Els embolics de Duran




A Convergència Democràtica estan amb l'ai al cor pel tema de Daniel Osàcar però els seus companys d'Unió tampoc viuen tranquils. Esperem que Artur Mas aguanti fort el timó perquè el vaixell pateix algunes batzegades i ja ens comencem a marejar. Potser fóra bo que Boi Ruiz ampliés substancialment la comanda de biodramines. Més que res per no treure l'esmorzar, durant la lectura matinal del diari. Quan no emergeixen sospites de corrupció, es descobreixen currículums falsejats o comprometedors embolics de faldilles. Dit sigui de passada, l'oposició també fa un trist paper, si tenim en compte la poca autoritat amb la qual emeten les crítiques, després de l'estrepitós fracàs tripartit. Quan escolto algun ex membre del Govern donant lliçons, penso que convindria que es visualitzés a si mateix, un parell d'anys enrere. Malgrat l'estavellament a les urnes, sembla que no hagin après gran cosa. O potser són imaginacions meves.
Com que la política és tan àrida convé amanir-la amb alguna anècdota gustosa, que sempre és entretinguda i l'audiència mai no en té prou, de salsa rosa. Com bé sabeu, el líder d'Unió ha estat rebatut per López Tena en relació a l'afer de Joana Ortega. El diputat de Solidaritat ha insinuat no massa subtilment que Duran té per costum premiar amb càrrecs les seves amants. Jo que tenia Duran per un democristià de soca-rel, haig de confessar que m'he quedat garratibada i esmaperduda davant de les acusacions. Em sento desorientada. Visc sense viure en mi. Òbviament, admeto que la seva activitat eròtica no tindria cap mena d'interès si no fos perquè té repercussió pública i afecta les nostres butxaques. Afortunadament, Quim Monzó ha calmat una mica el meu neguit i ha aclarit a través d'una anècdota personal, les contradiccions que emergeixen entre la moral que professa i la suposada promiscuïtat que practica un dels polítics més ben valorats de l'Estat. Però abans convé recordar que fa poc corria la brama que la sèrie Infidels havia finalitzat perquè havia estat censurada per ell, encara que la bola mai no va passar de la categoria de rumor. Monzó en va escriure una columna a La Vanguardia, que posteriorment va ser criticada per una lectora en una carta plena d'indignació, al mateix rotatiu. L'escriptor es va defensar de les invectives, tot explicant una curiosa historieta, al programa de Jordi Basté, El món a RAC1. Vet aquí que l'autor de La magnitud de la tragèdia es trobava cobrint una informació sobre l'obertura d'un centre per a persones amb discapacitat, amb altres periodistes -o algun esdeveniment semblant-, fet que va aprofitar per acostar-se a una companya de molt bon veure, una tendència recurrent en ell, segons va assegurar. En l'esmentada operació, com també era habitual, s'hi va trobar Duran i Lleida, que experimenta el mateix plaer en arrambar-se a dones guapes, sempre que això sigui possible. En aquest libidinós punt de connexió, Duran va aclarir a Monzó el motiu dels seus impulsos irrefrenables: ja saps que els democristians som demòcrates de cintura per avall i cristians de cintura per amunt. Efectivament, així queda molt més clara, la dualitat democristiana. Ara bé, si les insinuacions de López Tena són certes, seria d'agrair que els ciutadans no en paguéssim la factura. El cinturó es troba al bell mig dels dos móns i ja el portem molt apretat...


Comentaris

Clidice ha dit…
El més divertit ha estat l'ex-conseller Huguet dient: "serà que és vox populi", i ha tornat a desaparèixer que, ai si les parets parlessin! Bé, millor que no que ja hi ha prou soroll, només ens faltaria això. Tanmateix, me n'alegro, i molt, que aquest impostat oasi català estigui desapareixent. Va arribar un punt en què semblava que els catalans també teníem coses de l'Rh com els bascos. Ni que fossim diferents de la resta!
Clidice, el que més lamento és que aquestes insinuacions de l'estil 'si estirem de la manta això és Itàlia' es quedin en amargues picabaralles mediàtiques. Si López Tena ha de denunciar irregularitats en relació a càrrecs assignats il·lícitament per Duran, el millor que podria fer és formalitzar la denúncia i que aquesta tingués les conseqüències corresponents. El mateix es podria dir a la inversa, pel que fa a les acusacions de Duran contra López Tena. Aquesta seria una manera efectiva d'acabar amb l'oasi però, de moment, no sembla que les coses vagin per aquest camí. Ara com ara, ens hem de conformar amb esbravar-nos una mica, el famós 'derecho al pataleo'... amb tot, suposo que és millor això que no res!

Traducció del blog