Lucía i els pirates



L'escriptora Lucía Etxebarria va escriure al seu Facebook que deixaria de publicar, atès que el nombre de descàrregues il·legals a la xarxa superava les vendes de seu últim llibre i no es veia amb cor de sobreviure de l'ofici. L'anunci ha causat un autèntic rebombori virtual. Foto extreta d'aquí.



A Espanya torna a governar el Partit Popular i Lucía Etxebarria ha provocat -involuntàriament o no- un altre escàndol sideral. Sembla que tot sigui al seu lloc, en aquest racó de món, tan previsible i encarcarat. Determinats drames cíclics esgotarien fins al màrtir més sofert. Com que amb el primer tema m'embolicaria força, escullo el segon, sense ànim de tirar més llenya al foc sinó d'extreure quelcom positiu d'aquest foc creuat, entre la famosa autora i els pirates. Personalment, no penso que es tracti d'un debat entre bons i dolents. Una picabaralla entre víctimes i lladres. Simplement, estem davant d'un conflicte del nostre temps, que demana alguna solució. Al marge del discurs més estèril, en el fons, hi ha un tema de rabiosa actualitat, que mereix tota la nostra consideració.

Per començar per algun lloc, em situo en l'escenari del Premi Nadal de l'any 1945, que va guanyar una joveníssima Carmen Laforet, amb la colpidora novel·la Nada, un retrat sense concessions de la Barcelona de la postguerra. En ple franquisme, la història d'Andrea i la seva desestructurada família, em sembla vertaderament subversiva. Laforet va donar vida a un personatge innocent, aparentment fràgil, que recull el llegat ferotge del passat més immediat del seu país. Al meu entendre, Andrea és també una heroïna atemporal. Un ésser sincer i autèntic, que prova de sobreviure en un entorn hostil. Aquell esdeveniment social, va causar un bon sotrac en la vida de Laforet, que no es va sentir tan reconeguda pel brillant talent que posseïa i la força desbordant del relat premiat, com per la seva projecció pública. El tractament que va rebre l'artista, clarament discriminatori, del qual també ha parlat en alguna ocasió l'escriptora Lluïsa Forrelland, va distanciar-la de la seva dedicació literària. L'assaig d'Israel Rolón i Anna Caballé, Carmen Laforet, una mujer en fuga, aprofundeix més en aquesta qüestió. El cas Laforet no deixa de ser un altra mostra dels convulsos conflictes d'una època, personalitzats en la figura d'una escriptora.

Cinquanta-tres anys més tard, Lucía Etxebarria tindria entre les mans el cobejat guardó. Beatriz y los cuerpos celestes narra una història que està a un nivell diferent de l'anterior. Aquest cop, la polèmica també estaria servida, malgrat que en una altra direcció. Ara no es tractaria de marginar la creativitat femenina, a favor d'un rol més adequat sinó de qüestionar la qualitat de la novel·la. La crítica es va acarnissar amb Etxebarria, tot acusant-la de llançar-se als braços de la literatura més comercial i promoure una imatge d'autora-personatge, que pretenia augmentar les vendes del seu producte de forma exponencial, al marge de la profunditat artística. A Etxebarria se li ha reconegut el compromís social i el tractament desacomplexat de la identitat sexual, per exemple, si bé també s'ha vist embolicada en denúncies per plagi, de les quals no sempre ha sortit ben parada. Com va succeir amb Laforet, no es tracta pas d'un fet aïllat, sinó que l'esperit comercial ha transformat el món del llibre. Tampoc es pot dir que la majoria d'escriptors hagi aplaudit aquesta metamorfosi, atès que recullen una part irrisòria dels beneficis obtinguts. Massa sovint, les produccions més mediàtiques, mediocres i complaents amb el poder s'emporten els llorers, mentre que l'autèntic talent es veu escombrat o reduït a les cendres de l'oblit, per part dels mitjans.

I ara arribem als controvertits pirates, que han irromput a l'escenari sense que ningú els en donés permís. Les editorials treuen foc pels queixals, perquè veuen disminuïts els seus ingressos. Les seves queixes són plemanent legítimes, com ho són les d'aquells artistes que no poden sobreviure del seu valuós treball. Amb tot, al mateix temps, existeixen iniciatives autogestionades a Internet que prosperen amb èxit, malgrat les descàrregues gratuïtes. Com poden conviure ambdues realitats? Al blog Orsai, Hernán Casciari ha penjat un article titulat Para ti, Lucía -no sé si pensava en la cançó de Serrat-, que ha tingut un impacte considerable a les xarxes socials. El seu és un exemple clar de com l'anomenada pirateria és perfectament compatible amb un tractament realment digne de l'autor i unes bones vendes. La realitat ha tornat a canviar, malgrat l'aparent immobilisme. Quan hagi passat tot el xivarri, haurem de cercar fórmules per adaptar-nos. Finalment, podria ser que tots plegats hi sortíssim guanyant.



Comentaris

Traducció del blog