Raphael sempre torna per Nadal



Una de les muses del franquisme ha participat en el CD de La Marató d'enguany. A la imatge, la portada d'un disc nadalenc del 1965.




La Història recent d'aquest país és com un liquen llefiscós, que portem enganxat a l'esquena. A cada moment, apareixen mostres de la seva resistència a abandonar-nos. Aquest és el preu de no aixecar les catifes, de deixar que la brutícia es vagi podrint, mica en mica. Un dels molts interrogants que planen sobre el cap d'un fill de la Tansició està relacionat amb la incredulitat que genera la presència constant de determinades muses del franquisme a la televisió. Hem vist Raphael cantant el Tamborilero a les pantalles franquistes de Cuéntame. Hem conegut tota la seva família, a les revistes del cor, en fotos setinades i titulars aduladors, que els abracen amb tendresa. I després ens l'hem empassat infinites vegades, en gales de tota mena, amb el seu etern somriure i la seva postureta histriònica. Personalment, dins de la meva completa ignorància, no penso que la seva talla artística mereixi la quantitat d'adjectius grandiloqüents que li dediquen. Maravilloso, magnífico, estupendo... ¡qué grande eres Raphael! O sigui, sento que quelcom està fallant. Alguna porta està mal tancada i grinyola de forma estrident. No tinc res en contra d'aquest senyor. No sento odi ni rancúnia de cap tipus. Ens han ensenyat que no s'ha de remenar la merda. El passat és passat. En aquella època, tothom feia el que bonament podia. No hem de jutjar un temps que no hem conegut perquè no sabem com hauríem reaccionat, en circumstàncies similars. No m'ho empasso però puc arribar a estar-hi d'acord. El que no entendré mai , de cap manera, és que una societat que es fa dir democràtica no s'estigui de venerar les velles glòries, a cada moment. Em vaig alegrar sincerament de llegir l'article de Vicent Partal , a El Punt/Avui. Ho agraeixo de tot cor. És una teràpia magnífica per a combatre l'amnèsia corrosiva que ens han imposat. Necessitem més veus com la seva. Persones que ens recordin que aquells que van remprimir la nostra cultura, al costat del Caudillo, ara es canvien tranquil·lament de jaqueta, per participar en un projecte solidari de la televisió publica catalana. El mateix que van contribuir a què tants ciutadans haguessin de renunciar a la seva llengua, l'any 2011, esdevé una estrella de TV3. Que algú m'il·lumini, perquè no entenc res. Aquell mitjà que posa el crit al cel per les retallades, convida un artista del franquisme, com a reclam per a recaptar uns bons calerons.Vicent Partal demanava que algú expliqués tantes contradiccions. Ara que està tan reivindicativa, potser Mònica Terribas ens podria donar alguna resposta. L'estem esperant.




Comentaris

Traducció del blog