Barbablava


[Barbablava, il·lustrat per Harry Clarke]


Un dels meus temes favorits d’estudi, en els darrers anys, ha estat la presència del mal en els contes de fades. Un aspecte -a la meva manera de veure- una mica oblidat o poc elaborat en la literatura infantil actual, fet que té la seva repercussió, encara que relativa, en l’educació dels nens i nenes.

Hi ha infinites maneres d’enfocar la interpretació d’un conte de fades, en aquest sentit, és com si es tractés d’un somni, es fa impossible encapsular-lo en una visió única -tan demandada, tanmateix, pel gran públic-. La psicologia profunda identifica cadascun dels personatges d’un conte amb subestructures del psiquisme o bé figures del món extern. D’aquesta manera, la bruixa, per exemple, podria representar tant la pròpia capacitat d’autodestrucció com alguna persona que, per bé o per mal, ha transformat la nostra existència.

No em canso mai de Barbablava, que he treballat en diversos tallers, a vegades a més encert que d’altres. En aquest conte, hi podem reconèixer de manera diàfana "personatges depredadors" o "situacions depredadores". Barbablava existeix com a personatge exterior i malèvol però, com que fereix el nostre psiquisme, es converteix també en un factor intern, que ens acompanyarà al llarg de tota la vida. De les nombroses interpretacions que se n'han fet, podem recodar algunes moralines, referents a la troballa de la cambra de les esposes difuntes, al soterrani, que té dramàtiques conseqüències ("veus què li ha passat a la noia, per tafanera?"). Un enfoc que, tal com jo ho veig, s'acostaria a les escoles clàssiques, de Freud o Bettelheim. Afortunadament, visions més actuals, com la de Pinkola Estés, mostren que és precisament aquesta naturalesa exploradora, intuïtiva, instintiva, la que obre els ulls a la jove esposa i l’allibera del terrible captor. La naturalesa salvatge de la psique, utilitzant la terminologia de l’autora, la salva de l’horror.

Barbablava és un enemic antic de les dones i contemporani d'ambdós sexes. En algunes narracions és qualificat de "mag frustrat". Podem recordar Ícar o Llucifer, tots aquells contes i mites on apareix un personatge semblant, que volia ser sublim, traspassar les fronteres d'allò terrenal i convertir-se en inefable... però va fracassar. Un ésser assedegat de poder, que va fallar en el seu objectiu i va esdevenir un depredador solitari, a la recerca de les ànimes dels altres.

Depredadors com Barbablava, es deixen veure també en conceptes utilitzats en la psicologia: assetjador moral, vampir emocional... En el conegut llibre de la psicoanalista francesa Marie-France Hirigoyen, L’assetjament moral, es descriu detalladament el perfil d'agressor psicològic, l'individu pervers narcisista (tan present a la vida quotidiana), egocèntric, seductor, àvid de poder i atenció, que necessita anul·lar les persones de l’entorn per apaivagar el seu malestar. Potser és l’impulsor del mobbing, el que remena les cireres, tal vegada aquell presumpte corrupte o el qui colpeja brutalment la parella, quan torna a casa. Personifica, en definitiva, l’arquetip del "mag frustrat", que la saviesa d’un conte ens pot ajudar a identificar.

(Si us ve de gust, podeu entretenir-vos amb aquestes meravelloses il·lustracions)

Comentaris

Núria Talavera ha dit…
Llavors, els nens i nenes què aprenen quan escolten aquests contes, o què elaboren?
Si algú sap explicar bé un conte (no tothom en sap) en el qual hi ha la presència de "depredadors", d'alguna manera, als infants els arriba el missatge que vivim en un món on no tothom és benintencionat i que a vegades cal posar en marxa determinades habilitats... però aquestes interpretacions són pels adults, els infants només han d'escoltar i gaudir!
Lluís Bosch ha dit…
Ui! Aquest és un tema molt interessant, i jo també m'hi havia volgut ficar una mica, perquè hi ha coses que m'intriguen molt en aquest tema. Els psicoanalistes diuen coses interessants, i em vaig llegir en Bettelheim, que encara m'agrada molt. Ara de vegades encara explico contes d'aquests a Infantil, i la veritat és que els nens i nenes els escolten amb més atenció que la literatura més contemporània.
Clidice ha dit…
doncs jo vaig conèixer una barbablava femella :( aquest conte sempre m'ha desassossegat més que molts d'altres i no sé pas perquè, potser perquè els altres els veia més "infantils" i aquest sempre l'havia vist molt "adult", molt possible. Un apunt interessantíssim, gràcies :)
Lluís, Bettelheim és molt interessant però les seves interpretacions (en la meva opinió) estan una mica desfassades i, en ocasions, em semblen força misògines. Coincideixo plenament amb tu en què els clàssics desperten més fascinació entre els nens i nenes, quan apareix el llop, la bruixa... obren uns ulls com plats!
Clidice, Barbablava també pot representar una dona, no té perquè ser un arqetip exclusivament masculí, de tota manera, en els contes de fades també hi ha figures femenines que encarnen el mal. El més interessant és que, sense la seva presència, no hi hauria història, el mal també és necessari perquè hi hagi transformacions...
Lluís Bosch ha dit…
Les figures femenines que encarnen el mal em temo que són infinites a la literatura popular: les fades dolentes, bruixes, madrastres, velles... Coneixes La princesa de les neus? A mi em sembla un text enormement complex, i no en trobo anàlisis.

Estic d'acord en què la psicoanàlisi éstà una mica superada, tot i que segueix sent vàlida en algunes coses. Millor lacan que Freud? No ho sé...
No el conec, Lluís, però ja m'informaré, m'entusiasmen els contes. Pel que fa a Lacan, en la meva opinió, és un autor que s'allunya tan de la realitat psíquica quotidiana que em perdo completament. Tot allò que fa amb els contes de Poe i les As i les Bs.... buf! que carregós! M'estimo més Freud, de lluny.

Traducció del blog