Tot recordant la pilota basca



En el documental La pelota vasca. La piel contra la piedra (2003) es mostren diverses cares del conflicte al País Basc, un exercici poc freqüent en els mitjans de comunicació



Qualsevol cosa que es pugui escriure sobre el tema serà, inevitablement, controvertida. Ben disposada a acceptar la discrepància, també oferiré el meu punt de vista. Considero que el final d'ETA s'ha escenificat, política i mediàticament, amb el mateix enfoc hiperbòlic i atrofiat, al qual estem avesats, quan es parla públicament del terrorisme a Euskadi. Tot aquest guirigall em resulta pesadíssim, sobretot quan penso en les arrels històriques de la brutalitat etarra i la quantitat de violència quotidiana que passa desapercebuda, en titulars i columnes. Algun dia caldria estudiar amb profunditat la intoxicació perversa vinculada a l'hostilitat al País Basc. Totes les vegades que he viatjat a aquella terra, he tingut la impressió, dins dels meus límits de visitant ocasional, que hi havia un abisme insondable entre allò que es transmetia a bombo i plateret als mitjans i la realitat que hom trepitjava pel carrer. Per pocs dies que passis a Vitòria, Bilbao o Hernani és fàcil percebre les múltiples arestes del conflicte, habitualment mutilades pels altaveus del poder. Existeix la tendència a oblidar que les pantalles de televisió i les pàgines dels diaris, com les tribunes dels partits, tenen un paper actiu en la resolució dels enfrontaments. I no sempre estan a l'alçada de les circumstàncies. Són tantes les tones de verí escopides per propagandistes i agitadors, que no em veuria amb cor de glossar-ne una petita part. També em qüestiono si caldria investigar aquelles plomes que, intencionadament, han aviciat un possible clima de concòrdia, amb finalitats inconfessables i obscures. Al meu entendre, la pantalla de cinema ha mostrat un reflex més fidedigne de la complexitat inherent a la barbàrie.

Aquests darrers dies, un dels testimonis que més m'ha emocionat, sense menystenir els altres, ha estat el que ha ofert Eulàlia Lluch, filla del polític socialista Ernest Lluch , primer amenaçat i posteriorment assassinat per ETA, l'any 2000. Es tracta d'una víctima que no es prodiga gens pels platós de TV. En sentir-la, em va venir a la memòria el polèmic documental de Julio Medem, La pelota vasca. La piel contra la piedra (2003), un treball en el qual es van negar a participar els extrems més radicals, tant de la dreta espanyola com de l'esquerra abertzale. Es va posar de manifest que els pols oposats, en ocasions, es toquen. A la pel·lícula El lobo (2004) també s'apuntarien alguns interessos comuns, entre aquests dos bàndols, aparentment dividits. Per altra part, la relació del terrorisme amb les clavegueres de l'Estat ha sigut un dels misteris guardats amb més zel i del qual encara hem de treure l'entrellat. En resum, a aquestes alçades del partit, personalment, haig de confessar que encara no sé de què parlem, exactament, quan parlem d'ETA. En qualsevol cas, l'anunci del final de la violència armada és una bona notícia, malgrat que estiguem davant d'un equilibri fràgil i persisteixi la fractura social.

L'Eulàlia Lluch ha parlat amb generositat i coratge, en diversos mitjans: aquí hi podeu veure la magnífica entrevista que va fer-li Josep Cuní, al programa 8 al dia. Vaig pensar que la seva veu ponderada i conciliadora es podria inserir perfectament en la polifonia expressada en el documental de Medem, que tant de rebombori va generar , en el seu moment. En aquell punt de la història, sota l'ombra de la Ley de Partidos, no semblava que el final d'ETA estés tan relativament proper. Amb totes les crítiques que se li poguessin fer, el treball del cineasta de Sant Sebastià va resultar un exercici singular i necessari. La bellesa salvatge del paisatge, les cançons en euskera, la força de les tradicions, els retalls històrics i els fragments cinematogràfics es creuaven amb discursos majoritàriament matisats, que defugien la crispació de l'extremisme. Hi apareixien els orígens remots del poble basc, els bombardejos de Gernika, la repressió cultural franquista, l'amnèsia de la Transició, les tortures de la Guàrdia Civil, els trets al clatell, el sofriment dels familiars dels difunts, els interminables viatges per a visitar els presos, les extorsions covardes, el terror de la vida diària, la sang vessada pels GAL, la politització del conflicte, el clam popular per assolir la pau... Es defugien els judicis de valor, l'aposta era escoltar 103 veus diferents. Pensar en el diàleg. Un diàleg que l'Eulàlia també representa, gràcies al vigent llegat del seu pare.



Comentaris

Miquel Saumell ha dit…
Clara,
Primer de tot, la pelota vasca un "10".
M’ha agradat gairebé tot el que dius. Diumenge vaig tractar el mateix tema i em sembla que, amb tots els matisos que calguin, aquesta vegada coincidim.
ininbita ha dit…
M'ha vingut a la memòria una dita a la que recorria la meva mare quan, mirant-me seriosa, em mostrava un camí de sortida davant d'un conflicte. Deia així: "dos no es barallen si un no vol"
Tan de bo uns i altres deixin en pau el poble basc; i les persones que volen ser persones puguin ser-ho lliurement.
ininbita ha dit…
M'ha vingut a la memòria una dita a la que recorria la meva mare quan, seriosa, em mostrava un camí de sortida davant d'un conflicte. Deia així: "dos no es barallen si un no vol"
Tan de bo uns i altres deixin en pau el poble basc; i les persones que volen ser persones puguin ser-ho lliurement.
Miquel, la relació que té l'ala extremista de la dreta espanyola amb ETA és un fenomen digne d'estudi. Han arribat a dir tantes barbaritats que es podria escriure una enciclopèdia sobre el tema. Ara que no tenen el seu boc expiatori favorit, veurem quina paranoia s'inventen per a tapar les seves pròpies misèries...
Ininbita, penso que moltes víctimes han demostrat tenir més salut mental que determinats dirigents. La seva generositat i voluntat de pacificació és digne d'admiració. Malauradament, al voltant del terrorisme hi ha molts interessos creats, entre ells un rèdit electoralista que uns i altres han sabut aprofitar molt bé...

Traducció del blog