Una Transició no tan pacífica


A La Transición sangrienta, Mariano Sánchez Soler fa una revisió implacable de la pretesa etapa pacífica que va precedir la democràcia espanyola. L'autor parla sense embuts de guerra bruta, terrorisme i repressió com a principals eixos coercitius de la Transició. El resultat més visible: sis-cents morts.


Fora de l'àmbit professional, no hi ha cap tema que m'atrapi més obsessivament que la Transició espanyola. Sóc hereva d'aquell període i moltes de les meves experiències vitals estan vinculades a una història mal explicada, excessivament ensucrada, que genera alts graus de desorientació i frustració. Ho dic obertament, aquesta qüestió em provoca ràbia, impotència i ganes de cridar. Per la mentida, per l'estafa impunement sostinguda. Quan algú es pregunta per quin motiu som una generació aparentment adormida, podria trobar una resposta bastant aproximada a les aules escolars i els bonics contes de fades que s'hi expliquen sense parar. Després de consumir tantes versions light, molts fills de la Transició percebem un puzle incòmode, el qual, d'una manera més o menys conscient, necessitem completar. Bàsicament, per entendre què s'hi amaga a les golfes del país on hem nascut. Suposo que tothom té les seves referències particulars però, per a mi, una persona cabdal per a comprendre aquest procés, amb tots els defectes que li volguessin trobar, va ser Lluís Maria Xirinacs, de qui em recordo tot sovint. De seguida que descobreixo alguna peça nova, com el llibre que il·lustra aquest post, sento un intensa gratitud cap a ell. Arran de la revolta que viuen tants països de l'anomenat -no sé si adequadament- món àrab, han estat diversos els comentaristes que l'han comparat amb la llarga etapa que vàrem viure a Espanya, després de la plàcida mort del dictador. La cançoneta de sempre. Allà, horror i vessament de sang. Aquí, transició pacífica i modèlica. Voleu dir que som exemple de res?


Comentaris

Traducció del blog