Tot va començar a Tunísia


Una jove tunisiana demana la sortida del partit únic de Ben Ali, que alguns opositors han comparat a la Falange franquista. Foto m.elorbany, extreta de Flickr.


Fa dies que s'ha iniciat l'Operació Odissea de l'Alba, a Líbia. La informació que ens arriba és gairebé tan confusa com el ball constant de víctimes i perills radioactius rebuts sobre la tragèdia sísmica i nuclear del Japó. Novament, es tracta d'una denominació grandiloqüent, com és habitual en aquesta mena d'ofensives militars. Amb un nom pompós es maquilla millor la mort, es relativitza la barbàrie. De bones a primeres, hom voldria simpatitzar amb la sobtada i focalitzada solidaritat occidental però tot fa massa ferum a petroli i negoci armamentístic. Reconec la meva absoluta incapacitat per analitzar la situació i posicionar-me de manera definitiva a favor o en contra d'una guerra plantejada, teòricament, contra el règim genocida de Gaddafi. I encara menys per valorar-ne les conseqüències. Malgrat les diferències entre ambdós escenaris, és inevitable evocar aquell horrible 20 de març del 2003, en el qual s'iniciava la premeditada destrucció de l'Iraq. Recordo perfectament que unes setmanes abans vaig veure el documental d'un artista iraquià -no em feu dir el nom- que havia viatjat al seu país abans de la massacre. No us penseu que hi mostrava res sagnant. Era tan terrible que només hi retratava la vida quoditiana de famílies com les nostres, a l'espera de ser destruïdes per les bombes. Em va semblar un document tan senzill com esfereïdor i sempre m'ha quedat el dubte de quin va ser el seu futur particular. Quan perceps les víctimes de prop, ja no són mai més les altres, no són cadàvers a les portades dels diaris. Ets tu, tot esperant els bombardejos, mentre proves vanament de despistar la humilació i la mort. La mateixa empatia que la majoria vàrem experimentar amb els veïns dels libis. Tunísia, paradís turístic governat amb mà de ferro per un règim cleptocràtic durant més de vint anys. La corrupció generalitzada, la nul·la llibertat d'expressió, la negació dels drets civils i la tortura s'ocultaven impunement sota el sol i les palmeres. La mena de dictadura que protegia la humanitat de l'islamisme radical. Tenim un passat i un present amb alguns punts en comú, no ho podem negar. Allí va començar tot. El 17 de desembre del 2010 Mohamed Bouazizi s'immolava després de patir la recurrent brutalitat de la policia del seu país. Tan forta era la repressió que aquella guspira, com succeí amb el cos del jove venedor de fruita, va encendre una foguera que es va estendre imparable i ràpidament per tot el món àrab. El seu eco s'escampa arreu del planeta. Els tunisians esperen avui unes eleccions democràtiques, per al proper 24 de juliol, malgrat que la il·lusió de la revolta del gessamí hagi donat pas progressivament a la desconfiança. Ningú va dir que seria fàcil. En aquest blog, no cal recordar-ho, estem absolutament de part seva, al costat de la revolució.


Comentaris

Traducció del blog