Glamurosa dictadura

Abdallah II i Rània, al casament de Victòria de Suècia. A la imatge de baix, un jove ferit durant les protestes populars a Jordània.

Conec un noi que descriu les revistes del cor com catàlegs vergonyosos, on hi figuren criminals sense escrúpols, prostitutes avaricioses o lladres d'una rapacitat insaciable, adequadament abillats per seduir-nos i ocultar, així, la seva vertadera naturalesa. Entre canapè i copa de Moët, assegura, participen en dubtosos projectes solidaris -sobretot elles, potser per compensar la manca de sensibilitat dels marits-. Exhibeixen la falsa generositat impúdicament, una demostració més del seu cinisme i capacitat de manipulació. Nosaltres, és clar, comprem alegrement tota aquesta mentida, per evadir-nos de la misèria que els mateixos famosos han contribuït a generar. Malgrat que em desmarco d'una reflexió tan radical, cal reconèixer que, si analitzem amb profunditat els personatges que hi apareixen, haurem d'admetre forçosament que darrere del glamur enlluernador tot sovint s'hi oculten les realitats més terribles. Aquesta és, tal vegada, una de les finalitats de la bellesa, l'encobriment de l'horror. Si m'haguessin preguntat què en pensava de Jordània, uns quants mesos enrere, dins de la meva completa ignorància i desinformació, hauria respost amb tota seguretat amb uns quants tòpics, entre els quals hi hauria figurat l'elegància insuperable de Rània, digna successora de Noor. També la suposada voluntat modernitzadora del monarca Abdallah II, tan propera a la mentalitat occidental. O la turística ciutat de Petra, aquell indret captivador que va sortir en una pel·lícula de Harrison Ford i tenia tantes ganes de visitar. Al costat de la banalitat, ara haig d'afegir-hi les revoltes que sacsegen el país, les quals han ocasionat un mort i diversos ferits. Segons la versió oficial, la causa de la defunció ha estat un atac de cor. Potser és veritat però és inevitable sospitar que es tracta d'una nova capa de cosmètica mediàtica. La família reial haiximita no la té gaire ben parada. Els opositors reclamen reformes per acabar amb el seu poder excessiu. El canvi de president ordenat per Abdallah no ha estat acceptat. Reivindiquen novetats constitucionals i la dissolució de la Cambra Baixa. Evidentment, ignoro el desenllaç de les protestes però s'intueix que la distesa relació que existia amb les monarquies europees pot quedar-ne ressentida. Qui vol contemplar un reflex patètic al mirall?