Llàgrimes per la democràcia perduda

Una imatge insòlita ha reflectit recentment la cara amarga de la tirania financera. La ministra italiana Elsa Fornero no va poder reprimir les llàgrimes, durant la conferència de premsa on s'anunciaven les dràstiques mesures del flamant govern tecnòcrata, liderat per Mario Monti. Foto Pier Paolo Cito.

La Ministra de Treball italiana es mou bé en les entranyes de l'elit financera, d'altra manera, hauria estat complicada la seva presència en l'executiu de Mario Monti, home de Club Bildelberg i Goldman Sachs. Amb tot, les seves llàgrimes són la constatació empírica que existeix un cor humà, que batega en l'interior dels executors de les salvatges tisorades. Elsa Fornero és una dona intel·ligent i formada, per això sap que les mesures imposades en el decret que va haver d'anunciar, pomposament anomenat Salva Italia, tindran tràgiques conseqüències. El col·lectiu de la gent gran és un dels més vulnerables en situacions de depressió financera. La precarietat de les pensions i l'allargament de l'edat de jubilació representen un cop duríssim en un dels sectors més desafavorits.

La manca de recursos impactarà dramàticament sobre la salut i la qualitat de vida de milions de persones. La Ministra Fornero deu saber, també, que es tracta de mesures perfectament evitables i que aquells que mouen els fils del poder econòmic, insaciables vampirs, han sortit indemnes de l'hecatombe i no en tindran mai prou. Després d'originar el desastre en volen més. Més i més. Quan era una jove estudiant, poc es devia pensar que hauria de dedicar el seu talent a una tasca immoral, com la de retirar als vulnerables uns béns que els pertanyen amb plena justícia, només per afavorir el bon funcionament de les greixades i opulentes maquinàries dels mercats. Per això deu plorar, la senyora Fornero. Si estima el seu país, no deu estar d'acord amb colpejar-lo amb tanta crueltat. Si alguna vegada va creure en la democràcia, no deu simpatitzar amb aquest cop d'Estat encobert. En algun racó de la seva ànima, sent un dolor que no pot contenir però que no serà comparable al d'una persona que no pugui arribar a final de mes i hagi de fer cua al banc d'aliments, després d'haver estat tota una vida treballant durament. A la senyora Fornero li sap greu castigar els innocents per a beneficiar els cobdiciosos. Per això plora. Podria dimitir, però no ho farà. I el seu plor no commou pràcticament ningú.

Després d'haver escombrat Geórgios Andreas Papandreu, substituït per un altre tecnòcrata, Lucas Papademos, es fa difícil dissimular l'evident tirania a la qual es veu sotmesa Europa. Una ombra sinistra recorre la zona euro i provoca esgarrifances al seu pas. El fet d'haver perdut de vista l'esperpèntic Silvio Berlusconi tampoc constitueix un motiu per a l'alegria. Com se sol dir popularment, els italians han sortit del foc per caure a les brases. Els analistes tenen seriosos dubtes que el poder del Cavaliere hagi estat realment dinamitat, atès que encara exerceix una terrible influència sobre els mitjans de comunicació. Recomano que escolteu la magnífica entrevista que Jaume Barberà li va fer al filòsof i escriptor Franco Berardi, al programa Singulars. Va parlar dels perills del populisme, en una situació tan crítica com l'actual i va aportar algunes solucions per als desconcertats ciutadans. Penso que no podem caure en l'error de pensar que l'Estat espanyol està en una posició d'avantatge respecte altres països. Mariano Rajoy ja ha fet passos per contactar amb els peixos més grossos d'aquest temible mar de tempesta. Haurem d'aprendre a navegar en la foscor i cercar nous fars que ens guiïn, en l'incerta aventura. És un avís per a navegants.