Nuclears? No, gràcies!



Era una calamitat que no podia passar, perquè tot estava controlat i era d'allò més segur. Fins que ha succeït. Les centrals nuclears no són invulnerables, per més que ens hagin volgut convèncer del contrari. Fukushima és aquí. El preu més alt el paguem les persones, és clar, amb les nostres vides. Repasso les notícies referents als possibles efectes de la radiació sobre la salut dels japonesos. Ara com ara, les conseqüències d'aquest desastre em semblen incommensurables. A banda de les terribles seqüeles psicològiques, la possible deshidratació o hipotèrmia dels evacuats, cal avaluar el potencial nociu de les radiacions. Em trobo, si fa no fa, amb les mateixes advertències arreu. Les autoritats són prudents i creuen que l'abast de l'accident nuclear no implica, encara, riscos severs per a la salut orgànica. A curt termini, poden aparèixer diarrees, vòmits, cefalees o febre. En casos pitjors, també es pot alterar la cadena d'ADN, deprimir-se el sistema immunitari i deteriorar-se els òrgans interns. Més endavant, podrien aparèixer tot tipus de càncers: de tiroides -per això les famoses pastilles de iode-, ronyons o fetge. Les criatures hi són especialment vulnerables. Per evitar mals majors, és important netejar-se bé amb aigua i sabó, mantenir-se a una distància allunyada del focus de la radiació o romandre-hi el mínim temps imprescindible. Per altra banda, és cabdal no consumir menjar ni aigua que pugui haver estat contaminada -recordem les vaques i les hortalisses de Txernòbil-. L'efecte sobre l'ecosistema i les cadenes biològiques és més complicat de valorar.
Entenc que, en un context de desastre, unes senzilles pautes i el fet de defugir l'alarmisme, contribueixen a crear un clima tranquil·litzador, en la mesura que això sigui possible. Amb tot, també emergeixen els dubtes raonables, sobretot si tenim en compte que parlem d'energia nuclear, un afer que no deixa ningú indiferent i sobre el qual acostuma a planar una espessa capa de silenci. No seria la primera vegada que s'oculta informació rellevant. Us remeto un interessant article del professor Eduard Rodríguez-Farré, expert en radiobiologia, en el qual parla sense embuts sobre les pressions i fal·làcies que envolten els interessos atòmico-nuclears. Si pensem en Catalunya, és fàcil comprovar com cada vegada que hi hagut un incident a la planta d'Ascó, o algun altre problema similar, se n'ha fet un tímid esment a la premsa. A corre-cuita han sortit els defensors del lobby, a proclamar les seves bondats. Finalment, han convençut bona part de la ciutadania que no és una energia tan bruta, perillosa, cara i perjudicial com sembla. Després de les apocalíptiques bombes atòmiques i els terribles accidents per tots coneguts -dels quals encara no ens hem recuperat- l'oposició a l'energia nuclear va eclosionar en el moviment ecologista, tal i com l'entenem avui en dia. Va ser necessària la tragèdia amb majúscules, per a proposar un horitzó menys autodestructiu. Avui, reobrim el mateix debat, després de la catàstrofe nipona. Personalment, he recordat les entranyables enganxines que es repartien a tort i a dret, en la meva infància. Espero que aquesta vegada serveixin perquè s'imposi el sentit comú. Encara que intueixo que no serà gens fàcil perquè l'ésser humà és mesell de mena. Especialment en el nostre país, en el qual tenim un Ministre, per posar només un exemple, que recomana pneumàtics que ni tan sols estan al mercat. Em pregunto de quina manera podrem afrontar una qüestió tan transcendental com el futur energètic. Què més haurà de passar, perquè obrim els ulls de forma definitiva?

Comentaris

ininbita ha dit…
Amb això del Japó ara podem comparar les catàstrofes de la natura i les catàstrofes artificials provocades per l'arrogància humana, que es creu capaç de jugar amb foc. El més trist és que ja ens hem cremat unes quantes vegades amb el mateix foc i no hi ha manera d'esdevenir radicals i exigir un "no gràcies" definitiu. Què més ha de passar? i quantes vegades? i a quina distància de casa per despertar-nos?

Les enganxines del "nuclear? no gràcies" crec que van ser l'emblema de la lluita ciutadana a Dinamarca per aconseguir que no es construís cap central nuclear en el seu territori, cosa que finalment van aconseguir. Avui en dia Dinamarca és un dels paisos de la UE que es fabrica l'electricitat més barata, aprofitant el vent.

Es depriment veure l'estupidesa humana i la seva alienació progressiva. Però espais com el aquest blog i el teu esperit crític ajuden a mantenir l'esperança desperta. Moltes gràcies i endavant!
Ininbita, moltíssimes gràcies per les teves amables paraules. Efectivament, ahir va ser un error humà, avui ha estat una catàstrofe natural i demà pot ser qualsevol altra cosa. L'energia nuclear és potencialment mortal per l'ésser humà i devastadora pel medi ambient. És penós veure com encara hi ha gent que la defensa amb ungles i dents, només per protegir els seus interessos particulars. Si no comencem a pensar en clau col·lectiva, anirem de desastre en desastre. Afortunadament, exemples com els de Dinamarca ens mostren de quina manera la pressió ciutadana també té poder transformador. Vist el que ha passat al Japó és molt fàcil perdre l'esperança però n'hem d'extreure alguna lliçó important per repensar el futur energètic, per no deixar-lo en mans dels quatre cobdiciosos de sempre, que s'omplen les butxaques a costa de posar-nos a tots en perill. Fins la propera!

Traducció del blog