La moralina

Anit vaig veure el Gran Wyoming vestit de gentleman, guarnit amb bata d'estar per casa i copa de brandi a la mà, en el seu programa de La Sexta. Feia una paròdia àcida sobre la crispació que suscita actualment l'humor de la seva cadena -elogiat per uns, demonitzat per altres-. Si fa no fa, un dilema semblant al del Polònia. L'esquetx en qüestió es titulava La moralina i vaig trobar-lo més proper al sarcasme que a la ironia. La intel·ligència és un bé escàs a la petita pantalla. Desconec quina estranya mutació ha sofert la sàtira, darrerament. La corrosió barata és més rentable que el guió elaborat. M'estranya que després es lamentin de les reaccions adverses a la mala bava. Tal vegada fos justament el que pretenien. Eren del tot previsibles. Aquest fet s'agreuja si parlem de la privada. Wyoming, sempre envoltat de dones guapes, encasellades eternament en el rol de secretàries, no fa més que repetir els clixés més tronats. Reconec que li tinc tírria. El binomi home interessant + dona de bandera m'esgota fins a la nàusea. Posats a ser joves i guapos, que ho siguin tant ells com elles, que així ens alegrem tots la vista. En cas contrari, penso que seria més desitjable que sortissin les velles i les lletges de l'armari mediàtic. Segurament tenen moltíssimes coses interessants per dir. No tan trillades, si més no. Després de la saturació cosmètica, crec que arribarà un dia en el qual només toleraré persones amb arrugues, cel·lulitis i papada abundants. Masclisme a banda, el veterà presentador em va fer rumiar sobre la moralina necessària i la que no ho és en absolut.
La majoria de professionals de la salut mental tenim una marcada tendència al moralisme, ho admeto. És una feina ingrata però algú l'ha de fer. Tant si ens referim a les velinas de Berlusconi com a la nena que posa pel Vogue París, amb look de prostituta de luxe, distingeixo habitualment dos posicionaments diferenciats. Primer, aquell que considera una aberració intolerable que un polític exhibeixi aquest comportament abusador o un infant sigui presentat com a objecte sexual. Segon, els que creuen que les mostres de censura són d'un puritanisme castrador i caldria posar més èmfasi en una altra mena de denúncies, de més rellevància social. En aquesta segona categoria, al marge d'alguns espontanis despistats, hi trobem els habituals columnistes, sospitosament proclius a empatitzar amb un masclisme de rància ferum i que ara alcen la veu amb una força renovada. Si algun psicòleg s'expressa amb un discurs feminista o de protecció del menor, és possible que salti algun indignat/da que proclami com n'és de difícil viure en una societat tan extremadament restrictiva. Mentre existeixin xacres com la pederàstia i la violència de gènere -clarament vinculades a la publicitat sexista- serà necessari protestar davant de la manca de sensibilitat dels mitjans i la brutalitat impúdica del president italià. Comptat i debatut, trobo que a dreta i a esquerra espanta massa la limitació, imprescindible per a una convivència pacífica. Potser només caldria recuperar l'estimació pel bon gust i el respecte a l'altre, que hem abandonat en algun racó, seduïts per la deessa audiència.