El món tremola



Terratrèmol, tsunami, amenaça nuclear. Trio de desastres, manifestats en grau superlatiu. El guionista més agosarat de cinema catastròfic, no hauria presentat un escenari tan aterridor. La força indomable de la natura. El record de Tailàndia, Haití o l'Aquila. El potencial devastador de la central de Fukushima. El fantasma de Txernòbil, l'espectre d'Hiroshima. La fi del món. Pluja incessant d'imatges, xifres i perills esfereïdors, que adquireixen una dimensió de ficció, accentuada per la manera com consumim habitualment les notícies. Avui hi són, demà ja no. Entro a la sala, menjo crispetes, marxo. Connecto, desconnecto. On. Off. Es fa difícil separar, de bones a primeres, un material de l'altre. Ahir miraves de comprendre l'abast de la revolta al món àrab, la tragèdia de Líbia. Encara no has paït tanta misèria i avui ja veus com un oceà maligne avança implacable, entre cases, cotxes i embarcacions. Un magma despietat i abrasador, que humanitzes com si es tractés d'una divinitat enfurida, d'algun mite ancestral. No t'ho acabes de creure. Llegeixes: només a Miyagi, 10.000 desapareguts. Deu mil. Què significa, exactament? Imagines un poble de dimensions similars, a la Costa Brava. Per a conferir-li realisme, trasllades el drama prop de casa:

-I a l'Escala, què ha passat?

-Tots els habitants han desaparegut. Possiblement, tots morts.

Tothom. No pot ser. Si. Això no és cap pel·lícula. Ara penses en Ascó i en la petitesa humana. El món tremola. Tots hi som a dins. La vida continua.


Comentaris

Salvador ha dit…
Un post preciós, amb els sentiments molt ben reflexats. Gràcies
Moltes gràcies per aquest comentari, que és d'aquells que animen a continuar escrivint, fins aviat!

Traducció del blog