Llàgrimes per la democràcia perduda



Una imatge insòlita ha reflectit recentment la cara amarga de la tirania financera. La ministra italiana Elsa Fornero no va poder reprimir les llàgrimes, durant la conferència de premsa on s'anunciaven les dràstiques mesures del flamant govern tecnòcrata, liderat per Mario Monti. Foto Pier Paolo Cito.



La Ministra de Treball italiana es mou bé en les entranyes de l'elit financera, d'altra manera, hauria estat complicada la seva presència en l'executiu de Mario Monti, home de Club Bildelberg i Goldman Sachs. Amb tot, les seves llàgrimes són la constatació empírica que existeix un cor humà, que batega en l'interior dels executors de les salvatges tisorades. Elsa Fornero és una dona intel·ligent i formada, per això sap que les mesures imposades en el decret que va haver d'anunciar, pomposament anomenat Salva Italia, tindran tràgiques conseqüències. El col·lectiu de la gent gran és un dels més vulnerables en situacions de depressió financera. La precarietat de les pensions i l'allargament de l'edat de jubilació representen un cop duríssim en un dels sectors més desafavorits.

La manca de recursos impactarà dramàticament sobre la salut i la qualitat de vida de milions de persones. La Ministra Fornero deu saber, també, que es tracta de mesures perfectament evitables i que aquells que mouen els fils del poder econòmic, insaciables vampirs, han sortit indemnes de l'hecatombe i no en tindran mai prou. Després d'originar el desastre en volen més. Més i més. Quan era una jove estudiant, poc es devia pensar que hauria de dedicar el seu talent a una tasca immoral, com la de retirar als vulnerables uns béns que els pertanyen amb plena justícia, només per afavorir el bon funcionament de les greixades i opulentes maquinàries dels mercats. Per això deu plorar, la senyora Fornero. Si estima el seu país, no deu estar d'acord amb colpejar-lo amb tanta crueltat. Si alguna vegada va creure en la democràcia, no deu simpatitzar amb aquest cop d'Estat encobert. En algun racó de la seva ànima, sent un dolor que no pot contenir però que no serà comparable al d'una persona que no pugui arribar a final de mes i hagi de fer cua al banc d'aliments, després d'haver estat tota una vida treballant durament. A la senyora Fornero li sap greu castigar els innocents per a beneficiar els cobdiciosos. Per això plora. Podria dimitir, però no ho farà. I el seu plor no commou pràcticament ningú.

Després d'haver escombrat Geórgios Andreas Papandreu, substituït per un altre tecnòcrata, Lucas Papademos, es fa difícil dissimular l'evident tirania a la qual es veu sotmesa Europa. Una ombra sinistra recorre la zona euro i provoca esgarrifances al seu pas. El fet d'haver perdut de vista l'esperpèntic Silvio Berlusconi tampoc constitueix un motiu per a l'alegria. Com se sol dir popularment, els italians han sortit del foc per caure a les brases. Els analistes tenen seriosos dubtes que el poder del Cavaliere hagi estat realment dinamitat, atès que encara exerceix una terrible influència sobre els mitjans de comunicació. Recomano que escolteu la magnífica entrevista que Jaume Barberà li va fer al filòsof i escriptor Franco Berardi, al programa Singulars. Va parlar dels perills del populisme, en una situació tan crítica com l'actual i va aportar algunes solucions per als desconcertats ciutadans. Penso que no podem caure en l'error de pensar que l'Estat espanyol està en una posició d'avantatge respecte altres països. Mariano Rajoy ja ha fet passos per contactar amb els peixos més grossos d'aquest temible mar de tempesta. Haurem d'aprendre a navegar en la foscor i cercar nous fars que ens guiïn, en l'incerta aventura. És un avís per a navegants.




Comentaris

Anònim ha dit…
Just abans de que la punxada es clavi al seu cor i se li enuegui la gola, el seu rostre pren aire i emet un somriure trist.
Molt abans d'aquest instant(hores, dies?) l'esforç duríssim tatuat en el seu rostre ja l'ha fet dubtar de la capacitat per superar aquest pas, aquesta muntanya impossible que veu novament quan agafa aire i somriu...

M'ha recordat mals moments a l'escola, de petit.
Quina és la part de la persona que punxa al cor(fisicament) i no deixa parlar en casos així? a mi em passava quan alguna persona gran em renyava, o càstigs dels professors, o se m'exigia que repetis l'exercici correctament. Sentia una punxada al cor, em sortien les llàgrimes i no podia parlar, se m'enuegava la veu. Només sentia el dolor d'una ferida
Quina part de mi desencadenava això? (als 12 i 13 anys encara m'havia passat alguna vegada, amb lo que la vergonya davant els companys em va fer tornar hermèticament introvertit, em vaig refugiar en les bones notes i bon comportament i ja no em va tornar a passar, però fins als 8 i 9 anys era molt extrovertit i pallasso. Sempre he pensat que em van robar alguna cosa)

En el cas d'aquesta ministra l'ofensiva externa ve de les seves pròpies paraules al anunciar la noticia cruel...

Alguna cosa més que tots nosaltres deu saber aquesta bona dona perquè un comunicat li provoqui aquest bloqueig tan sorprenent.

Ja convindría que anés desapareixent la boira.
Em recordo d'una frase d'un filòsof que deia: "si vols saber què pensa realment de tu una persona, fes-la enfadar de veritat i ho sabràs".
Fins que no fem enfadar fort als governs i als bancs no coneixerem la veritat, no escamparà la boira.

salut!
anònim
Miquel Saumell ha dit…
Encara que tu mateixa ja ho dius, deixa-m’ho repetir: la ministra té dues opcions, defensar les mesures del seu govern, suposo que prèviament debatudes en consell de ministres, o dimitir de manera irrevocable. No s’hi val a plorar en públic, no s’hi val a signar determinats decrets diguem-ne antisocials amb una mà i simultàniament utilitzar l’altra mà per eixugar-se les llàgrimes. Els ministres han de sortir plorats de casa.
Anònim, estic d'acord en el fet que la "senyora" Ministra deu tenir molta més informació que no pas nosaltres. Més val que no especulem gaire sobre aquest tema perquè encara ens costaria dormir...
Actualment, les reivindicacions ciutadanes són inevitables perquè la punyalada és massa sagnant. S'haurà de veure què passa si s'"enfanden" gaire perquè els seus mecanismes repressius són bastant potents...


Miquel, totalment d'acord amb el teu comentari. A sobre que retalla drets bàsics a la gent gran, se li ha d'aguantar la llagrimeta. De casa n'ha de sortir plorada i ben plorada i si no que deixi la poltrona. Per cert, això que Mario Monti no cobrarà cap sou no s'ho creuen ni en somnis! A can Goldman Sachs ja li deuen tenir el sobre a punt...

Traducció del blog