Recordant la deessa de Willendorf

[Deessa de Willendorf, vista frontal; 20.000-18.000 a.C., Àustria]

A la meva manera de veure, l'anorèxia nerviosa és un dels trastorns psicològics més complicats de comprendre. Encara que el pateixin cada vegada més nois, implica una negació de la feminitat adulta, de la lluna plena, en sentit simbòlic. En l'anorèxia nerviosa, sovint s'hi veuen implicats factors de comportament, de personalitat, cognitius, biològics, familiars i socials, la qual cosa fa que el seu tractament sigui laboriós i els professionals de la salut a vegades se sentin impotents i frustrats davant la lenta recuperació de les pacients o les possibles recaigudes (confesso obertament les meves pròpies i notòries limitacions a l'hora de tractar-la). De la mateixa manera, evidentment, el trastorn fa sofrir intensament les afectades i els seus éssers estimats. Recordo que, en una ocasió, una psiquiatra infanto-juvenil comentava que a les noies que patien aquest problema els deia que pensessin que el seu cos havia d'estar preparat per la maternitat, que les corbes i el greix eren quelcom completament natural, que calia acceptar (afortunadament, cada cop són més els referents adolescents que llueixen formes ben rotundes).

Recentment, entre les pàgines d'un llibre, m'he retrobat amb la imatge de la meravellosa deessa de Willendorf (avui es consideraria una embarassada obesa?), com a representant la deessa mare, font creadora de vida; he evocat aquells temps en els quals els éssers humans formaven part d'un tot i es reconeixien com a fills de la natura. Hi havia algú, em pregunto, que gosés refusar els seus fruits?