Kim Jong-il i la dictadura orwelliana


Expressió de dolor extrema entre els nord-coreans, arran de la mort del dictador comunista Kim Jong-il. Foto extreta del diari El País.



Entre l'any 1947 i 1948, el britànic George Orwell escrivia una de les novel·les distòpiques més famoses de tots el temps: 1984. El nom de l'obra va sorgir, simplement, de capgirar les dues darreres xifres de la data en la qual va ser concebuda. L'autor volia cridar l'atenció sobre els perills de les dictadures i transportava el lector a un paisatge humà apocalíptic, on hi manava la tirania del socang. La mirada constant del Gran Germà controlava el més mínim detall, fins i tot podia entreveure els propòsits secrets dels aterrits habitants d'Oceania, que havien esdevingut individus mecanitzats, mancats de qualsevol essència humana. No es pot negar que les metàfores que utilitza Orwell són fascinants i, de manera indirecta, ens porten a reflexionar sobre la naturalesa de la democràcia i amb quina facilitat la podem perdre. La creació d'una nova llengua, la temible propaganda del règim, les guerres permanents, el delicte del crimpensar i, sobretot, l'entregada decisió amb la qual el partit vol liquidar el passat. Un vell costum totalitari, la batalla per controlar la memòria, és la tasca a la qual està entregat el protagonista. Fins que un bon dia té la mala ocurrència de posar-se a reflexionar pel seu compte...

Orwell va quedar profundament colpit per la manera com la premsa espanyola transmetia els cruels esdeveniments de la Guerra Civil, la ferotgia amb la qual es tergiversava la realitat, fins al punt que no tenia res a veure amb la pròpia realitat. Ja aleshores, es preguntava de quina manera s'explicarien, a les generacions futures, les escenes bèl·liques que ell va presenciar. Tants anys després, cal reconèixer que el seu interrogant manté la vigència. La Història camina massa a poc a poc i Orwell va ser un visionari.

L'èxit de 1984 va ser aclaparador; tant és així que la trobem referenciada a totes hores, amb qualsevol pretext, sobretot per assenyalar la vigilància exagerada a la qual ens veiem sotmesos els ciutadans, encara més en l'era d'internet. Malgrat que pugui semblar un univers de ciència-ficció, en submergir-se dins la vida de Winston Smith, hom té la profunda inquietud de viure en la literatura una crueltat que no dista tant del totalitarisme comunista de Corea del Nord, les dictadures pro-occidentals del nord d'Àfrica o les teocràcies sanguinàries, com la que pateixen els iranians.

Curiosament, va ser també l'any 1948 que
van dividir-se les dues Corees, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. La dinastia de Kim II Sung no trigaria gaire a manar amb mà de ferro. Havien de venir els gulags, períodes interminables de fam, tortures despietades, assassinats i experiments amb presoners. El Gran Germà coreà hauria de causar terribles estralls i els pitjors crims contra la humanitat. Ara que Kim Jong-il ha mort, el successor serà el seu fill, com no podria ser d'altra manera. És difícil imaginar-se res semblant a una primavera àrab sense associar-hi un autèntic devessall de sang. En presenciar les escenes de dolor dels nord-coreans no he pogut evitar recordar-me de les que reproduïa Orwell a 1984. Aquelles manifestacions histriòniques de suport al líder, o de rebuig a l'enemic, que havien de ser curosament representades, si es volien evitar duríssimes represàlies. Malauradament, aquesta vegada no es tracta de fantasia literària sinó de crua realitat.




Comentaris

Traducció del blog