"Shopping night Barcelona", entre l'eufòria i el desencís
Logotip de la Shopping night Barcelona. Imatge extreta d'aquí.
El passat dimecres vaig donar un tomb per la Shopping night Barcelona, que va resultar ser tot un èxit d'assistència, segons ha informat la premsa. La sensació que es vivia a Passeig de Gràcia era d'eufòria, entre tantes propostes lúdiques i les llums enceses, que feien un goig espectacular. Em va fer la impressió que ens havien extirpat de l'univers de la crisi per traslladar-nos a un paradís magnífic, tenyit d'un color esplendorós. Com que tinc la butxaca més aviat escurada -com és habitual- no vaig comprar res. Potser m'hauria animat a adquirir alguna peça de roba però els números són els que són. Segons els organitzadors, l'objectiu principal no era generar consum immediat sinó promoure aquella zona de la ciutat com a pol d'atracció comercial. Després d'haver passat una tardor horribilis, sembla que aquesta nit glamurosa sigui una terapèutica bombolla d'oxigen, que ajuda els comerciants a respirar temporalment. Malgrat les estimulants vibracions, no tothom comparteix l'optimisme.
El professor de IESE Antonio Argandoña, exposa en el seu blog els límits d'aquesta iniciativa d'estil nord-americà , per a reanimar la malmesa economia. Fa esment a la compra per impuls, la qual afavoreix una botiga concreta però no té capacitat real per augmentar el consum, atès que no existeix nou crèdit disponible. Les seves reflexions m'han fet recordar els resultats d'un estudi sobre l'addicció al shopping, un problema que ha augmentat en els darrers anys i que en l'actualitat afecta al voltant del 16'77% de la població. Val a dir que es tracta d'un percentatge majoritàriament femení, atrapat en una dinàmica de consum obsessiu, destinat a compensar un sentiment d'insatisfacció permanent. Convé recordar que durant la shopping night també hi va haver manifestacions de protesta, al voltant de l'espiral absorbent de frustració. Per altra banda, es tracta d'un dilema clàssic, durant les festes nadalenques. Ha esdevingut gairebé tan tradicional com els torrons. En aquestes èpoques de retallades i penúries, potser agafa un relleu més significatiu.
Em pregunto què passaria si, de cop i volta, ens llevéssim un dia sense rebre cap estimulació publicitària. Fora televisió, ràdio, tanques a la carretera, anuncis a internet... Malgrat que sento una sincera solidaritat cap al sector comercial, sobretot vers les petites botigues, penso que, a la llarga, experimentaríem una sensació d'alleujament. Primer potser ens faltaria l'aire, perquè els aparadors són una font de distracció però després generaríem estratègies genuïnes per a mobilitzar els recursos cap a direccions menys contaminants i perjudicials per l'estat d'ànim. També ens entregaríem a noves formes d'oci, més actives i saludables. Com que, de moment, això és ciència- ficció, acabo amb un parell d'enllaços sobre el consum conscient i responsable. També amb el desig que siguem capaços de planejar un futur més intel·ligent, moderat, feliç i solidari. Per demanar que no quedi.
El professor de IESE Antonio Argandoña, exposa en el seu blog els límits d'aquesta iniciativa d'estil nord-americà , per a reanimar la malmesa economia. Fa esment a la compra per impuls, la qual afavoreix una botiga concreta però no té capacitat real per augmentar el consum, atès que no existeix nou crèdit disponible. Les seves reflexions m'han fet recordar els resultats d'un estudi sobre l'addicció al shopping, un problema que ha augmentat en els darrers anys i que en l'actualitat afecta al voltant del 16'77% de la població. Val a dir que es tracta d'un percentatge majoritàriament femení, atrapat en una dinàmica de consum obsessiu, destinat a compensar un sentiment d'insatisfacció permanent. Convé recordar que durant la shopping night també hi va haver manifestacions de protesta, al voltant de l'espiral absorbent de frustració. Per altra banda, es tracta d'un dilema clàssic, durant les festes nadalenques. Ha esdevingut gairebé tan tradicional com els torrons. En aquestes èpoques de retallades i penúries, potser agafa un relleu més significatiu.
Em pregunto què passaria si, de cop i volta, ens llevéssim un dia sense rebre cap estimulació publicitària. Fora televisió, ràdio, tanques a la carretera, anuncis a internet... Malgrat que sento una sincera solidaritat cap al sector comercial, sobretot vers les petites botigues, penso que, a la llarga, experimentaríem una sensació d'alleujament. Primer potser ens faltaria l'aire, perquè els aparadors són una font de distracció però després generaríem estratègies genuïnes per a mobilitzar els recursos cap a direccions menys contaminants i perjudicials per l'estat d'ànim. També ens entregaríem a noves formes d'oci, més actives i saludables. Com que, de moment, això és ciència- ficció, acabo amb un parell d'enllaços sobre el consum conscient i responsable. També amb el desig que siguem capaços de planejar un futur més intel·ligent, moderat, feliç i solidari. Per demanar que no quedi.
Comentaris