Tres dones "netegen" el Nobel de la Pau
Ellen Johnson-Sirleaf, al costat de Laura Bush, el dia de la seva investidura com a presidenta de Libèria, el febrer del 2008, a Monròvia. Foto de Shealah Craighead/ Casa Blanca.
El Nobel de la Pau va camí de convertir-se en un macabre acudit global. Si em permeteu la comparació, seria l'equivalent planetari de la Creu de Sant Jordi, atorgada a eminències tan enlluernadores com Fèlix Millet. Hom diria que els membres del comitè noruec posen tot el seu esforç en cercar el guanyador més inconvenient, a fi i efecte de desencadenar una onada de crítiques enceses. Malgrat les incomptables pífies de la respectada institució, encara hi ha mitjans que exalten les virtuts dels dubtosos vencedors, a través d'un enfocament pueril, exempt de crítiques i anàlisis en profunditat. Qualsevol ciutadà que no hi entengui un borrall de política internacional -com una humil servidora- és capaç d'ensumar el tuf pudent que desprenen els guardons. Honorar la tasca reconciliadora de Johnson-Sirleaf a Libèria és un insult a la intel·ligència, quan ens assebentem del recolzament que va oferir al sanguinari dictador Charles Taylor. Tampoc és sobrer destacar els seus càrrecs en l'elit financera i que el Nobel li ha caigut del cel uns dies abans de les eleccions, les quals se li presentaven ben magres, atesos els flagrants incompliments de les seves promeses, en el terreny econòmic i social. Els opositors de la presidenta treuen foc pels queixals, amb tota la raó del món. Asseguren que els liberians no es deixaran enredar per aquest cop d'efecte. Johnson-Sirleaf ha estat igualment criticada pel seu marcat tarannà neoliberal, tan afable amb les administracions nord-americanes, que la perceben com la perfecta aliada africana. Quina és la motivació política oculta, en la concessió del premi?
La història del Nobel de la Pau està farcida d'autèntics despropòsits, que arriben a situacions tan delirants com la nominació de Hitler i Stalin, el parell de monstres més temibles del S. XX, en pocs anys de diferència. Però la tira de contradiccions és llarga. Recordem alguns mèrits memorables. Theodore Roosevelt i la política intervencionista (1906); Henry Kissinger i les dictadures llatinoamericanes (1973); Arafat, Peres, Rabin i el vesper del Pròxim Orient (1994); Kofi Annan i la corrupció del programa petroli per aliments (2001); Obama i la guerra de l'Afganistan (2009), entre altres distingides contribucions a la pau mundial. Com és evident, personalitats que realment haurien merescut el reconeixement, es van quedar fora del quadre. La galdosa trajectòria mereixia una bona rentada de cara. Em pregunto si la quota femenina ha estat una estratègia premeditada o només és fruit de les amables intencions dels acadèmics. A banda del currículum de violència dels llorejats, calia compensar a corre-cuita el baix percentatge de dones, en el llistat de guanyadors de totes les disciplines. Johnson-Sirleaf ha de compartir el pastís pacifista amb la seva compatriota Leymah Gbowee i la iemenita Tawakul Karman. Em podríeu dir que també hi ha un vessant positiu en aquests nomenaments. Potser si. Personalment, temo que no es tracti d'una nova utilització de la dona, amb finalitats cosmètiques. Aquest fet no canviarà per a res la nostra situació dins d'un patriarcat demolidor. Com a referent simbòlic, recordem que Alfred Nobel, pare de la criatura, va inventar la dinamita. Un inici bastant il·lustratiu del que vindria a continuació. Veurem si en el futur es calmen els ànims ... o continuen les explosions.
La història del Nobel de la Pau està farcida d'autèntics despropòsits, que arriben a situacions tan delirants com la nominació de Hitler i Stalin, el parell de monstres més temibles del S. XX, en pocs anys de diferència. Però la tira de contradiccions és llarga. Recordem alguns mèrits memorables. Theodore Roosevelt i la política intervencionista (1906); Henry Kissinger i les dictadures llatinoamericanes (1973); Arafat, Peres, Rabin i el vesper del Pròxim Orient (1994); Kofi Annan i la corrupció del programa petroli per aliments (2001); Obama i la guerra de l'Afganistan (2009), entre altres distingides contribucions a la pau mundial. Com és evident, personalitats que realment haurien merescut el reconeixement, es van quedar fora del quadre. La galdosa trajectòria mereixia una bona rentada de cara. Em pregunto si la quota femenina ha estat una estratègia premeditada o només és fruit de les amables intencions dels acadèmics. A banda del currículum de violència dels llorejats, calia compensar a corre-cuita el baix percentatge de dones, en el llistat de guanyadors de totes les disciplines. Johnson-Sirleaf ha de compartir el pastís pacifista amb la seva compatriota Leymah Gbowee i la iemenita Tawakul Karman. Em podríeu dir que també hi ha un vessant positiu en aquests nomenaments. Potser si. Personalment, temo que no es tracti d'una nova utilització de la dona, amb finalitats cosmètiques. Aquest fet no canviarà per a res la nostra situació dins d'un patriarcat demolidor. Com a referent simbòlic, recordem que Alfred Nobel, pare de la criatura, va inventar la dinamita. Un inici bastant il·lustratiu del que vindria a continuació. Veurem si en el futur es calmen els ànims ... o continuen les explosions.
Comentaris