Barcelona no té poder

El col·lectiu d'Antics Ocellaires de la Rambla ja ha recollit 50.000 signatures, en protesta pel tracte dispensat per l'Ajuntament. Les gàbies amb animals, i potser les parades de flors, aviat seran cosa del passat. Foto: BTV notícies.

Avui haureu de disculpar l'escàs patriotisme contingut en les ratlles que llegireu a continuació. Barcelona ja no em sembla tan bulliciosa ni colorista. Penso que li manca brillantor, personalitat i moviment. La trobo francament decadent i el seu declivi tampoc el veig revestit de cap encant apreciable. Considero -no sense dolor- que ha perdut bona part del seu charme. Ja que hi som posats, també haig de dir que costa Déu i ajuda fer-hi un àpat en condicions. A Barcelona s'hi menja malament, més enllà del que proclami la propaganda oficial, amb insistència farragosa. Estic convençuda que el ferranadrianisme descontrolat ha fet molt de mal a la cuina catalana. De ben segur que més d'un japonès ha tornat a casa amb l'estómac fet un colador. Tant de fer volar coloms, al final hem perdut el sentit comú més elemental. Em fa la impressió que, qualsevol cuiner novell, té ínfules d'artista consagrat i això, és clar, passa factura al comensal, en el sentit figurat i literal del terme. Abans d'elaborar un plat de disseny, tal vegada convindria reaprendre a fer un arròs a la cassola. Vaja, dic jo. Potser és que estic massa acostumada a la verdura de Gualta i el peix de Palamós però el menjar barceloní em tira completament enrere. I no serà perquè no he provat restaurants, bars i tavernes, de tots els preus i modalitats. Per trobar un indret mínimament en condicions, has de fer un autèntic projecte de recerca culinari. A vegades, retorno a locals on hi havia dinat a gust i em trobo amb plats que desprenen un baf pudent indescriptible, síntesi del mal gust més absolut. Això si, cal reconèixer que els noms per designar-los són refinats i creatius. Tota l'energia els deu haver marxat en idear-los. Vénen ganes d'emportar-se una carmanyola de casa, per degustar-la en algun banc de Passeig de Gràcia. En canvi, si penso en Madrid, Sevilla o Bilbao, m'adono que seure en una taula i gaudir d'una bona menja no esdevé pas una Odissea, esgotadora i frustrant. A qualsevol bar pots trobar-hi un menú per llepar-te'n els dits. I no cal buscar-hi grans explicacions. Simplement, la matèria primera és de qualitat i no ha estat rebregada fins a límits inversemblants. Entre modernitat i tradició, es podria cercar un terme mig. No cal renunciar a la qualitat, ni donar gat per llebre a la clientela, que té molta paciència però encara conserva dos dits de front. La progressiva despersonalització culinària sintonitza a la perfecció amb l'empobriment de determinats escenaris de la ciutat. Quan passejo per la Rambla, per exemple, em fa la impressió que aquest passeig incomparable, que marca el batec anímic de la ciutat, també desdibuixa a marxes forçades el seu perfil, singular i seductor. D'ençà que a principis del 2004 va entrar en vigor la nova ordenança sobre la protecció, tinença i venda d'animals de l'Ajuntament de Barcelona -que s'afegia a la llei de protecció d'animals de la Generalitat- van començar, al meu entendre, tot un seguit de despropòsits que han culminat amb l'anorreació d'una tradició centenària. Després d'una costosa reconversió, dedicada a vendre uns productes turístics escollits pel Consistori, els antics ocellaires també veuen perillar l'actual negoci. En primer lloc, em semblen exagerades les demandes, tan legítimes com histriòniques, dels defensors de les bèsties. No calia criminalitzar tot el col·lectiu ni tampoc apostar pel tancament definitiu de les parades. És una llàstima que la ciutadania no es mobilitzi amb tanta teatralitat, per acabar amb la prostitució, la delinqüència o el mobbing immobiliari. I, després, és clar, hi trobem els omnipresents interessos econòmics, que s'intueixen darrere les interminables pressions. Perdoneu la parcialitat en aquest judici però trobo que Barcelona perd humanitat i es posa lletja. Molt lletja.