Festa de la filosofia



El proper 6 d'abril participaré amb una conferència a la Festa de la Filosofia, una iniciativa tan engrescadora com necessària, impulsada per la Xarxa de Centres Cívics de Barcelona. Em van convidar a Can Castelló i vaig proposar-los un tema inquietant, derivat de la meva experiència professional i personal. Després d'haver estudiat amb profunditat els diagnòstics psiquiàtrics i tots els arguments adduïts per a sustentar-los, vaig constatar fins a quin punt, paradoxalment, a la pràctica clínica era saludable i terapèutic despatologitzar el sofriment de les persones. Malgrat que considero útil tenir un codi de referència comú en l'àmbit científic dubto seriosament que aquest actui directament en benefici dels pacients. No insinuo que sigui aconsellable negar els problemes -en cas que n'hi hagi- sinó humanitzar-los, per conviure amb ells de manera més natural. Per altra banda, he compartit amb nombrosos companys el neguit que suposa per a un psicòleg o psiquiatre el fet de posicionar-se en un rol suposadament al marge de la patologia. És evident que tots som susceptibles de sofrir, per les més diverses causes, ¿quin sentit té col·locar una etiqueta que redueixi l'ésser humà a una simple categoria diagnòstica? Afortunadament, existeixen autors crítics amb aquesta visió, que ofereixen alternatives a la sobremedicació i la manca de sensibilitat que tantes vegades envolta la psiquiatria. Serà el que intentaré exposar en la meva presentació, que anirà seguida d'un debat. Us deixo amb un breu resum que vaig escriure per a l'ocasió. Tots aquells que tingueu ganes d'assistir-hi, sereu molt benvinguts:

"En les darreres dècades, ha augmentat el volum de persones afectades per trastorns mentals així com el nombre de tractaments farmacològics que proven de posar-hi remei. Els mitjans de comunicació ens informen sobre noves i revolucionàries pastilles, amb capacitat per solucionar tots els problemes que ens afecten. Existeixen medicaments per a tractar la desmotivació, la disfunció erèctil, l’estrès posttraumàtic... fins i tot per combatre la timidesa i reforçar els vincles amorosos! Malgrat que pugui semblar una epidèmia contemporània, derivada d'un estil de vida determinat, també caldria evidenciar si prevalen altres raons que expliquin aquest aparent deteriorament del nostre equilibri emocional. Algunes veus crítiques adverteixen dels perills d’una medicalització excessiva del patiment quotidià. Per altra banda, és necessari qüestionar si és prou ajustat considerar els trastorns mentals com a malalties purament físiques i en quina mesura l'interès en el seu diagnòstic està vinculat als objectius comercials de les grans empreses farmacèutiques. Això sense menystenir els efectes secundaris dels psicofàrmacs: n'estem ben informats? L’apogeu de la "pastilla per a tot" està perfectament en sintonia amb la pressió assistencial, la qual deixa poc marge per a una intervenció holística, que tingui en compte l’ésser humà en la seva vessant somàtica, psicològica, social i fins i tot espiritual. Les teràpies constructivistes, humanistes o psicoanalítiques són de caràcter privat i, per tant, no estan a l’abast de tota la població. En certa manera, el boom de la literatura d’autoajuda fa pensar en la necessitat de recuperar-ne la base filosòfica. La passivitat que implica el consum de fàrmacs dificulta la participació activa de l'afectat en la seva pròpia curació, un punt clau per a la medicina i la psicologia del futur. En definitiva, convé plantejar seriosament si caldria escoltar més les persones o seguir apostant per les receptes. La psiquiatria també està en crisi. Urgeix un canvi de tendència. Sabrem tirar-lo endavant?"


Comentaris

Traducció del blog