L'obstinada negació del sexe lèsbic



Eva Longoria, en una escena del film Without men



El Festival de Cinema Gai Lèsbic de Barcelona, ha retirat de la programació la pel·lícula Without men. Es veu que unes implacables tisores han eliminat les escenes lèsbiques del muntatge. El distribuidor a Espanya ha considerat que s'havien de suprimir. Evidentment, la història ha quedat escapçada i ara resulta incomprensible per a l'espectador. La decisió de rebutjar la cinta, en aquestes condicions, em sembla completament encertada. No només perquè és una reacció necessària davant de la discriminació sinó perquè estem davant d'un acte flagrant de mutilació artística. ¿Què ha portat el distribuidor a optar pel camí de la censura? ¿L'ha trucat algun aspirant a ministre, defensor de les teràpies per a curar l'homosexualitat? ¿Ha estat influït per les tertúlies del Gato al agua? ¿Albira una aclaparadora victòria electoral conservadora, com les parelles que es casen a corre-cuita?

Bromes a part, aquesta notícia resulta preocupant. Una vegada més, queda palès que el sexe lèsbic només és acceptable en l'àmbit de la pornografia, destinada a satisfer les fantasies eròtiques masculines. Aquest dilluns vaig veure amb certa decepció la trobada entre Albert Om i el pestigiós ginecòleg Santiago Dexeus, al programa El convidat de TV3. Durant les seves converses, el periodista va fer preguntes sobre la maternitat i la manera femenina de viure la sexualitat. En tot moment es va fer referència al sexe entre home i dona i no va aparèixer cap al·lusió al lesbianisme, la bisexualitat o la transsexualitat. Dubto sincerament que el doctor Dexeus tingui prejudicis al respecte però vaig trobar a faltar una visió més completa de la sexualitat de la dona. La negació del col·lectiu LGBT no és exclusiu d'alguna mentalitat rància aïllada sinó que encara és un fenomen estès, fins i tot en l'àmbit acadèmic. Tampoc és d'estranyar, si tenim en compte que l'ocultació de la diversitat es fa present des de la més tendra infància i perdura durant tota l'escolaritat. Quan estudiava la carrera, puc comptar amb els dits d'una mà les vegades que algun professor/a va aprofundir en la matèria. Fins i tot quan he fet cursos especialitzats, m'he trobat amb escenes desoladores. El model que preval de manera aclaparadora en els programes educatius és l'heterosexual. D'aquesta manera, és una mica difícil exercir la pràctica clínica, de forma responsable. Afortunadament, els adolescents d'avui es poden informar a través de canals alternatius i això constitueix un motiu per a l'esperança, encara que el material al qual tenen accés no sempre sigui el més adequat.

Penso que és realment important dissoldre aquests tabús anacrònics, no només per respecte a les dones lesbianes sinó també en benefici del conjunt de la societat. Una comunitat informada i respectuosa és més lliure i feliç. La hipocresia divideix i confronta. Al meu entendre, també resultaria pedagògic que més personatges coneguts, de forma voluntària, sortissin de l'armari. Això debilitaria els clixés més tronats. Aquesta és una batalla que ens incumbeix a tots i totes, amb independència de la nostra orientació sexual. Per a trencar barreres, recomano que algun dia us deixeu caure pel festival de Cinema Gai Lèsbic de Barcelona. No demanen cap carnet a l'entrada, com tampoc ho fan els bars i discoteques, etiquetats d'ambient. La convivència conjunta és perfectament possible i desitjable. Sóc conscient que és impossible viure sense prejudicis. Però no hi ha motius per a mantenir la distància. És necessari fer més passos endavant.



Comentaris

Traducció del blog