A la guerra, amb un esclop i una espardenya
La guerra de Líbia és notícia, dia si, dia també. Ja s’ha escrit en aquest blog quins en podrien ser els motius. Tampoc cal ser Miss Marple per intuir la lucrativa raó per la qual tenim l’ull posat en aquest indret de l’Àfrica i no en qualsevol altre, on també es lliuren combats sagnants i el drama humanitari hi és tant o més colpidor. Això no obstant, és d’agrair la coratjosa tasca dels periodistes que es desplacen a zones en conflicte, per mostrar-nos el rostre de la desvastació. No hi ha prou diners al món, per retribuir aquesta feina. Espero que amb la retallada indiscriminada no despatxin els millors i haguem de suportar la proliferació de reportatges descafeïnats, sobre llops que s’han escapat del zoo i demés galindaines, sense suc ni bruc. Ignoro fins a quin punt és tolerable, més mediocritat. M’avorreixo profundament amb certs productes pseudoinformatius, d’una simplicitat aclaparadora. Fins i tot provoca vergonya aliena, la producció d’un espai on pràcticament no s’hi transmet res vertaderament rellevant. Em posa de mal humor i m’inclino a diversificar les fonts que considero fiables i no estan intoxicades pel corrent imperant, sempre políticament correcte. Fa la impressió que els anomenats comunicadors senten una veueta incansable, que els repeteix a cau d’orella: xerreu, xerreu, maleïts! Però recordeu-vos de no explicar res! Si la informació fos de qualitat, dic jo, algú hauria d’haver alertat amb insistència sobre els indicis de corrupció als partits polítics, les perilloses pressions del lobby nuclear o el polvorí del món àrab, per posar només tres exemples. En fi, tornem a Líbia. Un dels aspectes que m’impressiona gratament d’aquesta cobertura informativa, que no tot és vulgaritat, és la presència de càmeres al front, gairebé a primera línia de foc. A través de les impagables cròniques que ens arriben, veiem regularment amb quina improvisació, no exempta d’alegria –una alegria cruel, la de la guerra, assegura António Lobo Antunes- els rebels desafien precàriament el coronel Gaddafi i les seves tropes. Malgrat que els relats acostumen a ser breus, s’hi percep coneixement, sensibilitat i experiència. Aquests professionals aconsegueixen una proesa digna d’elogi: transmetre amb vitalitat –i fins i tot sentit de l’humor- l’infern propi d’una estampa bèl·lica, despietada com totes. Veiem soldats esdentegats, jovenets mal guarnits, homes pinxos i excèntrics, amenaçant el dictador. La seva missió és desorganitzada, caòtica, plena d’anades i vingudes, sense rumb ni direcció concrets. Tot i deixar la feina grossa als aliats, sempre porten l’eufòria dels vencedors i la dignitat per bandera. En contrast, és clar, hi ha les cases derruïdes, les criatures malferides i òrfenes. Els civils aterrits que fugen a l’exili i els metges assassinats per l’esquena. La guerra. També la cúpula dels poderosos, que ja es freguen les mans, mentre ensumen la victòria. Benvinguda siguis, complexitat.
Comentaris