Nine, de què va aquesta pel·lícula?


Pe ha estat novament nominada a l'Òscar pel seu paper secundari a Nine. És la segona vegada consecutiva que l'actriu madrilenya aspira al guardó, després d'haver rebut, com bé sabeu, la daurada estatueta per la seva, al meu entendre inversemblant, interpretació de María Elena, a la no menys inversemblant Vicky Cristina Barcelona. Fins i tot abans de la nominació, ja ens havíem empassat no sé quantes vegades alguns fragments de l'histriònic numeret de les cordes, com si aquest fos la màxima expressió de la bellesa interpretativa, traslladada al musical.

Malgrat que les crítiques no han estat gens falagueres, no em vaig estar de veure aquest remake d'Otto e mezzo de Fellini. Com que no havia vist l'original, vaig pensar que potser no en sortiria tan decebuda. M'equivocava. El despropòsit fílmic és de tal magnitud que nombrosos espectadors van desertar silenciosament de la sala, incapaços d'aguantar fins al final. Daniel Day-Lewis, actor de trajectòria notabilíssima, deixa una taca en el seu currículum després de donar vida a Guido Contini, un neuròtic director de cinema en plena crisi creativa. Al meu parer, s'ha construït un producte cinematogràfic basat en el record de l'exitosa Chicago i la presència de diverses estrelles que, en el nou film de Rob Marshall, perden qualsevol rastre de lluminositat. Nicole Kidman sembla directament extreta d'un anunci de Chanel; Sophia Loren dóna la impressió de ser entrada amb calçador; Marion Cotillard, d'aparença massa jove i càndida per ser una esposa cremada pels vaivens del seu marit, no aconsegueix commoure ni a l'acomodador; Judi Dench tampoc convenç, personalment, no podia deixar d'imaginar-la en el paper d'M, a la saga de James Bond; pel que fa a Kate Hudson, hores d'ara encara no entenc què hi pinta exactament; finalment, Penélope Cruz, excessivament sobreactuada en el paper d'amant rebutjada, resulta una caricatura grotesca del personatge que pretenia representar. Per acabar-ho d'adobar, atès que vaig veure la pel·lícula doblada -Penélope Cruz no es dobla a si mateixa!- la confusió d'idiomes és tan colossal que et deixa estabornida a la butaca. Anglès per als números musicals i espanyol en els diàlegs. També s'ha salpebrat el guió amb algunes frases en italià, quan l'entremaliat Guido fa flashbacks a la seva infància.

El conjunt és una nòria musical de vacuïtat desesperançadora. Fins i tot la ciutat de Roma sembla un decorat de Port Aventura, davant del pusil·lànime resultat.

Esperem que Pe rebi l'Òscar, si, i que algú li digui que això de les estatuetes cada cop té menys a veure amb el talent...

Comentaris

Clidice ha dit…
ja n'he llegit critiques que deixen la pel·lícula a l'alçada del betum. La teva resulta demolidora. Vist l'opinió generalitzada, doncs, si mai tinc l'oportunitat de veure-la aprofitaré per llegir algun llibre (si pot ser bo, millor) :)
A veure, jo no sóc crítica de cine ni res semblant, només dóno la meva impressió com a blogger perquè em va semblar una presa de pèl monumental. Ara bé, segurament hi haurà gent a qui li agradarà el resultat... per si de cas, emporta't el llibre!
Lluís Bosch ha dit…
Després de llegir-te a tu i algun altre comentari m'he aclarit força les idees: és una peli prescindible de les moltes prescindibles. El que no sabia és que fos un remake del Vuit i mig del Fellini, això em fa dubtar... Sincerament, 8 i 1/2 és del milloret del Fellini, tot i que jo sóc un fan, i per tant poc objectiu. Crec que molt superior a la Dolce vita, i explica molt bé la crisi creativa, amb una pila d'ingredients psicoanalítics tractats amb llibertat i esperit satíric. En fi, és fàcil de trobar en DVD i suposo que per la xarxa.
Diuen que no és exactament un remake sinó una "adaptació", pel que expliques, si Fellini aixequés el cap s'estiraria dels cabells, no sé com poden tenir la barra de grapejar les obres d'art amb les seves manasses, només per omplir les sales, ho trobo depriment...

Traducció del blog