Un cadàver a la via




El passat divendres, al voltant de les 22h, es va trobar el cos mort d'una dona a la via, a uns 800 m de l'estació de Maçanet-Massanes (a la imatge). La informació va aparèixer publicada a la premsa de dissabte: Diari de Girona, Diari Ara i La Vanguardia, entre d'altres.


Si mai coneixeu un escriptor que es trobi en plena crisi creativa, no ho dubteu ni un moment: aconselleu-li els trens de la Renfe com a font d'inspiració. Recomaneu-li que s'emporti un bloc de notes, un llapis esmolat i, òbviament, que mantingui els cinc sentits molt oberts. Si no passa res especial, que pari bé les orelles, perquè segur que algun viatger està explicant la seva intimitat amb pèls i senyals a algú, pel mòbil o en directe, sense el més mínim pudor. Assegureu-li que, malgrat que a vegades no donarà crèdit a determinats relats, que no serien creïbles ni en els serials més recargolats, aquelles històries tenen un potencial extraordinari i poden sedimentar en una magnífica novel·la. Quan faci uns dies que viatgi, en cas que s'avorrís, digueu-li que segur que ben aviat viurà -o sobreviurà- alguna de les incidències clàssiques de les línies ferroviàries, les quals el proveïran d'una bona dosi d'adrenalina, que després podrà descarregar alegrement sobre el teclat. Si hagués de ser puntual a algun lloc, que no compti amb què arribarà a l'hora. Millor que agafi un comboi anterior a aquell que li pertocaria. Unes quantes lliçons de filosofia zen tampoc li aniran gens malament.


Els amables seguidors d'aquest blog, recordareu el maltractador del tren, del qual us parlava en un post i que em va amargar el trajecte cap a Barcelona. Unes setmanes més tard, en el vagó on em trobava, un home gran va patir un problema cardíac. Va perdre el coneixement i una dona que seia davant seu va adonar-se de la gravetat de la situació. Afortunadament, la reacció va ser ràpida i de seguida el van atendre dos professionals sanitaris que es trobaven entre nosaltres. Van estirar-lo a terra, al passadís, i van contactar via telefònica amb el servei d'urgències. En arribar a l'estació més propera, a Granollers, ja l'esperava una ambulància, que se'l van endur diligentment. Haig d'afegir que tant els passatgers com el personal de Renfe vam comportar-nos de la forma més responsable i cívica possible. No sé si el bon home va arribar a l'hospital a temps ni tampoc si ara es troba bé de salut però val a dir que, en ocasions, també ens reconciliem amb l'espècie humana.

La darrera aventura, bastant més fosca i depriment, la vaig viure el passat divendres al vespre, quan tornava cap a casa després de la jornada laboral.
A l'alçada de Maçanet-Massanes, es va sol·licitar per megafonia la presència d'un altre metge, que aquesta vegada s'havia de personar a la cabina del conductor. Primer vaig pensar que es tractava d'un episodi similar a l'anterior. Al cap d'una estona, però, vàrem saber que s'havia alertat de l'existència d'un cos mort, travessat a la via i per això calia el criteri d'un facultatiu que certifiqués la seva defunció. Era igualment necessària la intervenció d'un agent de policia que, sortosament, també va acudir per ajudar. No va caldre esperar l'arribada del jutge ni els Mossos, per continuar el nostre camí. Es va optar per fer marxa enrere i efectuar un canvi de via. Malgrat les informacions recollides als diaris, el retard va ser de noranta minuts. Vaig arribar a casa amb una sensació de neguit. Si el cos es trobava en bon estat, vaig pensar, era estrany que es tractés d'un suïcidi.

El diumenge vaig llegir a la premsa més detalls sobre aquest edeveniment terrible que, tanmateix, forma part de la realitat més oculta de la nostra societat. Es tractava del cadàver d'una dona d'uns 30 anys, rossa i prima, que podria ser de l'Europa de l'Est i que presentava un fort cop al clatell. Els maquinistes van veure-la quan s'adreçaven cap a l'estació i van informar-ne de seguida. Per aquest motiu, el tren on viatjàvem no la va atropellar. El cos estava vestit i ben col·locat entre els rails, com si algú li hagués deixat a propòsit. Ara se li està practicant l'autòpsia però, en principi, la policia descarta la hipòtesi de l'homicidi i es decanta per un accident. La víctima ha estat identificada perquè duia documentació a sobre però no tenia familiars ni amics a prop que la poguessin reconèixer. No sé com ho veieu vosaltres però a mi em sembla un cas molt indicat per a Miss Marple o Hercule Poirot. Determinats misteris requereixen inevestigadors coratjosos, que estirin el fil fins a les darreres conseqüències. Llàstima que, a la vida real, els finals no siguin tan rodons, tranquil·litzadors ni versemblants. Beneïda literatura.



Comentaris

Traducció del blog