Una convulsió planetària
La xacra de la violència econòmica, representada en una performance de Liberty Plaza, a Nova York
Les ocupacions avancen com un foc imparable, en una muntanya resseca i esventada. La repressió, una vegada més, ha motivat la simpatia ciutadana. Les distorsions mediàtiques i la brutalitat policial actuen com la benzina de l'incendi. Del 15-M a la revolució global. Ningú podia preveure que els aires de llibertat nord-africans s'escamparien arreu. Sembla que aquesta convulsió planetària sorgeixi de les entranyes de la humanitat. Fa la impressió que procedeix d'un indret remot i comú, que teníem oblidat. Penso que vivim un moment històric vertaderament emocionant i transcendent. Per més que s'esforcin a ignorar-lo, no deixarà d'existir. Algunes persones opten per creure's les seves pròpies mentides però la realitat és tossuda i no vol cedir a les perversions dels titulars. Entenc que aquesta voluntat massiva de canvi no és fàcil de pair.
Ahir mirava un vídeo per la xarxa que em va fer saltar les llàgrimes. Parteix d'una idea ben senzilla però il·lustra clarament el germen de la revolució. Està vist que el problema del periodisme no és la manca de recursos sinó de llibertat. Un jove reporter està deprimit en un vagó de metro de Nova York. Contempla els homes i dones del voltant, desconnectats completament els uns dels altres. Semblen autòmats indiferents, hom diria que no tenen absolutament res en comú. Viuen tancats en el seu món, desvinculats de l'exterior. Un bon dia, el noi decideix trencar aquest aïllament i parlar-hi. Els fa preguntes referents a la seva rutina. Dialoguen sobre l'amor, l'esperança, la por. Sorprenentment, els interlocutors es mostren receptius i amables. S'esvaeix qualsevol rastre de temor. Entre ells, s'hi estableix una conversa entendridora i empàtica. Les seves respostes són extraordinàriament semblants. Van ser uns quants minuts de necessària lucidesa. Estem saturats de violència, hem oblidat fins a quin punt ens necessitem i volem estimar-nos.
Últimament, ploro sovint de l'emoció que sento. Aquest moviment suposa un cúmul de vivències tan intenses que resulten difícils de digerir. Passes de la impotència a l'alegria en un obrir i tancar d'ulls. De l'esperança a la frustració, en menys del que canta un gall. Evidentment, ignoro en què desembocarà aquesta convulsió però no hi ha dubte que farà camí i guanyarà adeptes. Finalment, preferim sentir-nos acompanyats. Això també és la condició humana. Han estat deu anys de destrucció i avarícia despietades. Ha arribat l'hora de la solidaritat.
Les ocupacions avancen com un foc imparable, en una muntanya resseca i esventada. La repressió, una vegada més, ha motivat la simpatia ciutadana. Les distorsions mediàtiques i la brutalitat policial actuen com la benzina de l'incendi. Del 15-M a la revolució global. Ningú podia preveure que els aires de llibertat nord-africans s'escamparien arreu. Sembla que aquesta convulsió planetària sorgeixi de les entranyes de la humanitat. Fa la impressió que procedeix d'un indret remot i comú, que teníem oblidat. Penso que vivim un moment històric vertaderament emocionant i transcendent. Per més que s'esforcin a ignorar-lo, no deixarà d'existir. Algunes persones opten per creure's les seves pròpies mentides però la realitat és tossuda i no vol cedir a les perversions dels titulars. Entenc que aquesta voluntat massiva de canvi no és fàcil de pair.
Ahir mirava un vídeo per la xarxa que em va fer saltar les llàgrimes. Parteix d'una idea ben senzilla però il·lustra clarament el germen de la revolució. Està vist que el problema del periodisme no és la manca de recursos sinó de llibertat. Un jove reporter està deprimit en un vagó de metro de Nova York. Contempla els homes i dones del voltant, desconnectats completament els uns dels altres. Semblen autòmats indiferents, hom diria que no tenen absolutament res en comú. Viuen tancats en el seu món, desvinculats de l'exterior. Un bon dia, el noi decideix trencar aquest aïllament i parlar-hi. Els fa preguntes referents a la seva rutina. Dialoguen sobre l'amor, l'esperança, la por. Sorprenentment, els interlocutors es mostren receptius i amables. S'esvaeix qualsevol rastre de temor. Entre ells, s'hi estableix una conversa entendridora i empàtica. Les seves respostes són extraordinàriament semblants. Van ser uns quants minuts de necessària lucidesa. Estem saturats de violència, hem oblidat fins a quin punt ens necessitem i volem estimar-nos.
Últimament, ploro sovint de l'emoció que sento. Aquest moviment suposa un cúmul de vivències tan intenses que resulten difícils de digerir. Passes de la impotència a l'alegria en un obrir i tancar d'ulls. De l'esperança a la frustració, en menys del que canta un gall. Evidentment, ignoro en què desembocarà aquesta convulsió però no hi ha dubte que farà camí i guanyarà adeptes. Finalment, preferim sentir-nos acompanyats. Això també és la condició humana. Han estat deu anys de destrucció i avarícia despietades. Ha arribat l'hora de la solidaritat.
Comentaris