Rota, l'última mentida de Zapatero?
La Plataforma contra las bases militares ha convocat a Rota una manifestació per al proper 6 de Novembre. A la imatge, un grup protestava contra la intervenció bèl·lica a Líbia. La presència nord-americana ha estat sempre controvertida, a la Badia de Cadis. Foto de Javier Fergo.
Fa uns quants dies, un usuari de Twitter comentava que pràcticament no tenia temps d'empipar-se per una notícia, que ja sorgia un altre motiu per a l'exasperació. Certament, hi ha raons a cabassos per agafar una enrabiada rere l'altra. Ja he escrit en aquest blog el temor que suscita en una servidora la progressiva pèrdua de formes democràtiques. Considero que amb l'anunci de la participació espanyola en el sistema antimíssils de l'OTAN, hem abandonat l'àmbit de la indignació per a penetrar directament en el regne de l'estupor. Zapatero ha signat un acord amb el responsable de defensa nord-americà i Anders Fogh Rasmussen, secretari general de l'OTAN, a l'esquena de la ciutadania, amb total opacitat i manca de consulta popular. Els mitjans de comunicació hi han passat de puntetes i bona part de parlamentaris ha fet com si sentís ploure. Malgrat l'enorme transcendència del pacte i les tràgiques conseqüències que pot comportar, la majoria de polítics s'ha instal·lat en l'autocomplaença i el servilisme més anacrònic vers l'administració Obama. Per acabar-ho d'arrodonir, encara els queda humor per defensar aquesta nefasta decisió amb l'argument de la creació de llocs de treball. Deu ser que ens veuen cara de ximples. Només falta que assegurin que, a partir d'ara, anirem en missió de pau per tot el Mediterrani.
¿Quines seran les autèntiques finalitats bèl·liques de la base naval de Rota? ¿Quant costarà a les arques públiques, en temps de dramàtica crisi econòmica? ¿Quins perills suposarà per a la seguretat dels ciutadans d'aquest país? ¿Existeix una amenaça real, de la qual protegir-se, o només volen reprimir la primavera àrab, per tal de mantenir els privilegis geoestratègics? A aquestes alçades del partit, em fa la impressió que començo a percebre la realitat en blanc i negre. Les agulles del rellotge caminen enrere a tota màquina...
Corria el 1953, Franco buscava desesperadament algun recolzament internacional, ateses les condemnes de l'ONU i la promoció d'un bloqueig contra Espanya. La Guerra Freda era l'oportunitat daurada que tant esperava el tío Paco. Els amics americans necessitaven aliats europeus que els ajudessin a frenar l'amenaça soviètica. El dictador estava disposat a pactar-hi, per tal de salvar la seva hegemonia sobre la pell de brau. Dit i fet. Aquell mateix any, ambdues parts van signar un acord de cooperació militar, que va permetre l'obertura de les bases de Saragossa, Torrejón de Ardoz, Morón de la Frontera i Rota. El caudillo havia venut el país per un miserable plat de llenties. L'entrada a l'OTAN hauria d'esperar fins el 1986, després del crispat referèndum que ens hi va conduir. Encara ressonen les famoses proclames contra les bases. D'aleshores ençà, hem exercit de responsables lacais, a canvi de rebre dubtoses contrapartides. També hi ha hagut temps per a les ingènues esperances. L'executiu socialista de Zapatero va començar la seva singladura amb la retirada de les tropes de l'Iraq, mentre s'obria una fissura provisional amb la Casa Blanca. Ràpidament, aquell discurs pacifista que li va permetre accedir a la Moncloa, va mutar en suport a la guerra de l'Afganistan. L'entranyable Bambi esdevenia un llop assedegat de poder. Els ciutadans, mentrestant, continuàvem adormits, entre mentida i mentida. Al final del seu mandat, ha culminat la sanguinària aventura amb una altra traïció. Tal vegada serà l'última. O potser, qui sap, ens espera una nova i desagradable sorpresa.
¿Quines seran les autèntiques finalitats bèl·liques de la base naval de Rota? ¿Quant costarà a les arques públiques, en temps de dramàtica crisi econòmica? ¿Quins perills suposarà per a la seguretat dels ciutadans d'aquest país? ¿Existeix una amenaça real, de la qual protegir-se, o només volen reprimir la primavera àrab, per tal de mantenir els privilegis geoestratègics? A aquestes alçades del partit, em fa la impressió que començo a percebre la realitat en blanc i negre. Les agulles del rellotge caminen enrere a tota màquina...
Corria el 1953, Franco buscava desesperadament algun recolzament internacional, ateses les condemnes de l'ONU i la promoció d'un bloqueig contra Espanya. La Guerra Freda era l'oportunitat daurada que tant esperava el tío Paco. Els amics americans necessitaven aliats europeus que els ajudessin a frenar l'amenaça soviètica. El dictador estava disposat a pactar-hi, per tal de salvar la seva hegemonia sobre la pell de brau. Dit i fet. Aquell mateix any, ambdues parts van signar un acord de cooperació militar, que va permetre l'obertura de les bases de Saragossa, Torrejón de Ardoz, Morón de la Frontera i Rota. El caudillo havia venut el país per un miserable plat de llenties. L'entrada a l'OTAN hauria d'esperar fins el 1986, després del crispat referèndum que ens hi va conduir. Encara ressonen les famoses proclames contra les bases. D'aleshores ençà, hem exercit de responsables lacais, a canvi de rebre dubtoses contrapartides. També hi ha hagut temps per a les ingènues esperances. L'executiu socialista de Zapatero va començar la seva singladura amb la retirada de les tropes de l'Iraq, mentre s'obria una fissura provisional amb la Casa Blanca. Ràpidament, aquell discurs pacifista que li va permetre accedir a la Moncloa, va mutar en suport a la guerra de l'Afganistan. L'entranyable Bambi esdevenia un llop assedegat de poder. Els ciutadans, mentrestant, continuàvem adormits, entre mentida i mentida. Al final del seu mandat, ha culminat la sanguinària aventura amb una altra traïció. Tal vegada serà l'última. O potser, qui sap, ens espera una nova i desagradable sorpresa.
Comentaris