La disfressa, la censura


Un cop enterrada la sardina, s’escau parlar d’aquell moment en el qual ens traiem la disfressa de sobre i la guardem novament a l’armari, enfundada en el plàstic corresponent. O la tornem a la botiga de lloguer, encara que els temps no estiguin per als dispendis. A banda de la disbauxa sorollosa i cent vegades passada de voltes –que condueix a la cefalea infernal i a unes ganes boges d'esborrar-se del mapa- el Carnestoltes partia de la necessitat de prescindir temporalment de la repressió sexual. Permetia als feligresos deixar-se anar de valent, amb els cinc sentits, abans que comencessin els rigors ascètics de la Quaresma. El Carnestoltes és també una oportunitat única per als manifestos més desllenguats, sense que l'atreviment oral tingui conseqüències, més enllà del divertimento, espontani i acotat. Ben mirat, també ens disfressem en altres èpoques de l’any, malgrat que no estigui institucionalitzada la festa. En aquest sentit, encara que ni la tradició pagana ni el cristianisme estiguin ja presents en l'essència de la celebració, el manteniment de la compostura i la impossibilitat de dir la veritat amb veu alta i clara, fan de la disfressa gairebé una necessitat orgànica. Fins que s'acaba la paciència, és clar. Si em permeteu, com que ara estic posada en matèria, i tant se val parlar de la nit com del dia –doncs la vigília i el son estan íntimament connectats-, em referiré a la meravellosa Interpretació dels Somnis de Sigmund Freud, obra que m’apassiona, per a il·lustrar el vincle singular que establia el pare de la psicoanàlisi, entre la disfressa i la censura. Segons la seva teoria, tan criticable com genial, els somnis tenien un sentit últim i definitiu: la satisfacció d’algun desig. En els infants, aquests desitjos s’expressaven de manera diàfana però a mesura que creixien es cobrien de successives capes que deformaven progressivament el material oníric. A través del seu mètode interpretatiu, que incloïa la coneguda associació lliure, Freud pretenia copsar el sentit ocult del somni (pàg. 165): "Allí on l'acompliment del desig és incognoscible, allí on està disfressat, hauria d'existir una tendència al rebuig d'aquest desig i, com a conseqüència d'aquest rebuig, el desig no podria expressar-se d'una altra manera sinó com un desig desfigurat". Si, les veritats incòmodes procuraven ser bandejades per l'inconscient a través de l'ocultació. Amb la finalitat de fer comprensible el propòsit d'aquesta distorsió i camuflatge, el patriarca de Viena proposava la mètafora de l'escriptor polític. Què passaria si, en les seves cròniques, gosés expressar allò que pensava de debò sobre la naturalesa dels poderosos? Si les deixava anar sense embuts, hauria de témer seriosament l'arribada d'unes desagradables conseqüències. En canvi, si es moderava o procurava dissimular la seva vertadera impressió, no aixecaria tantes susceptibilitats i podria tirar endavant amb l'activitat laboral. Si pensem en la sàtira -l'autèntica, no la barroeria barata-, també hi apareix un fenomen semblant. El problema, tal com jo ho veig, és que a força de disfressar la realitat, arriba un punt que ja no la reconeixes enlloc. A diferència del mestre Freud, no se m'ocorre cap mètode científic per a trobar-la. Mentrestant, em conformaré amb desar la disfressa. I utilitzar-la el mínim imprescindible.

Comentaris

Com m’agrada el teu escrit, Clara. No hi puc estar més d’acord. Algunes idees que hi exposes em fan pensar que, en moltes ocasions, es necessita tenir molta maduresa personal, per acceptar les veritats, que molt em temo, ni tant sols arriben a ser reconegudes pel destinari. Avui en dia em fa l’efecte que tots plegats ens deixem portar força pel cantó en què bufa el vent, potser, vés a saber, perquè ens atreu massa l’assentiment de l’altri. El desengany també és un element amb què s’ha de comptar quan la teva veritat l’adreces a algú que no està preparat per rebre-la i admetre-la, o simplement perquè no en vol ser receptor. Et diré que jo no sóc d’aquelles persones que pensen que sempre s’ha de dir la veritat, costi el que costi. De vegades calen veritats a mitges, o fins i tot el silenci en un moment determinat pot ser el teu millor aliat. Declino la veritat indiscriminada i a qualsevol preu quan aquesta pot ser punyent i feridora per a una persona, particularment si els afectes hi són presents. Sempre hi pot haver un moment adequat i oportú per dir la veritat. De totes maneres, estic amb tu a l’hora de desar la disfressa tant com es pugui. Fins a la propera!
Montse, moltes gràcies per la teva interessant aportació. Em fa pensar en una frase de Denis Diderot: 'Engolim d'un glop la mentida que ens adula i bebem gota a gota la veritat que ens amarga'. Està clar que hi ha persones que confonen la grolleria i la mala educació amb la sinceritat, jo tampoc penso que es tracti d'això. Si anessim amb aquesta impertinència pel món, la vida en societat esdevindria del tot impossible. A l'altre extrem, hi trobem la complaença i la falsedat, tant presents en la vida quotidiana... Conec algunes persones que es critiquen despietadament per l'esquena però, quan els convé per algun interès, són capaces de fer-se la pilota fins a límits inversemblants!

Traducció del blog