dilluns, 26 de desembre de 2011

Conte d'hivern, amb vistes a la Sagrada Família



Vaig trucar a la meva ETT, eren exactament les 17h. Un 22 de desembre. Encara no havia cobrat el mes de novembre i esperava que m'haguessin ingressat tot el que em devien. Però no. Tenia exactament 25 € al banc i el meu marit estava a l'atur, sense ni cinc a la butxaca. Aquella tarda, havia de comprar els regals pel nostre fill, per fer cagar el tió, i quatre coses per picar, perquè ja tenia coll avall que no faríem cap sopar de l'altre món. A l'altra banda del fil, l'enèsima secretària que havia vist desfilar per aquella empresa, em va contestar, tota pàmfila, que no tenia ni idea del que podia haver passat i que el responsable no hi era per donar-me una resposta. Sabia que m'estava mentint, la molt porca. En tenia la convicció perquè els enganys descarats eren marca de la casa. Vaig agafar un bus a la parada més propera i em vaig plantar a l'oficina, per veure si tenia un parell d'ovaris per dir-m'ho a la cara.

Vaig trobar-los tots dos, la mar d'animats. L'encarregat i ella estaven rient, davant de la pantalla de l'ordinador. Miraven una postal de Nadal pornogràfica, feliços com dos gínjols. Es partien el cul. Em van tractar com si fos una pidolaire, que va a demanar almoina. Això em va enrabiar més que totes les boles juntes. La meva fúria va caure sobre ells, com el llamp de Júpiter.
Desgraciats! ¿Us penseu que he estudiat història de l'art, parlo quatre idiomes i em deixo la pell com a guia turística per haver d'aguantar dos imbècils com vosaltres? Les ganes de riure se'ls van tallar en sec, quan van veure que començava a esparracar papers i brandar una cadira de plàstic a l'aire, vermella com un pebrot. Més blancs que la cera, van provar de calmar-me com bonament van poder. Llavors si, van demanar mil disculpes i em van prometre que l'endemà mateix tindria l'ingrés. Quan vaig marxar d'aquella oficina merdosa les cames em tremolaven de la ràbia, però de cobrar, res de res. L'endemà estàvem tan escurats com sempre i sense perspectives immediates de prosperar.

El meu marit s'ho va agafar millor. Va dir que encara teníem menjar al rebost i que podríem fer un sopar prou digne. Ell havia col·laborat molts anys en campanyes de recollides de joguines. De ben segur que, aquesta vegada, li'n podrien donar unes quantes pel nen. Em va deixar anar un dels seus sermonets de la muntanya, sobre la solidaritat, el materialisme de les festes i no sé quantes històries més. El més important era que estàvem junts, teníem salut i ens estimàvem. Que si pensa en les criatures que viuen al carrer, que si les guerres i els desastres naturals, que si les famílies que són a l'hospital, pobres, el que deuen estar passant, aquests dies. Va arribar un punt que vaig desconnectar, perquè cap discurs , per més benintencionat que fos, hauria pogut apaivagar la meva frustració infinita.

La tarda del 24 vaig sortir a fer un volt pel barri, per intentar relaxar-me i prendre distància de tot. Em vaig aturar davant de la Sagrada Família. Aquell temple em fascinava i no em cansava mai de contemplar-lo, per més turistes que hi hagués acompanyat, amb les cares embadalides i les càmeres fotogràfiques, sempre arran de l'ull. La façana de Gaudí era la meva favorita i, quan en repassava tots els detalls, semblava que em calmava una estona. El pobre home va morir més pelat que una rata, el va atropellar un tramvia i ara els altres es feien d'or, gràcies al seu talent. Si s'aixequés de la seva tomba, vaig pensar, segur que estaria tant o més enrabiat que jo. Aquests pensaments em van acompanyar fins a la porta de casa. En entrar, el primer que vaig veure va ser el pessebre que havia fet el meu fill, amb figuretes de fang. Per sort, ell no entenia gaire res del que passava. Després vaig mirar l'arbre de Nadal, una silueta tota estranya, de forma indefinida, elaborada amb caixes de cartró. Feia molt fred i tenia ganes de plorar. Quan em va mirar la cara, al meu marit li queien les llàgrimes, galtes avall. Sabia com se sentia i el vaig abraçar. El nen ens va venir a buscar, amb una capsa de kleenex a les mans. De sobte, aquell gest innocent ens va fer venir ganes de riure, a tots tres. Semblàvem ximplets, entre somnriures i sanglots, vaig dir. Segur que vindrien temps millors.