic. Segurament tenen moltíssimes coses interessants per dir. No tan trillades, si més no. Després de la saturació cosmètica, crec que arribarà un dia en el qual només toleraré persones amb arrugues, cel·lulitis i papada abundants. Masclisme a banda, el veterà presentador em va fer rumiar sobre la moralina necessària i la que no ho és en absolut.
La majoria de professionals de la salut mental tenim una marcada tendència al moralisme, ho admeto. És una feina ingrata però algú l'ha de fer. Tant si ens referim a les velinas de Berlusconi com a la nena que posa pel Vogue París, amb look de prostituta de luxe, distingeixo habitualment dos posicionaments diferenciats. Primer, aquell que considera una aberració intolerable que un polític exhibeixi aquest comportament abusador o un infant sigui presentat com a objecte sexual. Segon, els que creuen que les mostres de censura són d'un puritanisme castrador i caldria posar més èmfasi en una altra mena de denúncies, de més rellevància social. En aquesta segona categoria, al marge d'alguns espontanis despistats, hi trobem els habituals columnistes, sospitosament proclius a empatitzar amb un masclisme de rància ferum i que ara alcen la veu amb una força renovada. Si algun psicòleg s'expressa amb un discurs feminista o de protecció del menor, és possible que salti algun indignat/da que proclami com n'és de difícil viure en una societat tan extremadament restrictiva. Mentre existeixin xacres com la pederàstia i la violència de gènere -clarament vinculades a la publicitat sexista- serà necessari protestar davant de la manca de sensibilitat dels mitjans i la brutalitat impúdica del president italià. Comptat i debatut, trobo que a dreta i a esquerra espanta massa la limitació, imprescindible per a una convivència pacífica. Potser només caldria recuperar l'estimació pel bon gust i el respecte a l'altre, que hem abandonat en algun racó, seduïts per la deessa audiència.


dijous, 20 de gener de 2011

Ulleres professionals


Si repasso les entrades al blog, reflexiono sobre els problemes dels pacients o dóno una ullada a les lectures recents, m'adono que el tema que més abunda al meu voltant és el sofriment humà. De la mateixa manera que les embarassades veuen bombos a tot arreu, una servidora té un radar especialment afinat per detectar drames aliens. Aquest fet pot comportar certa tendència a la rumiació obsessiva i és necessari compensar-la, amb una mica de voluntat i imaginació. És una mena de dany col·lateral de l'ofici, que no havies contemplat abans de tirar-te alegrement la piscina. Amb l'experiència, aprens a gestionar-lo millor. De tota manera, no em sorprèn gens que els psiquiatres figurin en els primers llocs del rànquing del personal sanitari més estressat. Òbviament, aquesta fixació no implica que pugi la taxa de natalitat de la població, ni tampoc de depressió, trastorns d'ansietat o brots psicòtics. Malgrat tot, a algunes persones els pot causar aquesta impressió. La professió condiciona la percepció de la realitat i la manera que tenim d'afrontar-la. És el que coneixem com a biaix perceptiu. Recordo el tema La bella y el metro, de Joan Manuel Serrat, en el qual retrata amb encert aquesta tendència a posar-nos unes ulleres o unes altres, en funció d'allò que ocupa més espai en el nostre pensament. Si en teniu ganes, us proposo que feu aquest exercici, quan camineu pel carrer. Fixeu-vos en els detalls que criden més la vostra atenció. On teniu tendència a focalitzar la mirada? Com us deia, en algunes ocasions, la miopia professional requereix de certes correccions. Personalment, en cas de no aplicar-les, puc caure en un estat de sopor anímic força desagradable. Una vegada, una senyora em va dir: ¿qué ganas engrosando las filas de los sufridores? Vaig trobar que era una gran pregunta. Ahir al vespre vaig optar per comprar el llibre Ómnibus Jeeves, del brillant P.G. Wodhouse i vaig llegir-lo una estona al tren. La combinació d'intel·ligència i humor va resultar medicinal. Feia temps que no plorava tant de riure. A la nit, vaig tornar a mirar L'apartament, de Billy Wilder. Res de trames fosques ni retorçades. Cada vegada que la veig hi descobreixo més detalls meravellosos -aquesta deu ser una característica del bon cinema, suposo-. Val a dir que el canvi de lents em va funcionar. He dormit com els àngels.



dimarts, 18 de gener de 2011

Salvar pensions = Controlar frau fiscal



Començo a pensar que escoltar les notícies és un esport de risc perquè anem d'una apocalipsi a l'altra. És un no parar. Podríem parlar d'infinites amenaces que ens sotgen nit i dia, que farien més recomanable quedar-se a casa mirant el canal 24h de Gran Hermano, que sortir al món a guanyar-se les garrofes. Pel que ha de venir, segons sembla, més ens valdria matar la poca esperança que ens queda. Centrem-nos en la polèmica sobre l'edat de la jubilació, encara que tinc una llista de calamitats pendents, que ja desgranaré en una altra ocasió. Malgrat que és una decisió cruel amb els més desafavorits i pot tenir conseqüències nefastes sobre la salut d'algunes persones, em limitaré als aspectes estrictament monetaris. Per tal de justificar l'allargament fins als 67 anys, ens adverteixen una vegada rere l'altre sobre la imminent fallida de la Seguretat Social, una amenaça que és com la cançó de l'enfadós, dels anys que fa que ens la injecten per tots els canals possibles. Quan insisteixen tant, malpenso de mala manera. Com que no hi entenc un borrall d'economia, he cercat l'opinió d'algun expert que discrepi sobre tan amargues prediccions.
Tot escoltant una entrevista al professor Arcadi Oliveres -una referència sempre il·luminadora- he entès que també hi ha veus que detecten beneficis i no pas pèrdues astronòmiques en les arques públiques. Reflectida en aquesta publicitat de l'hecatombe, alguns economistes hi perceben un interès clar en promoure fons privats de pensions -especulació a dojo- més que la pretensió de salvar la ciutadania del caos. Segons el doctor Oliveres, les pensions encara es poden mantenir a través de les cotitzacions a la Seguretat Social però, en el cas hipotètic que fallessin, també subsistirien folgadament, mitjançant el sistema fiscal. Si tenim en compte que el frau a Espanya ronda els 88.000 milions d'euros, si es permetés investigar les grans fortunes no caldria que el pes de la demografia, i les seves conseqüències, recaiguessin sobre les mateixes espatlles de sempre. Com que ve a tomb, faig un punt i seguit: benvigudes siguin les futures filtracions de Wikileaks, sobre la identitat dels propietaris dels comptes suïssos. Començava a ser hora que aquestes opacitats deixessin de ser sagrades. Alguns evasors deuen tenir el cul més apretat que el pinyol d'una oliva. I jo que me n'alegro... A nivell mundial, malgrat els intents fallits de regulació, encara existeixen 17 paradisos. Segons estimacions de les Nacions Unides, es calcula que el frau ascendeix a 16 bilions de dòlars, els quals, en cas de retornar als països d'origen, suposarien una injecció anual de 200.000 milions d'euros, una xifra capaç de subsanar les restriccions que ens ofeguen. Si la crisi té una arrel financera, no caldria ser més expeditiu, amb aquestes mesures? Tindrà final, l'estrangulació sense treva a aquells que menys ho mereixen?


dilluns, 17 de gener de 2011

Salt, una oportunitat per la convivència


Aquest matí, he escoltat a la ràdio com dos veïns de Salt posaven de relleu, en el programa de Manel Fuentes, el paper d'un delinqüent multireincident, d'origen magrebí, amb causes obertes amb la justícia, que suposadament estaria movent els fils de les revoltes ocorregudes al municipi, protagonitzades per menors, molts d'ells inimputables per la legislació espanyola. Si fossin certes les acusacions, estaríem davant d'un cas preocupant de manipulació d'adolescents, per agreujar artificialment un clima de crispació ciutadana. Posteriorment, he comprovat la informació en el blog del moviment Anti-Aru de Salt i tot sembla indicar que la seva denúncia està ben fonamentada. És de justícia assenyalar que els testimonis han elogiat l'actuació policial durant els disturbis -l'han qualificat de molt professional- però s'han queixat amargament que no s'hagi posat fil a l'agulla abans per solucionar aquest conflicte d'arrel.

Les primeres preguntes serien: ¿per quin motiu un individu amb aquest historial encara campa al seu aire pel carrer? ¿quin ha estat el paper de l'alcaldessa, Iolanda Pineda, en la prevenció dels aldarulls? Penso que és absolutament necessari escoltar totes les veus implicades. No cal que ho digui jo: és urgent extreure conclusions, per a una resolució efectiva del problema, allunyada del populisme barat i la còmoda banalització.

En la meva modesta opinió, que segurament no serà compartida per tothom, la realitat saltenca és una mostra més de l'actitud laissez faire que s'ha adoptat en diversos consistoris durant molts anys, la qual ha contribuït a malmetre la relació entre els vilatans. Davant de qualsevol queixa, la resposta sempre ha estat la mateixa: aquí no passa res. Happy flower a discreció i que es mengi el marrón un altre. Els abanderats del bonrotllisme són els primers de posar el crit al cel, quan arriben els Anglades i miren treure rèdit partidista al malestar, de la manera més mesquina i covarda possible. A banda de llegir manifestos, potser també s'haurien de preguntar què podrien haver fet ells per evitar la degradació dels barris i la proliferació de la marginació. Em sembla esperançador que les entitats que lluiten contra el racisme posin denúncies a qui escampa la xenofòbia. Sens dubte, és un motiu d'alegria i salut democràtica, aquesta reacció. Això no obstant, insisteixo, s'hauria d'analitzar igualment el paper que han tingut els diversos agents que han contribuït a deixar podrir la situació i han mirat, sistemàticament, cap a una altra banda, quan ha estat hora de resoldre els conflictes latents. En l'afer que ens ocupa, no estem parlant d'una batalla oberta entre autòctons i nouvinguts, sinó entre ciutadans i delinqüents. Al meu entendre, les expressions veïnals són un clam desesperat a favor de la convivència. Potser ja comença a ser hora que s'imposi el sentit comú, per damunt de la frivolitat o les estratègies electoralistes.


diumenge, 16 de gener de 2011

L'humor ha de tenir límits?



A vegades rellegeixo algun missatge de fa mesos i em vénen ganes de suprimir-lo. Quan escrivia amb paper i boli, vaig generar tal quantitat de deixalla que tot sovint sentia un intens i sobtat malestar. Tenia la fantasia que apilava la inútil paperassa i la cremava a la foguera de Sant Joan. No ho vaig fer mai però creieu-me que me'n vaig quedar amb les ganes. Aneu a saber on para, ara, tota aquella fullaraca. Reconec que, malgrat la seva ínfima qualitat, em devia ajudar a millorar l'escriptura. Això m'agrada pensar. Quant al blog, recordo un post dedicat a Tomàs Molina i la manera amarga com, segons deien, s'havia pres la seva caricatura al Polònia. Aleshores defensava que l'home del temps podria gastar millor sentit de l'humor. Ara penso justament el contrari. Quin dret tenim a dir-li a ningú que rigui, si la sàtira li genera malestar? Quins nassos!
Polònia em sembla un programa irregular, hi he fet referència amb anterioritat i ho han apuntat també alguns comentaristes que han passat per aquí. A vegades posa el dit a la nafra de forma intel·ligent i mordaç, mentre que en altres ocasions cau en la complaença o la grolleria més gratuïtes. Últimament, encara que no me'l perdo, em molesta bastant la manera com s'acarnissen amb alguns personatges. A Pilar Rahola, per exemple, li han dit de tot: pilota d'or, arma de destrucció massiva... la presenten com una donota interessada i violenta, incapaç d'acceptar una altra opinió que no sigui la seva. Ja sabem que la columnista de can Godó té molts defectes però suposo que no deu ser l'única periodista amb aquesta mena de febleses. A mi se m'acudeixen molts altres noms. No hi veig el sentit a tanta insistència. Bé, una mica si. Deixeu-me ser malpensada i critiqueu-me tant com vulgueu. Hi ensumo una certa vendetta per les crítiques enceses que va fer Rahola sobre l'aparició de Hitler en el programa. Quan toquem la violència, la pell es torna més fina. Altres casos. En el darrer capítol, van retratar l'actual Conseller d'Interior, Felip Puig, com un pertorbat mental amb un bat de beisbol, que atemoria a un pobrissó Joan Saura, que s'amagava com podia, darrere d'una planta o alguna cosa semblant. No diré que Puig sigui sant de la meva devoció però potser tampoc calia arribar tan lluny. Recordo també com Miquel Iceta i companyia, caracteritzats de franctiradors, apuntaven els polítics del sector catalanista del PSC amb un rifle. O com els membres del Tribunal Constitucional es disparaven trets els uns als altres, quan van tenir lloc les pugnes internes entre magistrats. Les armes no em fan cap mena de gràcia. Suposo que hi ha espectadors que es peten de riure, no pretenc insinuar que s'hagi de censurar res. També s'han ferit altres sensibilitats, diferents a les meves. Han estat remarcables les crítiques dels catòlics a la interpretació del Papa i la indulgència amb la qual, segons aquest col·lectiu, es tracten els líders d'altres comunitats religioses. És difícil trobar un punt d'equilibri. No es pot tenir tothom content. Això no obstant, sorgeixen alguns dubtes sobre la imparcialitat de l'equip televisiu de Toni Soler. Està massa polititzat el seu enfocament? Fins a quin punt haurien de fer cas a les queixes dels espectadors? Des d'aquí defenso el Polònia compromès i refinat, en detriment de la posada en escena xavacana i destralera. Encara que, probablement, la primera té menys audiència que la segona i deu portar força més maldecaps. És el que jo imagino, si més no.


divendres, 14 de gener de 2011

Tura & Tura


Suggeridora foto de Julio Carbó per a El Periódico


Ni els guionistes de La Riera haurien estat capaços d'idear una argument tan addictiu com el que ha marcat les vicissituds dels polítics catalans, en els darrers temps. La història recent del PSC és una de les més trepidants del panorama, això sense menystenir l'èpica del desert i la triomfal arribada a l'oasi. Però hem de reconèixer que els perdedors són especialment magnètics perquè hom té ganes de comprovar si s'enfonsaran encara més en el llot o bé aconseguiran resorgir com l'Au Fènix, de les seves adolorides cendres. No cal dir que, per a una democràcia sana, és desitjable que tots els partits que ens representen gaudeixin d'un bon múscul intern. Desig que, com bé sabem, no sempre coincideix amb la realitat.
Resumim telegràficament les aventures socialistes. Primer tripartit, reforma purgativa del piset, segon tripartit, calamitats estatutàries i altres terribles maldecaps. Finalment, davallada antològica a les urnes. Era tan previsible, l'hecatombe, des de la perspectiva d'un observador extern, que la ceguesa electoral ha posat de manifest fins a quin punt s'havien distanciat dels seus votants. Un mal força estès entre els dirigents de qualsevol color, dit sigui de passada. Hi ha una tendència malsana a refugiar-se en la closca del poder, la qual cosa impedeix percebre els vertaders reclams de la ciutadania. A can PSC, el proper capítol es presenta determinant perquè, després d'estavellar-se, l'aparell del partit pretén aixecar el vol novament, amb el cap ben alt. No estan disposats a tirar la tovallola, malgrat els valors escamats, que han optat per cercar, legítimament, un bon caliu sota l'ala convergent. La fuga de talents és una nova ferida oberta. Ara bé, a diferència d'altres partits, que també s'han desintegrat a les autonòmiques, a favor seu cal dir que han decidit cercar lideratges alternatius de forma diligent. Han començat per prescindir de Montilla, igual que en el seu dia ho feren amb Maragall. Amb un despatx a Passeig de Gràcia, és menys amarga, la derrota -penes amb pa, són de més bon passar-. Remarquem que no és una empresa gens fàcil, emprendre la reconstrucció, perquè la trencadissa ha estat en mil bocins minúsculs. Es requerirà intel·ligència, renúncia i una lectura encertada dels darres esdeveniments ocorreguts a Catalunya, especialment en relació a la resta de l'Estat. En l'horitzó més immediat, cal tenir en compte que l'aclaparadora victòria de Mas fa perillar la capital, per primera vegada en trenta-dos anys. La seva pèrdua consituïria una altra terrorífica garrotada. Mantenir el govern a la ciutat de Barcelona és, ara com ara, un objectiu cabdal. Per a tan difícil comesa, han optat per Montserrat Tura, que haurà de pugnar contra Jordi Hereu, la popularitat del qual ha caigut en picat. Només cal evocar paraules com Diagonal o Ciutat Vella perquè a més d'un se li posin els pèls de punta. Alguns companys blogaires estan convençuts que la candidatura hereuenca seria un meravellós regal primaveral per als nacionalistes, servit amb safata de plata. Deturem-nos en la seva contrincant a les primàries. Tura prové d'una estirp de polítics i té una formació acadèmica notable. Va ser alcaldessa de Mollet i la recordem força diligent com a Consellera d'Interior. Se li ha reconegut coratge a l'hora d'abordar temes com la regulació de la prostitució, encara que també va tenir detractors. El seu discurs era coherent i les seves maneres força endreçades. Quan la van relegar a Justícia, no obstant, vàrem descobrir un perfil desconegut, bastant més apagat i diluït. Atemorit, podria ser un adjectiu escaient. La seva transformació anímica es podria traduir ben bé com una al·legoria de la trajectòria interna del PSC. Vet aquí els dubtes que ens sorgeixen: quina de les dues Tures es manifestarà, com a candidata? Des d'aquest blog, esperem que sigui la primera, malgrat que tenim seriosos dubtes que pugi expressar-se amb total plenitud, en l'hipotètic cas d'assolir la cobejada cadira consistorial. Veurem cap on es decantarà la balança i quin serà el verdicte final dels barcelonins. A grans trets, un camí ens condueix a l'eterna perpetuació socialista i, l'altre, a l'acumulació de poder convergent. Sigui quin sigui el resultat, un cop més, l'emoció estarà servida.



dijous, 13 de gener de 2011

Col·laborar a la premsa: algunes frustracions

Espero que ningú se sentirà ofès per les queixes que glossaré a continuació, que haurien de ser rebudes amb sentit de l'humor. En cas contrari, com que ja he sembrat unes quantes animadversions -per la ingènua tendència a expressar allò que penso sense massa embuts- ja no vindrà d'aquí. Com diuen en castellà, de perdidos al río. Dit sigui de passada, malgrat la sinceritat desacomplexada i els errors que hagi pogut cometre, penso que mai no he faltat el respecte a ningú i he estat honesta quant al tractament de la informació. Ja veieu que també em penjo medalles. La meva àvia, al cel sigui, encara m'inspira.
Fa una colla d'anys que col·laboro amb tot tipus de premsa escrita: local, comarcal i provincial. També he treballat en l'àmbit nacional, encara que no gaire. Els temes que acostumo a abordar, a diferència del que succeeix a la xarxa, es circumscriuen a l'àrea de la psicologia -quan intentes penetrar en altres àmbits, és problable que sorgeixin conflictes-. La relació entre el col·laborador esporàdic i la premsa no sempre és fàcil. Val a dir que he tractat amb persones encantadores i cordialíssimes, amb les quals m'he entès meravellosament bé i en conservo un agradable record. De tota manera, si més no per la meva experiència, també han existit uns quants punts de fricció gens menyspreables, que han pogut malmetre un cordial vincle simbiòtic. En primer lloc, hi ha el delicat tema de la llibertat d'expressió. No descobreixo el Mediterrani si dic que furgar gaire per determinats indrets no és gens benvingut. És necessari apuntar que les restriccions no són expressades de manera diàfana i oberta. Les retallades es manifesten de formes subtils però no per això menys castradores. Els garants de la veritat existeixen: alguns semblen patriarques com El Padrí, però de pa sucat amb oli. Si vols posar-hi paralues concretes, no sabràs explicar exactament perquè t'han tallat les ales però el fet és que han ocorregut moviments enigmàtics, que han barrat el pas a les pretensions creatives. Tan feliç com eres, en el teu món ideal! Em refereixo a una mena de censura emboirada, que anomeno mentalment els misteris de la rebotiga, en referència a l'opaca avantsala de la notícia. Generalment, per altra banda, no cobres ni cinc. No pas per pròpia voluntat, prou que t'agradaria esgarrapar uns quants euros, sinó perquè se suposa que no hi ha recursos monetaris per compensar, ni que sigui simbòlicament, una persona que s'ha cremat una bona estona les pestanyes davant de l'ordinador. El coneixement i l'escriptura estan ben poc valorats, en aquest país. Això tampoc és cap secret. Quan es tracta d'encàrrecs, no obstant, és possible que recullis alguna almoina. Se suposa que la publicació et paga sobradament amb la publicitat que fa del teu nom i, si es recorda d'anomenar-lo, del teu blog. Com podeu comprovar, el tracte dispensat és més aviat precari. També pot passar que descobreixis els teus escrits en altres publicacions amb les quals mai no havies contactat, que passin olímpicament d'informar-te de quan sortirà la columna o que rebutgin un article i un altre col·laborador el copiï gairebé literalment, sense el teu consentiment. És esperable que després et vinguin amb sopars de duro, impossibles de digerir per una ment mitjanament evolucionada. Malgrat tot, això no té cap importància si ho comparem amb allò que de debò em dóna mil puntades de peu al fetge. Les correccions imprevistes dels textos. No parlo de correccions encertades, les quals, evidentment, són benvingudes. Em refereixo a certes potineries i marrades que es practiquen a fi i efecte de limitar la llargada de la peça o, suposadament, millorar-ne l'estil. Perquè ens entenguem: què pensaríeu si un galerista es dediqués a modificar les pintures de l'artista amb qui treballa? Al marge de la qualitat de l'obra, no us semblaria una aberració? Doncs en el cas de l'escriptura, qualsevol magrejada és contemplada amb absoluta normalitat, per alguns escrividors insensibles i retorçats. En resum, ser un col·laborador ras -els vips reben un altre tractament- requereix sofrir un vici recalcitrant per la lletra impresa i una marcada tendència al masoquisme sever. D'altra manera, no podries sentir-te recompensada. Vista l'experiència, suposo que em limitaré al blog i alguna altra publicació que em toleri. Poca cosa més. Si més no, de moment. Una altre dia us explicaré els humiliants contactes que he tingut amb determinats editors, que han esclatat a riure a la meva pròpia cara. Per cert, gràcies a totes les persones que decideixen confiar en tan modestes reflexions com les d'una servidora. Abans que res, s'ha de ser agraït i sofert, en aquesta vida. També sincer (al capdavall, no hi podem perdre gran cosa).



dimecres, 12 de gener de 2011

Premis Goya 2011: prepareu els Kleenex



Escolto a la ràdio que la temàtica general dels films escollits pels Goya té un ritme més aviat fúnebre. Dóno una ullada a les pel·lícules estrella d'enguany. Balada triste de trompeta: història sanguinària sobre pallassos amb estètica gore, a cavall entre la Guerra Civil i la Transició espanyola. También la lluvia: anàlisi made in Bollaín de la colonització hispànica d'Amèrica i les noves formes d'explotació als pobles indígenes. Lope: drama romàntic ensucrat, a l'estil Shakespeare in Love. Buried: thriller claustrofòbic, crítica a la pesada maquinària burocràtica, amb un individu atrapat en un taüt durant 90 minuts. Biutiful: retrat malenconiós d'un pare que prova de sobreviure en una Barcelona invisble. Pa negre: drama rural profund a la Catalunya de la postguerra, basat en l'obra homònima de Teixidor. Celebro sincerament la presència de Villaronga en els premis però la veritat és que els arguments no conviden precisament a tirar coets. Certament, sorprèn la temàtica al voltant de la tragèdia, l'ofuscació i l'asfíxia. No diré que estiguem tots plegats en situació de màxima alegria popular, tampoc crec que hàgim de proclamar un fals optimisme en els temps que corren però no sé fins a quin punt és necessari arrebossar-se entre la llàgrima, la sang i el fetge amb tanta insistència. La comèdia pot ser una magnífica companya, en èpoques de crisi. Fa la impressió que una obra d'art només és tal si és capaç de remoure els budells i fer rajar mocs a dojo. ¿És vàlid, aquest recurs reiteratiu, si no aconsegueix algun efecte constructiu, a llarg termini? Plorar per plorar, ja tenim la trista realitat. Ignoro si és el cas que ens ocupa però intueixo que hi ha una certa depressió que no és pas lúcida sinó anestèsica. No provoca cap mena de reflexió sinó que enfonsa en la misèria, de forma bastant gratuïta. El record del passat pot ser un futur millor o més passat encara. Ja sé que el cinema no ha de ser forçosament terapèutic però trobo a faltar un tipus d'art com a motor autèntic de crítica i transformació social. Per altra banda, i aquesta és una opinió molt personal, malgrat la indubtable projecció que suposa la cerimònia, experimento certa angunieta quan veig les cares habituals, amb aquella escenificació tan impostada, els somriures de complaença i les floretes llançades aquí i allà. Com si no sabéssim com les gasta, la cultureta, amb els ganivets. Em penso que aquest any em saltaré el paperot televisiu. A vegades crec que tenim la cultura un xic segrestada. O és que pateixo un mal humor recalcitrant. Tampoc ho descarto.




dimarts, 11 de gener de 2011

El món contra Sarah Palin


Pertorba que dones com Sarah Palin assoleixin tant de protagonisme en el mapa polític de la primera potència mundial. És inquietant i fa por, aquest èxit electoral. Quan topo amb una proposta que vulnera, directa o indirectament, els drets fonamentals d'algunes persones, la paraula tolerància em resulta buida, fins i tot cínica. La xenofòbia i la democràcia són, al meu entendre, conceptes antagònics. Alguna cosa va malament. El món no se'n surt, tal i com proclama la traducció al català de l'últim llibre de l'historiador Tony Judt. Si una persona, amb un discurs tan radical, desperta les simpaties de la població, si hi ha tants ciutadans disposats a votar-la, quelcom deu haver fracassat. No sé si és el projecte de la socialdemocràcia, les promeses messiàniques d'Obama o el canvi climàtic. Sóc una completa ignorant en la matèria però entenc que si s'haguessin fet bé els deures, no tindria cap sentit la fal·lera pel Tea Party. Encara que plantegi una drecera enganyosa i aberrant, mostra un camí. La promesa d'un horitzó on adreçar-se.
Penso, doncs, que focalitzar l'atenció en aquesta senyora amant del rifle, no és suficient a l'hora d'analitzar el clima de crispació que impregna el discurs polític als Estats Units i a tantes parts del món. A casa nostra, anàlogament, podem evocar la polèmica campanya electoral de Sánchez-Camacho, l'auge de Plataforma per Catalunya o els sermons incendiaris del Canal Interoconomía. La retrospectiva històrica hauria de ser una assignatura obligada, a l'hora d'entendre la propagació del verí de l'ultradreta. M'ha fet la impressió que alguns mitjans establien una relació directa, un vincle gairebé de causa-efecte, entre el discurs fanàtic de Palin i la matança d'Arizona. Comparteixo el parer dels experts que associen la criminalitat amb els factors socioculturals, encara que sempre hi hagi excepcions. Era necessari el vessament de sang, per reflexionar sobre les males arts que s'estenen arreu? Persones amb els deliris del pistoler de Tucson, n'hi ha a tots els països del món. Alguns dels seus companys no s'han sorprès en absolut que hagi perpetrat un assassinat múltiple. Les sortides de to publicades a Internet, són una mostra clara del profund desequilibri psicològic. La diferència entre passar o no a l'acció és la guspira que encén el foc criminal. I aquesta guspira, en part, té a veure amb l'ala desfermada del Partit Republicà, admetem-ho. Però hi ha molts altres elements en joc. I lapidar Sarah Palin no ajuda a desenredar la teranyina de la violència, que pot arrelar en els indrets més recòndits de l'ànima humana i escampar-se fàcilment. És més senzill buscar una única culpable i tallar-li el cap, abans que entrar en una anàlisi complexa, incerta i profunda, que ens impliqui a tots.
¿Quines mesures s'haurien de prendre per prevenir la toxicitat que envaeix constantment l'àgora pública? ¿És urgent regular legalment la difusió de la falsa propaganda? Malauradament, la superficialitat i els interessos partidistes s'han imposat per damunt del sentit comú. Per exemple, es publiquen mapes republicans amb objectius demòcrates i es recorda, al mateix temps, que els demòcrates havien utilitzat estratègies similars amb anterioritat. Què va ser primer, l'ou o la gallina? En el nostre país, tant la premsa progessista com la conservadora s'han entregat al mateix joc de bons i dolents. Una dinàmica a la qual ja ens hem acostumat, en els darrers temps. El foc creuat ha estat la tònica habitual, allò que ens ha arribat majoritàriament als ciutadans. No sembla que existeixi un interès especial per posar en marxa processos de pacificació, ni aquí ni allà. Instal·lats en l'estretor mental hi estem molt més còmodes. Esperem que, si més no, aprenguem de l'experiència per canviar de rumb. La deriva del S.XX hauria d'haver estat alliçonadora. Com diu la saviesa popular, l'esperança és l'últim que es perd. Confiem-hi.


dilluns, 10 de gener de 2011

Comprar, tirar, comprar


L'obsolescència programada genera muntanyes de residus, letals per al medi ambient. Som a temps de capgirar aquesta dinàmica de consumisme irracional?



No sé si heu tingut oportunitat de veure Comprar, tirar, comprar, el magnífic reportatge sobre la història oculta de l'obsolescència programada, emès recentment per TV3 i La 2. Si cliqueu l'enllaç, el podreu recuperar sencer. Es tracta d'un treball d'investigació, signat per Cosima Dannoritzer, que ens ajuda entendre petites frustracions quotidianes. Per exemple: per quin motiu comprem un mòbil cada dos per tres, tant si ens agrada com si no, perquè l'aparell caduca inesperadament. La bateria es peta, la pantalla es torna negra o algun misteri desconegut provoca que no poguem rebre ni emetre trucades mai més. El resultat som nosaltres, acudint a una botiga de mòbils, per adquirir la darrera novetat de la temporada. Segur que us heu preguntat més d'una vegada per quins set sous la tecnologia està tan avançada i, en canvi, productes com ordinadors, impressores o Ipods, duren tan poc. La resposta la trobem en la deliberada intenció de les grans empreses de garantir aparells d'una vida curta, malgrat que existeixin coneixements sobrats per a crear ginys de llarguíssima durada. Paral·lelament, com no podria ser d'altra manera, impedeixen la sortida al mercat dels invents creats per sobreviure durant dècades. A principis dels anys 20, va començar a quallar l'obsolescència programada com una fórmula per assegurar el consum continuat, els llocs de treball i les muntanyes de residus. Aleshores no es tenia cap mena de consciència sobre el fet que el planeta disposés de recursos limitats. Durant la dècada dels 50, es van refinar les tècniques de màrqueting de manera que el consumidor es veia seduït, una vegada rere l'altre, per productes més atractius i novedosos. Actualment, com bé sabem, aquestes estratègies encara funcionen de meravella. Només cal que George Clooney anunciï una cafetera glamurosa, perquè correm a comprar-la, encara que les càrregues que necessita generin deixalles a dojo. Els usuaris disposem de ben poques eines legals per fer-hi front. Ens recomanen que comprem i comprem, abans que reparem els productes defectuosos. Deu ser la versió postmoderna de la lluita eterna de David contra Goliat. Per altra banda -i aquest és el fet que trobo més esborronador- hi ha una gran quantitat d'aparells electrònics en desús, que són enviats a països en vies de desenvolupament, sota la disfressa del reciclatge, quan en realitat es tracta de ferralla impossible de ressucitar, que acaba amuntegada en abocadors altament tòxics. El pes aclaparador de l'estat del benestar, com és habitual, recau sobre els més desprotegits. En conseqüència, el dany per l'ecosistema resulta gairebé irreparable.
Ara que es moren els ocells, desapareixen espècies, tenim l'aire contaminat i creixen el nombre d'afectats per malalties derivades dels problemes mediambientals; ara que la crisi econòmica ens ha mostrat el rostre més amarg del consumisme desfermat, apareixen també veus clarament crítiques amb l'engranatge monstruós que hem parit en els últims temps. El percebem definitivament com un generador insaciable d'infelicitat, inventat per a la diversió i el creixement irracional, més que no pas per necessitat. Llàstima que l'ésser humà tingui tan poca capacitat per prevenir abans d'hora i reaccionar a temps davant dels despropòsits més autodestructius. De tota manera, més val tard que mai. O això diuen.



diumenge, 9 de gener de 2011

Tot el dia mengem Barça


Potser és pel regust amarg que va deixar el fitxatge de la Qatar Foundation. O tal vegada perquè pinten bastos pel 2011 i és necessari distreure el personal amb el monotema de sempre. El cas és que la concentració de sucre blaugrana -generalment excessiva- ha assolit uns nivells al·lucinants en les darreres setmanes. Unes cotes vergonyants en un país que es fa dir civilitzat i que amenaça en convertir-nos a tots plegats en diabètics.
La televisió pública catalana ha emès un reportatge a destemps sobre l'impecable Sandro Rosell, en la seva cursa per assolir la presidència. Un massatge en tota regla, que no ha deixat espai a la crítica, esperable en una entitat que mou quantitats astronòmiques i s'ha vist embolicada en relacions internacionals d'una ètica més que dubtosa. Ja sabem que la investigació periodística no és el punt fort dels professionals de la nostra. Tot seguit, ens han colat un descarat exercici d'adulació a Xavi -amb tots els respectes pel jugador, a qui no voldria treure cap mèrit, hauríem de recordar que és un esportista d'elit i no pas el premi Nobel de Medicina-. Com si no n'haguéssim tingut prou, ara preparen un especial dedicat a la pilota d'or i un altre sobre La Masia, per plantificar-los en prime time. A aquesta desmesura, cal sumar-hi les habituals retransmissions dels partits, els diferents programes esportius, l'espai abusiu que ocupen en tots els Telenotícies, els incomptables refregits del Crackòvia o la notable presència al canal Esport 3. I jo em pregunto: amb quina finalitat es va crear el Canal Barça? ¿És acceptable que amb els diners de tots els catalans es limitin pràcticament a informar d'un sol club? Els altres aficionats amb prou feines se senten representats i sembla que als demés esports se'ls hagi empassat la terra. Hi ha una presència preocupant del futbol a la petita pantalla i també a les emissores de ràdio o la premsa escrita. M'he trobat en més d'una ocasió amb la peculiar sensació que no és possible canviar de dial sense topar amb les declaracions de Guardiola o els esgarips desesperats d'algun comentarista fanàtic. La colonització de l'esfèric als mitjans és imparable. No em queixo pel fet que jo no simptatitzi amb el Barça. De debò que defensaria el mateix argument si es tractés de l'Espanyol. Penso que l'autocrítica és un senyal de respecte als propis colors i no pas una traïció als mateixos. ¿O és que potser un pare que renya els seus fills, els estima menys? M'inquieta igualment que sigui tan difícil qüestionar un equip que no sigui el teu, sense despertar les ires de l'adversari. Malgrat tot, estic convençuda que, en el fons, molts culers pensen el mateix que jo. No puc evitar recordar la penosa associació que hi sol haver entre decadència econòmica, triomfs esportius i mancances culturals. Em perdonareu l'afirmació, potser un pèl agosarada, però penso sincerament que el dia que decreixi aquesta obsessió, serà un motiu d'alegria per a tots plegats. Ens han parlat tant de Puyol, Iniesta, Messi i Piqué, que al final els agafarem una mania horrorosa. No pot ser bo per l'equilibri emocional d'un futbolista, que l'elevin als altars amb tanta insistència. En definitiva, el seu paper en la societat no és pas més important que el d'un bon mestre, infermer, pintor, músic o advocat. Encara que sigui difícil de creure, hi ha vida més enllà del Barça.


divendres, 7 de gener de 2011

Mirada d'ocell a la llei antitabac


Amiga1: -Quan penses en una dona escriptora que fuma, què veus?
Amiga2: -Una intel·lectual interessant
A1: -I si veus una mare empenyent un cotxet mentre fuma, què penses?
A2: -En una pobra amargada



Celebro la posada en marxa definitiva de la nova llei antitabac, malgrat que la possibilitat de denunciar em sembli perversa i prometi enrarir la convivència ciutadana. Seria més profitós perseguir els grans beneficiaris del negoci i no pas els transgressors que fan alguna pipada d'estranquis. Davant d'un llarg conflicte, sempre ens acarnissem amb l'última baula de la cadena. No es pot negar certa hipocresia en aquesta croada contra la nicotina. Ni tan sols en una llei a favor de la salut podem evitar caure en el ridícul.
Convé refrescar el recorregut de l'hàbit del tabaquisme: paradoxalment, primer enarborat com a insígnia de la llibertat i ara demonitzat com un atemptat a la mateixa. Potser caldria ser un xic més comprensius amb les persones que han quedat atrapades en la dependència. És moment de recordar també que hi ha altres drogues al mercat, a les quals amb prou feines parem atenció i que també ens passen factura a tots, en la mesura que sufraguem les despeses de les terribles seqüeles que provoquen, a curt, mitjà i llarg termini. Reivindico una certa complexitat, en aquest afer. La mirada de l'ocell abarca més paisatge que la de la formiga. Avui faig reciclatge i recupero un article que vaig escriure l'any 2006 per al diari El Punt, amb perspectiva de gènere, sobre una dona fictícia, primer víctima de la publicitat i, ara, de les persecucions de la política sanitària i les conseqüències de l'addicció:


"Tinc una amiga que es diu Joana. Té 52 anys i en fa gairebé trenta que fuma. A mitjan anys setanta, en començar la joventut, es va iniciar en aquest hàbit que ara anomenen tabaquisme. Aleshores, totes les dones que admirava duien una cigarreta entre els dits. Eren dones del seu entorn, però també actrius, cantants o intel·lectuals, importades dels Estats Units i de França. Per a una dona com ella, i tantes d’altres, la cigarreta va ser la torxa de la llibertat; la insígnia de la ruptura amb el món tradicional.
Si volies ser diferent, havies de fumar. El tabac era transgressió. Ningú no alertava de la mina de carbó que obria l’eròtica de la llibertat dins dels pulmons. Les tabaqueres es fregaven les mans, conscients del negoci que s’iniciava amb l’alliberada bossa de clientes.
A principis dels vuitanta, fumar ja no era una activitat tan singular, moltes amigues de la Joana s’empassaven fum diàriament. Ignoraven que la probabilitat de patir desenes de malalties es multiplicava a cada pipada. Però formaven part del món dels homes. Calia seguir fumant. El tabac era relació, seducció i seguretat. La mateixa seguretat amb què creixien els ingressos bilionaris de les multinacionals del tabac.
Al cap d’uns quants anys, la Joana i les seves amigues ja estaven immerses en la voràgine de la triple jornada laboral. Havien aconseguit transgredir i seduir, amb tot, estaven desateses en les tasques domèstiques i en el canvi de bolquers. Era necessari continuar fumant. El tabac era el gestor de l’estrès, l’ansietat i la depressió. La indústria tabaquera, per contra, gaudia del relax que suposaven uns ingents guanys econòmics.
A mitjan anys noranta, la Joana era esposa, mare de tres fills, i empresària de prestigi. Una vida somiada que havia d’acompanyar-se d’un cos també de somni. Patia bronquitis i volia deixar el tabac, però s’engreixava desmesuradament cada cop que ho intentava. No s’ho podia permetre. Havia de fumar. El tabac era el control sobre el pes corporal. Hi havia algú que controlés les manipulacions que engreixaven el compte corrent de les tabaqueres?
A finals dels noranta, després de més de dues dècades inhalant fum, la Joana i les seves amigues començaven a preocupar-se seriosament per la seva salut. Però era tan difícil superar l’addicció… Menys mal que havien sortit al mercat les cigarretes light. No calia deixar de fumar. El tabac era salut. El colós del tabac havia ideat l’enginy més pervers de la seva història per mantenir els ingressos en plena forma.
En els darrers anys, algunes amigues de la Joana han patit seriosos problemes de salut derivats del tabaquisme. A la Joana li han diagnosticat un emfisema pulmonar. Avui he quedat amb ella per parlar-ne. Ens hem trobat en un bar del centre de la ciutat, on un cartell d’espai sense fum, assenyala la prohibició de fumar-hi. El tabac serà estigma social. Seràs mal vista, si no deixes de fumar. M’assec al costat de la Joana, que té el cap baix i aguanta, amb les mans tremoloses, una tassa de til·la. Em mira amb els ulls plens de llàgrimes: «Com m’ho faré, per no fumar?».
Sento l’abatiment de qui sap que té una amiga malalta. Faig tot el que puc per encoratjar-la: «Buscarem ajuda, te’n sortiràs.»
Em pregunto què faran els dirigents de les tabaqueres per superar la crisi que amenaça les seves butxaques. Quina serà la seva propera estratègia? Quines, les noves víctimes? El temps ho dirà."


Finalitzava l'article amb un interrogant sobre la possible reorientació del negoci. Probablement, les tabaqueres buscaran el seu target entre els sectors més desafavorits i vulnerables, com és habitual. Menors i persones amb nivell educatiu baix. També penso en el boom de les teràpies alternatives i el llarg etcètera de possibilitats per a gestionar l'ansietat i la depressió. És evident que es tracta d'un mercat emergent que sortirà beneficiat de l'entrada en vigor de la llei. Personalment, quan es tracta d'opcions sense efectes secudaris, no l'hi trobo el delicte. Ben al contrari, em sembla un nou model de negoci, molt més respectuós amb el ciutadà i que fomenta una actitud activa respecte el propi benestar. I també constitueix, de passada, una manera creativa d'afrontar la crisi econòmica. Tot plegat, contemplat amb mirada d'ocell, em sembla una bona notícia per al 2011.



dimecres, 5 de gener de 2011

La maledicció de les dones amb èxit



Quan Sandra Bullock es va separar, després d'haver rebut l'Oscar, es va estendre la superstició que rebre la daurada estatueta suposava una mena de maledicció per a les actrius. Les radiants Julia Roberts, Halle Berry, Kate Winslet o Nicole Kidman, entre moltes altres estrelles del firmament hollywoodià, havien passat pel mateix mal tràngol, després d'haver rebut el màxim reconeixement de l'Acadèmia de cinema nord-americana. La seqüència guardó-ruptura, es presentava com un fat castigador, com si es tractés d'un grinyol estrident, que les desvetllava d'un somni meravellós. Malgrat l'enunciat del missatge, com podreu suposar, abans que defensar tesis de gats negres i miralls trencats, penso que és més raonable pensar en aquell detonant que obre un sisme, en una parella heterosexual, quan la fèmina gosa brillar més que el seu company. Encara que admeto que fins i tot aquesta hipòtesi és agosarda, atès que caldria analitzar cada cas amb profunditat. Tot això m'ha vingut a la memòria, arrel del suggeridor reportatge que publica avui La Vanguardia, sobre la dificultat que tenen les dones treballadores que guanyen més diners que els seus marits, a l'hora mantenir una parella estable. Certament, la gran majoria d'empresàries d'èxit són divorciades o solteres. Es posen damunt la taula els elements de debat habituals. ¿L'home se sent qüestionat, en la seva masculinitat, quan la parella aporta un sou més elevat a la unió? ¿Són els diners un factor de dominació? ¿Homes i dones, l'utilitzem amb aquesta finalitat? ¿O és la competició per l'estatus social, allò que genera un malestar insuportable? ¿Tal vegada som les dones, les que cerquem obstinadament proveïdors generosos? ¿Potser tenim dificultats per escollir una parella compatible amb les nostres inquietuds laborals? A propòsit d'aquest dilema, recordo un estudi escocès -no he localitzat l'enllaç, ja em perdonareu- en el qual es posava de manifest que, quan un home assolia un elevat nivell acadèmic i laboral, se li multiplicaven les oportunitats de tenir parella, mentre que en el cas de les dones succeïa justament a la inversa. Quan es tractava d'elles, les possibilitats decreixien amb l'escalada. No es tracta aquí d'oferir un enfoc centrat en la frustració masculina, penso que aporta ben poc a la pacificació entre gèneres, aquesta insistència. Les dones també tenim molta feina pendent, encara que ens emportem la pitjor part, en aquesta societat. Probablement som tots dos, homes i dones, víctimes d'un sistema masclista ancestral, que no ens permet que descobrim encara el vertader paper que volem jugar a les nostres vides, per sentir-nos tan realitzats com estimats. En el reportatge del diari dels Godó, es parla també de la necessitat de crear vincles de cooperació creativa. Les paraules sonen boniques, ara cal ser prou intel·ligent -emocionalment- per posar-les en pràctica. No tinc cap dubte que ho aconseguirem, amb el temps i una canya.


dimarts, 4 de gener de 2011

La família i l'escuma de la cervesa



Ho adverteixo: aquest post no anirà dels excessos alcohòlics ni alimentaris nadalencs sinó de les dosis excessives d'oxitocina, adrenalina i cortisol familiars. Una mena d'embafament sobre el qual no es parla prou, malgrat que pot tenir conseqüències nefastes sobre el nivell d'ansietat de la població i, en conseqüència, sobre la pressió arterial i altres variables orgàniques. Si bé tots procurem estimar-nos moltíssim, està clar que no sempre ho fem tan bé com caldria. És bàsic, doncs, oferir uns quants consells de prevenció. Per poder-me fer entendre, utilitzaré l'útil metàfora de l'escuma de la cervesa. Faré referència a una tècnica d'arrels orientals que, personalment, procuro posar en pràctica en determinades situacions i que, si bé no m'ha solucionat totes les enrabiades, si que m'ha estat útil en nombrosos moments crítics. Així que no es podrà dir que no predico amb l'exemple. Aquesta estratègia, basada també en el savi consell de l'àvia, que recomana comptar sempre fins a deu, abans de reaccionar de mala manera, és especialment útil quan ens trobem cara a cara amb aquell membre -o membres- de la família que ens treu particularment de polleguera. Posem les coses en el seu context. Recordem que no hi haurem d'intercanviar només quatre paraules sinó que haurem de compartir-hi taula, sobretaula i tot allò que convingui. Arribats a aquest punt, amb les celebracions gairebé finiquitades, algunes persones es troben al límit de la resistència humana. S'han llançat ja tota mena de dards enverinats, s'han refregat èxits i fracassos per la cara i és probable que el xantatge emocional i la llàgrima fàcil hagin fet alguna estel·lar aparició. Tot això no ens ha d'espantar pas, forma part de la dinàmica habitual de qualsevol família que es faci apreciar. El perill principal és que la reunió acabi com el rosari de l'aurora. Crits, cops de porta i algun plat trencat. És legítim voler arribar al 7 de gener amb el màxim de pau i tranquil·litat possibles. Pensem en aquests pics de ràbia aguda -aquell instant en el qual ens recorden com ens hem arribat a engreixar, per posar un exemple naïf- com si es tractés de l'escuma en una copa de cervesa, que puja i puja. És en aquest moment, quan tenim la sang al cap, que hem de fer unes quantes respiracions i esperar. Ens podem distreure, canviar de tema, utilitzar l'inestimable recurs de l'humor. I esperar. De forma que la nostra sulfuració inicial, igual que l'escuma atrapada en el vidre, arribarà un punt que baixarà. Llavors és hora de prosseguir, com si res no hagués passat. Atenció, això no vol dir que no tinguem en compte tot allò que ha estat dit i renunciem a conservar-ho a la memòria. Ara podria insinuar que la venjança és un plat que se serveix fred però, m'heu d'entendre, una psicòloga no les pot pas deixar anar, aquestes coses. Es tracta de metabolitzar la mala energia, per convertir-la en quelcom creatiu i constructiu. Córrer uns quilòmetres hi pot ajudar, perquè de passada es cremen calories i es segreguen unes quantes endorfines que, com bé sabeu, són els calmants naturals de l'organisme. Després podem dedicar una estona a la reconciliació i recordar tot allò que ens uneix a la família. Com n'arribaríem a ser, de desgraciats, si no comptessin amb nosaltres! Bé, feliç final de festes. Ja queda menys.



dilluns, 3 de gener de 2011

Una tarda als Pastorets (amb miracle incorporat)


Els Lluquet i Rovelló palafrugellencs, assetjats pel dimoni. Foto Web Ajuntament.


Acudir a la cita dels Pastorets és una tradició arrelada en moltes famílies catalanes. A Palafrugell, malgrat que l'espectacle ha estat irregular durant una bona colla d'anys, quan l'hem recuperat plenament ha esdevingut un èxit tan rotund que s'ha consolidat com un referent indiscutible a la comarca. És tanta la dedicació dels implicats que s'assoleix un nivell admirable, atesos els recursos limitats dels quals es disposa. De manera que aquelles representacions al Casal Popular, fa gairebé seixanta anys, les contemplen ara els néts dels primers espectadors de l'obra de Folch i Torres, molts dels quals, com que assistien a totes les funcions, se sabien els diàlegs de memòria. En aquelles èpoques difícils, com ho són les presents, gaudir de moments de distensió i alegria contribuïa a mantenir viva la felicitat que proporcionen les petites coses. Avui, el somriure dels infants ho compensa gairebé tot.
Com que habitualment remarco els aspectes criticables del meu poble, crec que és de justícia assenyalar també la implicació de les persones que formen part del seu teixit associatiu i que, amb la seva dedicació desinteressada, dónen caliu al municipi. Durant aquestes festes, amb el Pessebre Vivent de la Nit de Nadal i altres iniciatives, es fa més present que mai -encara que segurament altres persones destacarien esdeveniments diferents-.
No pots fer altra cosa que treure't el barret, quan es tiren endavant propostes tan reeixides, que prosperen malgrat les dificultats. La representació dels Pastorets, em sembla un exemple excel·lent d'aquesta tenacitat popular i la capacitat per crear un projecte coral entranyable, amb la col·laboració voluntària de nombrosos vilatans. Ahir a la tarda vaig gaudir-lo novament, amb els seus habituals acudits locals i sortides enginyoses. No obstant això, vaig patir un petit ensurt. A la mitja part, vaig sortir a comprar una aigua i, sense adonar-me'n, vaig perdre el moneder. Vaig ser-ne conscient a la sortida i em va entrar una suor freda considerable, com us podeu imaginar. Diners, targetes de crèdit, permís de conduir, etcètera. Vaig pentinar la fila on estava asseguda però no vaig trobar-hi res de res. També vaig seguir els meus passos, des del bar fins a la platea. Ni rastre. Les persones a qui vaig preguntar em van dir que ja podia donar-lo definitivament per perdut però que, per si de cas, preguntés a l'entrada del Teatre Municipal. Afortunadament, uns nens i nenes l'havien trobat i l'hi havien deixat. Ho vaig considerar el meu petit miracle nadalenc -tot i ser conscient que, el miracle principal, s'havia donat damunt l'escenari-.