Tura & Tura

Suggeridora foto de Julio Carbó per a El Periódico

Ni els guionistes de La Riera haurien estat capaços d'idear una argument tan addictiu com el que ha marcat les vicissituds dels polítics catalans, en els darrers temps. La història recent del PSC és una de les més trepidants del panorama, això sense menystenir l'èpica del desert i la triomfal arribada a l'oasi. Però hem de reconèixer que els perdedors són especialment magnètics perquè hom té ganes de comprovar si s'enfonsaran encara més en el llot o bé aconseguiran resorgir com l'Au Fènix, de les seves adolorides cendres. No cal dir que, per a una democràcia sana, és desitjable que tots els partits que ens representen gaudeixin d'un bon múscul intern. Desig que, com bé sabem, no sempre coincideix amb la realitat.

Resumim telegràficament les aventures socialistes. Primer tripartit, reforma purgativa del piset, segon tripartit, calamitats estatutàries i altres terribles maldecaps. Finalment, davallada antològica a les urnes. Era tan previsible, l'hecatombe, des de la perspectiva d'un observador extern, que la ceguesa electoral ha posat de manifest fins a quin punt s'havien distanciat dels seus votants. Un mal força estès entre els dirigents de qualsevol color, dit sigui de passada. Hi ha una tendència malsana a refugiar-se en la closca del poder, la qual cosa impedeix percebre els vertaders reclams de la ciutadania. A can PSC, el proper capítol es presenta determinant perquè, després d'estavellar-se, l'aparell del partit pretén aixecar el vol novament, amb el cap ben alt. No estan disposats a tirar la tovallola, malgrat els valors escamats, que han optat per cercar, legítimament, un bon caliu sota l'ala convergent. La fuga de talents és una nova ferida oberta. Ara bé, a diferència d'altres partits, que també s'han desintegrat a les autonòmiques, a favor seu cal dir que han decidit cercar lideratges alternatius de forma diligent. Han començat per prescindir de Montilla, igual que en el seu dia ho feren amb Maragall. Amb un despatx a Passeig de Gràcia, és menys amarga, la derrota -penes amb pa, són de més bon passar-. Remarquem que no és una empresa gens fàcil, emprendre la reconstrucció, perquè la trencadissa ha estat en mil bocins minúsculs. Es requerirà intel·ligència, renúncia i una lectura encertada dels darres esdeveniments ocorreguts a Catalunya, especialment en relació a la resta de l'Estat. En l'horitzó més immediat, cal tenir en compte que l'aclaparadora victòria de Mas fa perillar la capital, per primera vegada en trenta-dos anys. La seva pèrdua consituïria una altra terrorífica garrotada. Mantenir el govern a la ciutat de Barcelona és, ara com ara, un objectiu cabdal. Per a tan difícil comesa, han optat per Montserrat Tura, que haurà de pugnar contra Jordi Hereu, la popularitat del qual ha caigut en picat. Només cal evocar paraules com Diagonal o Ciutat Vella perquè a més d'un se li posin els pèls de punta. Alguns companys blogaires estan convençuts que la candidatura hereuenca seria un meravellós regal primaveral per als nacionalistes, servit amb safata de plata. Deturem-nos en la seva contrincant a les primàries. Tura prové d'una estirp de polítics i té una formació acadèmica notable. Va ser alcaldessa de Mollet i la recordem força diligent com a Consellera d'Interior. Se li ha reconegut coratge a l'hora d'abordar temes com la regulació de la prostitució, encara que també va tenir detractors. El seu discurs era coherent i les seves maneres força endreçades. Quan la van relegar a Justícia, no obstant, vàrem descobrir un perfil desconegut, bastant més apagat i diluït. Atemorit, podria ser un adjectiu escaient. La seva transformació anímica es podria traduir ben bé com una al·legoria de la trajectòria interna del PSC. Vet aquí els dubtes que ens sorgeixen: quina de les dues Tures es manifestarà, com a candidata? Des d'aquest blog, esperem que sigui la primera, malgrat que tenim seriosos dubtes que pugi expressar-se amb total plenitud, en l'hipotètic cas d'assolir la cobejada cadira consistorial. Veurem cap on es decantarà la balança i quin serà el verdicte final dels barcelonins. A grans trets, un camí ens condueix a l'eterna perpetuació socialista i, l'altre, a l'acumulació de poder convergent. Sigui quin sigui el resultat, un cop més, l'emoció estarà servida.