Anuncis de prostitució: motius per a l'esperança?
El passat mes de juliol, el Govern espanyol va fer un pas endavant en la prohibició de publicitat de prostitució , tant en la premsa de paper com digital
En aquest país, cada vegada que algú pronuncia la paraula prohibició, salta algun ciutadà enrabiat, disposat a defensar a qualsevol preu la santíssima llibertat. Una llibertat que, curiosament, és vàlida només en segons quines situacions. No negaré que en certs casos la reacció sigui comprensible però quan fem referència als anuncis de prostitució, l'oposició em sembla tan rància i obsoleta que no paga la pena perdre-hi un sol minut. Més enllà dels interessos econòmics, no veig per quin motiu cal mantenir la complicitat amb les màfies explotadores, en les pàgines dels diaris. El percentatge de dones que exerceix el treball sexual en condicions d'autonomia és tan irrisori que tampoc serveix de pretext. Als Estats Units i a la resta de països europeus no fan pas tants escarafalls. Els anuncis de contactes estan estrictament restringits a rotatius minoritaris i sensacionalistes. A favor del col·lectiu periodístic, val a dir que, actualment, ja hi ha capçaleres que han optat voluntàriament per rebutjar els diners provinents del negoci de l'esclavitud sexual: La Razón, Público, La Voz de Asturias, ADN, 20 minutos i El Diario de Navarra en són alguns exemples. De la mateixa manera que és necessari criticar determinats abusos penso que és convenient aplaudir les opcions ètiques, encara més en temps de crisi financera. Es calcula que, a l'Estat espanyol, es recapten al voltant de 40 milions d'euros, provinents de la publicitat prostibulària, per la qual cosa seria prou fàcil sucumbir a la temptació d'engreixar el compte corrent i tapar-se els ulls, davant de la barbàrie.
Darrerament, la desarticulació de la xarxa xinesa que explotava dones a l'Eixample de Barcelona, ha posat el debat novament damunt la taula. Les brutals condicions a les quals estaven sotmeses les noies ha commocionat els ciutadans. ¿Com és possible que alguns mitjans ho denunciïn i, al mateix temps, n'extreguin un sucós rendiment? ¿On són la coherència, la credibilitat i el respecte al codi deontològic de la professió? Penso en El Periódico de Catalunya, per exemple, un diari que ha destapat àmpliament l'escàndol de prostitució de La Rambla, ara desplaçada al carrer Petritxol. ¿Si tant els preocupa aquest drama, per què no han renegat dels anuncis que el promouen? L'esmentada hipocresia, al meu entendre, és la mateixa que pretén combatre la xacra només a base de repressió policial al carrer, sense aprofundir en les seves causes ni tampoc en la persecució dels grans beneficiaris de la bestialitat misògina. Espero sincerament que la prohibició dels anuncis sigui la primera pedra per a combatre-la seriosament. I així continuar batallant fins a abolir-la del tot.
En aquest país, cada vegada que algú pronuncia la paraula prohibició, salta algun ciutadà enrabiat, disposat a defensar a qualsevol preu la santíssima llibertat. Una llibertat que, curiosament, és vàlida només en segons quines situacions. No negaré que en certs casos la reacció sigui comprensible però quan fem referència als anuncis de prostitució, l'oposició em sembla tan rància i obsoleta que no paga la pena perdre-hi un sol minut. Més enllà dels interessos econòmics, no veig per quin motiu cal mantenir la complicitat amb les màfies explotadores, en les pàgines dels diaris. El percentatge de dones que exerceix el treball sexual en condicions d'autonomia és tan irrisori que tampoc serveix de pretext. Als Estats Units i a la resta de països europeus no fan pas tants escarafalls. Els anuncis de contactes estan estrictament restringits a rotatius minoritaris i sensacionalistes. A favor del col·lectiu periodístic, val a dir que, actualment, ja hi ha capçaleres que han optat voluntàriament per rebutjar els diners provinents del negoci de l'esclavitud sexual: La Razón, Público, La Voz de Asturias, ADN, 20 minutos i El Diario de Navarra en són alguns exemples. De la mateixa manera que és necessari criticar determinats abusos penso que és convenient aplaudir les opcions ètiques, encara més en temps de crisi financera. Es calcula que, a l'Estat espanyol, es recapten al voltant de 40 milions d'euros, provinents de la publicitat prostibulària, per la qual cosa seria prou fàcil sucumbir a la temptació d'engreixar el compte corrent i tapar-se els ulls, davant de la barbàrie.
Darrerament, la desarticulació de la xarxa xinesa que explotava dones a l'Eixample de Barcelona, ha posat el debat novament damunt la taula. Les brutals condicions a les quals estaven sotmeses les noies ha commocionat els ciutadans. ¿Com és possible que alguns mitjans ho denunciïn i, al mateix temps, n'extreguin un sucós rendiment? ¿On són la coherència, la credibilitat i el respecte al codi deontològic de la professió? Penso en El Periódico de Catalunya, per exemple, un diari que ha destapat àmpliament l'escàndol de prostitució de La Rambla, ara desplaçada al carrer Petritxol. ¿Si tant els preocupa aquest drama, per què no han renegat dels anuncis que el promouen? L'esmentada hipocresia, al meu entendre, és la mateixa que pretén combatre la xacra només a base de repressió policial al carrer, sense aprofundir en les seves causes ni tampoc en la persecució dels grans beneficiaris de la bestialitat misògina. Espero sincerament que la prohibició dels anuncis sigui la primera pedra per a combatre-la seriosament. I així continuar batallant fins a abolir-la del tot.
Comentaris