Acceptació



Una de les eines que, personalment, trobo més terapèutiques és una sana actitud d'acceptació, que no resignació, davant del sofriment. Per compensar el creixement imparable de la química farmacològica, han eclosionat tècniques i escoles terapèutiques que fan èmfasi en aquest aspecte.
El Mindfulness o la Teràpia d'Acceptació i Compromís, en són dos exemples ben clars.

Un petit exercici per posar en pràctica aquesta habilitat consisteix en respirar profundament, tancar els ulls i imaginar-se un mateix sota d'un arbre, del qual en cauen fulles, que són les nostres preocupacions, els nostres fantasmes més íntims, si voleu. Un cop de vent en fa caure unes quantes, llavors les recollim sense rancor; en contemplem la bellesa, fins i tot, i les deixem anar, perquè naveguin a la seva sort per aquell rierol que tenim tan a la vora...

Comentaris

Lluís Bosch ha dit…
Estava llegint coses sobre la "resiliència", que tenen alguna cosa a veure amb això. O no?
Si, podria tenir-hi relació, una persona resilient (que disposa de recursos interns i externs per superar una situació dolorosa), en algun moment ha d'acceptar el sofriment, si no, seria molt difícil tirar endavant...
Clidice ha dit…
saps? sempre he posat en pràctica la màxima de què les meves espectatives siguin objectivament realitzables. Això sempre m'ha donat motius per treballar de forma optimista i aconseguir un munt de coses. Davant això molta gent em diu: "és que tu tens molta sort!". Bé, potser si que n'és de sort, ves a saber! I els fantasmes ... bé, no hi ha res millor que posar-los on toca i en la seva justa mesura. Això de l'arbre no ho sabia, potser que m'ho rumiï, sempre s'hi està bé sota un arbre frondós :)
Núria Talavera ha dit…
Probablement aquesta actitud emocionalment és molt sana, tot i que en el meu cas no vaig acceptar una situació que semblava impossible de superar i finalment la vaig superar, potser va ser sort però també compto que el meu esforç i insistència van tenir molt a veure...

Traducció del blog