Chelsea Clinton i la granja de pollastres
El debut de Chelse Clinton a la televisió ha rebut crítiques contundents per part de la premsa nord-americana. Alguns analistes veuen la seva aparició mediàtica com una estratègia per fer el salt cap a la política. D'aquesta manera, rellevaria els seus poderosos progenitors i donaria continuïtat a la dinastia Clinton. Foto Peter Kramer.
Convindreu amb mi que, si aspirem a viure en plena democràcia, el nepotisme és una de les múltiples xacres que necessitem combatre. Abans de la primavera àrab, Gamal Mubàrak es perfilava com a clar successor del seu pare. Els ciutadans no podien tolerar el descarat absolutisme en el traspàs de poders, la qual cosa va sumar-se als nombrosos abusos que van motivar la revolta de la plaça Tahrir. En paraules de l'escriptor Alaa Al Aswani, el faraó tractava Egipte com si fos una granja de pollastres. El govern podia heretar-se, còmodament, de pares a fills, sense que existís una autèntica participació ciutadana. No sabem si la transició serà per a millorar la terrible realitat que han patit milions de persones però, si més no, la família Mubàrak ha estat foragitada de la primera línia. El mateix ha succeït amb el coronel Gaddafi i tota la seva prole, a la veïna Líbia. Per la seva banda, la cleptocràtica Tunísia també s'ha alliberat del rapinyaire clan de Ben Ali. Aquest costum totalitari no és pas exclusiu del nord d'Àfrica sinó que també apareix als suposats paladins de la llibertat, com ara els Estats Units. Aquell indret, més enllà de l'Atlàntic, on tants viatgers han somiat amb la igualtat d'oportunitats, també pateix els tentacles dominadors de les estirps més poderoses. Sens dubte, les formes són més refinades. Però el fons és el mateix.
Chelsea Clinton no ha estat la pionera de l'endoll en una plataforma mediàtica. Malgrat la seva exquisida formació acadèmica, la cèlebre filla de Hillary i Bill no té una preparació específica per treballar en mitjans de comunicació. Va ser l'àvia de la criatura, Dorothy Rodham, qui va animar-la a adquirir un major compromís i participar en la vida pública. ¿De debò volia convertir-la en una estrella de la petita pantalla o bé pretenia preparar-la per assolir un escó al Congrés? Això és el que es pregunten alguns analistes. El debut de Chelsea ha estat qualificat com a mancat de qualsevol espurna de carisma. Veurem si apunta bones maneres en altres àmbits d'influència o bé persisteix en la seva missió periodística, entre càmeres i micròfons. Com deia, prèviament, la família Kennedy, Bush o McCain van col·locar membres del seu llinatge en xous de televisió, la qual cosa també ha estat recordada pels crítics nord-americans. Si tornem al Mediterrani i ens quedem a casa nostra, recordarem els famosos 400 de Millet. Segons el lladre més nostrat, sempre són les mateixes famílies catalanes, les que remenen les cireres. Tampoc podem oblidar la llarga estela que ha deixat el franquisme i molts dels cognoms de la dictadura, que encara pul·lulen per les més altes esferes. Les maniobres per conservar la poltrona són moltes i ben variades. Recentment, es porta l'estratègia d'encolomar el mort al gendre. Convindrà pendre nota.
Val a dir que la cultura de l'endoll també es propaga pel conjunt de la societat, si bé gaudir d'un alt càrrec multiplica les possibilitats d'afavorir la família. Un reportatge de La Vanguardia, parlava del reviscolament d'aquesta xacra en temps d'atur i crisi financera, la qual diferenciava oportunament dels saludables contactes professionals. Més enllà de la voluntat de perpetuar-se,¿no caldria contemplar l'enorme error que suposa donar-ho tot mastegat als descendents? ¿Quin preu hauran de pagar, els joves ambiciosos, per haver ascendit sense mèrits propis? ¿No suposa, també per a ells, una terrible condemna? ¿Gaudiran de plena llibertat, si han de donar les gràcies per tot allò que han aconseguit? ¿Quin llast suposaran per al progrés de la vertadera excel·lència, en els camps que monopolitzin? Finalment, haurem de concloure que el nepotisme ens perjudica a tots. Encara que, indubtablement, uns ho visquin molt millor que els altres.
Convindreu amb mi que, si aspirem a viure en plena democràcia, el nepotisme és una de les múltiples xacres que necessitem combatre. Abans de la primavera àrab, Gamal Mubàrak es perfilava com a clar successor del seu pare. Els ciutadans no podien tolerar el descarat absolutisme en el traspàs de poders, la qual cosa va sumar-se als nombrosos abusos que van motivar la revolta de la plaça Tahrir. En paraules de l'escriptor Alaa Al Aswani, el faraó tractava Egipte com si fos una granja de pollastres. El govern podia heretar-se, còmodament, de pares a fills, sense que existís una autèntica participació ciutadana. No sabem si la transició serà per a millorar la terrible realitat que han patit milions de persones però, si més no, la família Mubàrak ha estat foragitada de la primera línia. El mateix ha succeït amb el coronel Gaddafi i tota la seva prole, a la veïna Líbia. Per la seva banda, la cleptocràtica Tunísia també s'ha alliberat del rapinyaire clan de Ben Ali. Aquest costum totalitari no és pas exclusiu del nord d'Àfrica sinó que també apareix als suposats paladins de la llibertat, com ara els Estats Units. Aquell indret, més enllà de l'Atlàntic, on tants viatgers han somiat amb la igualtat d'oportunitats, també pateix els tentacles dominadors de les estirps més poderoses. Sens dubte, les formes són més refinades. Però el fons és el mateix.
Chelsea Clinton no ha estat la pionera de l'endoll en una plataforma mediàtica. Malgrat la seva exquisida formació acadèmica, la cèlebre filla de Hillary i Bill no té una preparació específica per treballar en mitjans de comunicació. Va ser l'àvia de la criatura, Dorothy Rodham, qui va animar-la a adquirir un major compromís i participar en la vida pública. ¿De debò volia convertir-la en una estrella de la petita pantalla o bé pretenia preparar-la per assolir un escó al Congrés? Això és el que es pregunten alguns analistes. El debut de Chelsea ha estat qualificat com a mancat de qualsevol espurna de carisma. Veurem si apunta bones maneres en altres àmbits d'influència o bé persisteix en la seva missió periodística, entre càmeres i micròfons. Com deia, prèviament, la família Kennedy, Bush o McCain van col·locar membres del seu llinatge en xous de televisió, la qual cosa també ha estat recordada pels crítics nord-americans. Si tornem al Mediterrani i ens quedem a casa nostra, recordarem els famosos 400 de Millet. Segons el lladre més nostrat, sempre són les mateixes famílies catalanes, les que remenen les cireres. Tampoc podem oblidar la llarga estela que ha deixat el franquisme i molts dels cognoms de la dictadura, que encara pul·lulen per les més altes esferes. Les maniobres per conservar la poltrona són moltes i ben variades. Recentment, es porta l'estratègia d'encolomar el mort al gendre. Convindrà pendre nota.
Val a dir que la cultura de l'endoll també es propaga pel conjunt de la societat, si bé gaudir d'un alt càrrec multiplica les possibilitats d'afavorir la família. Un reportatge de La Vanguardia, parlava del reviscolament d'aquesta xacra en temps d'atur i crisi financera, la qual diferenciava oportunament dels saludables contactes professionals. Més enllà de la voluntat de perpetuar-se,¿no caldria contemplar l'enorme error que suposa donar-ho tot mastegat als descendents? ¿Quin preu hauran de pagar, els joves ambiciosos, per haver ascendit sense mèrits propis? ¿No suposa, també per a ells, una terrible condemna? ¿Gaudiran de plena llibertat, si han de donar les gràcies per tot allò que han aconseguit? ¿Quin llast suposaran per al progrés de la vertadera excel·lència, en els camps que monopolitzin? Finalment, haurem de concloure que el nepotisme ens perjudica a tots. Encara que, indubtablement, uns ho visquin molt millor que els altres.
Comentaris