Tot el dia mengem Barça

Potser és pel regust amarg que va deixar el fitxatge de la Qatar Foundation. O tal vegada perquè pinten bastos pel 2011 i és necessari distreure el personal amb el monotema de sempre. El cas és que la concentració de sucre blaugrana -generalment excessiva- ha assolit uns nivells al·lucinants en les darreres setmanes. Unes cotes vergonyants en un país que es fa dir civilitzat i que amenaça en convertir-nos a tots plegats en diabètics.

La televisió pública catalana ha emès un reportatge a destemps sobre l'impecable Sandro Rosell, en la seva cursa per assolir la presidència. Un massatge en tota regla, que no ha deixat espai a la crítica, esperable en una entitat que mou quantitats astronòmiques i s'ha vist embolicada en relacions internacionals d'una ètica més que dubtosa. Ja sabem que la investigació periodística no és el punt fort dels professionals de la nostra. Tot seguit, ens han colat un descarat exercici d'adulació a Xavi -amb tots els respectes pel jugador, a qui no voldria treure cap mèrit, hauríem de recordar que és un esportista d'elit i no pas el premi Nobel de Medicina-. Com si no n'haguéssim tingut prou, ara preparen un especial dedicat a la pilota d'or i un altre sobre La Masia, per plantificar-los en prime time. A aquesta desmesura, cal sumar-hi les habituals retransmissions dels partits, els diferents programes esportius, l'espai abusiu que ocupen en tots els Telenotícies, els incomptables refregits del Crackòvia o la notable presència al canal Esport 3. I jo em pregunto: amb quina finalitat es va crear el Canal Barça? ¿És acceptable que amb els diners de tots els catalans es limitin pràcticament a informar d'un sol club? Els altres aficionats amb prou feines se senten representats i sembla que als demés esports se'ls hagi empassat la terra. Hi ha una presència preocupant del futbol a la petita pantalla i també a les emissores de ràdio o la premsa escrita. M'he trobat en més d'una ocasió amb la peculiar sensació que no és possible canviar de dial sense topar amb les declaracions de Guardiola o els esgarips desesperats d'algun comentarista fanàtic. La colonització de l'esfèric als mitjans és imparable. No em queixo pel fet que jo no simptatitzi amb el Barça. De debò que defensaria el mateix argument si es tractés de l'Espanyol. Penso que l'autocrítica és un senyal de respecte als propis colors i no pas una traïció als mateixos. ¿O és que potser un pare que renya els seus fills, els estima menys? M'inquieta igualment que sigui tan difícil qüestionar un equip que no sigui el teu, sense despertar les ires de l'adversari. Malgrat tot, estic convençuda que, en el fons, molts culers pensen el mateix que jo. No puc evitar recordar la penosa associació que hi sol haver entre decadència econòmica, triomfs esportius i mancances culturals. Em perdonareu l'afirmació, potser un pèl agosarada, però penso sincerament que el dia que decreixi aquesta obsessió, serà un motiu d'alegria per a tots plegats. Ens han parlat tant de Puyol, Iniesta, Messi i Piqué, que al final els agafarem una mania horrorosa. No pot ser bo per l'equilibri emocional d'un futbolista, que l'elevin als altars amb tanta insistència. En definitiva, el seu paper en la societat no és pas més important que el d'un bon mestre, infermer, pintor, músic o advocat. Encara que sigui difícil de creure, hi ha vida més enllà del Barça.