La filla del pare


Hefest ajuda Atena a sortir del cap del totpoderós Zeus


Un dels episodis que més em fascina de la mitologia clàssica és el naixement d'Atena.

El patriarca de l'Olimp, déu del cel, es menja Metis, prenyada. Hefest, rei de l'inframón i déu de la forja, amb un cop de destral, permet que Atena neixi del cap de Zeus, adulta i guarnida per al combat, severa i amb pas ferm.

Atena és l'invicta guardiana de les ciutats, controla les passions dels herois, els ajuda en l'estratègia del camp de batalla. Contrasta amb la fúria embogida d'Ares, déu de la guerra. Ella és glaucopis, la de mirada clara i també gorgopis, la d'esguard aterridor. Aquesta és l'Atena homèrica, hereva d'una essència arcaica, que és salvatge i corprenedora, imatge coronada de serps, les quals donaran forma, més endavant, a la temuda Gorgona del seu escut.

Una dona que neix d'un home. Tal com Afrodita va sortir dels genitals del seu pare, Úranos. Igual que Eva és creada de la costella d'Adam (el símbol de la serp també l'acompanya). El filòsof Johann Bachofen explica com el dret de la mare esdevé, en aquest moment, dret del pare. La mare naturalesa perd força i el mascle s'apropia dels seus poders com a donadora de vida. El domini patriarcal canvia la història. Què ens hem deixat pel camí?

Comentaris

Clidice ha dit…
els micènics foren els que portaren el patriarcat a les nostres terres, alguns diuen que tot baixant de les terres terribles del Caucas. I amb ells arribà la fi de les deesses mares i de la igualtat entre homes i dones. Potser si, potser podem recuperar els temps pretèrits o, potser millor, podem reinventar-nos :)
Les societats matriarcals tenien molts valors que seria bo de recuperar, encara que no crec que en el Paleolític tot fossin roses i flors. Només ens queda reinventar-nos, una societat que odia els valors femenins està condemnada a l'autodestrucció.
Lluís Bosch ha dit…
El pas dels matriarcats als patriarcats és una de les coses més fascinants de la nostra cultura, i assenyala segurament qui som, com ha estat la nostra història. Ja n'has parlat d'altres vegades i sempre se li troben indicis i alegories a la mitologia clàssica.
En tot cas, ara hem arribat a un punt de crisi del patriarcat que coincideix amb una crisi general de valors i de pensament (no parlo de les coses financeres, tot i que vés a saber si hi ha relació). El model pot haver arribat al final, i hauríem de veure quina mena de mites estem creant ara, com expliquem el nostre present.
Si, seria interessant, alguns autors suggereixen la presència d'allò sagrat en l'art contemporani, per exemple. Jo cada vegada veig més clar que tant homes com dones necessitem recuperar determinats valors propis de les societats matriarcals: pel medi ambient, per la violència masclista, per la competitivitat del món laboral, els conflictes bèl·lics i un llarg etcètera. Fins i tot hi ha determinats sectors que confonen el feminisme amb una mena patriarcat dirigit per la dona.
Clidice ha dit…
Probablement el mal ve de l'acepció que s'ha fet de feminisme com a contrari de masclisme. Si masclisme és opressió, tan el pot exercir un home com una dona. El feminisme ha de ser igualtat, i per això un home també pot (o hauria de) ser feminista.
Totalment d'acord, penso que caldria explicar millor que el feminisme no és jerarquia sinó cooperació mútua, llàstima que alguns homes no ho volen entendre i algunes dones tampoc!

Traducció del blog