Blogaires amb èxit
De tant en tant, llegeixo entrevistes a la premsa a blogaires amb èxit. No em refereixo als subversius que lluiten coratjosament contra règims dictatorials, darrere les pantalles d'un ordinador, sinó a persones que aconsegueixen treure un enorme rendiment professional a la seva activitat a internet i generen un nombre ingent de visites diàries. Tal com jo ho he entès, generalment, el criteri a través del qual s'escull el quadern de bitàcola és precisament la seva audiència així com l'impacte que ha tingut en el sector en el qual se circumscriu. Tant si parlen de moda, cosmètica, noves tecnologies, literatura o fotografia, hi ha blogs que assoleixen una enorme acceptació popular i aconsegueixen que el seu autor s'obri un prometedor camí laboral, gràcies a una constant dedicació. Val a dir que les excentricitats minoritàries -com el teatre alternatiu o els projectes educatius en barris marginals, per exemple - són menys susceptibles d'assolir el rang descrit. Com a referència cinematogràfica, segur que recordareu la pel·lícula Julie & Julia, dedicada a una teleoperadora nord-americana que va obrir un llibre de cuina virtual amb les receptes franceses de la mítica Julia Child. En qüestió de mesos, va passar de ser una morta de gana a gaudir d'un grapat d'oportunitats, que mai abans no hagués gosat somiar. En resum, una mena d'operació triomf de la blogosfera, no exempta d'algunes desil·lusions i atacs de narcisisme. En una ocasió, llegia en una d'aquestes entrevistes, com una noia que rebia unes tres mil entrades diàries, recordava com se sentia de deprimida al principi d'iniciar la seva singladura, quan només en tenia unes tres-centes. Vaig pensar que si algú s'havia engrescat a escriure i veia els resultats que habitualment s'obtenen, tiraria la tovallola en un tres i no res. Desenganyem-nos. La majoria de mortals escrivim per plaer, perquè ens llegeixin els quatre gats de sempre i perquè la cultura enriqueix l'ànima, encara que de vegades ens costi de creure fins i tot a nosaltres mateixos. Personalment, si em regís pels paràmetres descrits, m'hauria d'apuntar immediatament a sessions de rei-ki i beure'm un còctel reconcentrat, elaborat a base de valeriana, passiflora i flors de bach. En definitiva, tot això ho explico per apuntar la meva particular visió de l'èxit blogosfèric, basat en la concepció que en tenia Winston Churchill. Segons afirmava en una de les seves frases cèlebres -ja sé que alguns les considereu un recurs una mica tronat-, el polític britànic pensava que l'èxit consistia, fonamentalment, en l'habilitat per transitar d'un fracàs a l'altre, sense perdre l'entusiasme. Hi coincideixo plenament. La gran conquesta és la tolerància a la frustració, més encara en els temps que corren. Aquesta et permet continuar connectada a l'actualitat i creure que de debò paga la pena compartir els pensaments i emocions amb la teva petita comunitat. Un dia rere l'altre. Si, passats uns quants anys, ets capaç de mirar enrere i pensar que has fet una bona tasca, es podrà dir ben bé que has triomfat.
Comentaris
En fi, que estic d'acord amb tu: la majoria estem aquí per passar-nos-ho bé, experimentar una mica i comunicar-nos. I no és poc.
Eulàlia, és curiós com cadascú interpreta els números a la seva manera. 300 entrades al dia és una xifra magnífica però, curiosament, ella ho interpretava com un fracàs. De tota manera, em semblen més interessants els continguts. Alguns blogs amb grans audiències parlen d'autèntiques bajanades, mentre que d'altres de minoritaris et fan pensar en coses ben interessants...