Passa al contingut principal

Rebel·lió okupa i mansions orgiàstiques (tot en un sol dia)


Després de l'enrenou okupa, a ¿Quién vive ahí? van mostrar una magnífica mansió amb platja artificial



D'un extem a l'altre. Superada una jornada marcada pel vandalisme okupa, no vaig tenir cap altra ocurrència que posar La Sexta i practicar una sessió mediàtica de masoquisme del dur, força semblant a la que representa Mujeres Ricas, a la mateixa cadena. Si formuléssim la pregunta que dóna nom al programa, en un sondeig a l'atzar, arreu del país, probablement obtindríem tot tipus de respostes. En bastantes vivendes hi ressonarien ecos ancestrals, tancades com estan de fa anys i panys, sense possibilitat de venda ni de lloguer. Probablement, algunes també serien de construcció recent i noves de trinca, aturades en el temps per la punxada de la bombolla immobiliària. Hi trobaríem pisos pastera, atapeïts a rebentar. Pisos d'estudiants o de parelles joves, que estiren el sou fins a límits inversemblants. Famílies amb fills de trenta i tants, que han tornat a casa després d'una separació matrimonial i haver perdut la feina. Habitatges ruïnosos, amb pensionistes supervivents de mil desventures -per postres, víctimes de mobbing immobiliari-. Algunes cases decents, de persones que respiren alleujades de deutes, perquè no. Altres hipotecades a quatre dècades. També ensopegaríem amb una selecta minoria que gaudeix de mansions espectaculars, com les que apareixen en aquest producte de Globomedia. Platja artificial, sauna, gimnàs, piscina interior, banyera amb hidromassatge, sala de billar... en fi, tot allò que necessita qualsevol mortal per a viure amb un mínim de dignitat. En general, no són tan interessants les vivendes -algunes decorades amb un gust profundament hortera- com els propietaris que les habiten. En general, llevat honroses excepcions, es tracta d'amfitrions als quals els agrada visiblement ostentar, fins al punt que provoquen certa llàstima, per no dir ganes de cridar i estirar-se dels cabells. Al meu entendre, aquí és on rau la principal pega del format. És una pena que els soferts reporters que els visiten no aprofundeixin més en les seves professions, se'ls veu tan ociosos que es fa difícil entendre com s'ho fan per treballar de sol a sol i poder mantenir tant de luxe, a tort i a dret. Només apareix alguna etiqueta damunt de la pantalla, de tant en tant, amb una brevíssima informació: Fulanito trabaja en el mundo de la construcción. La majoria es dedica o s'ha dedicat al mateix sector. M'agradaria tenir més detalls, no em malinterpreteu, ara només ens faltaria sospitar! Tots sabem que els bons empresaris són els que generen riquesa i fan prosperar aquest país.



Comentaris

Clidice ha dit…
En fas un retrat tan precís que em sembla que em puc estalviar el programa, i la societat també :(
Si el mires amb positivitat, aquest programa es pot considerar un document sociològic, fins i tot amb un punt d'esperit crític, els reporters fan preguntetes amb bastanta sornegueria, de manera que els propietaris queden força retratats... Ens hauríem de fer mirar perquè només criminalitzem els okupes i molts empresaris 'respectables' esquiven els jutjats i mengen llagosta als millors restaurants, per celebrar la seva bona sort...

Entrades populars d'aquest blog

Efecte Streisand?

Chip Somodevilla / Getty Images

L'onada repressiva impulsada per l'Estat espanyol amb la finalitat de contenir les demandes democràtiques i de justícia social fa anys que es pateix però ha adquirit una intensitat especial durant els darrers mesos. Els mitjans de comunicació se n'han fet un ampli ressò per bé que la profusió en l'ús de la neollengua orwelliana ha variat considerablement en funció dels periodistes -o allò que siguin-. Malgrat que els tenim força presents, paga la pena recordar els episodis més sonats de càstig 'exemplar' a la llibertat d'expressió. Darrerament, hem sabut que: el llibre 'Fariña' de Nacho Carretero sobre narcotràfic a Galícia ha estat censurat, així com l'exposició de Santiago Sierra sobre presos polítics a la fira madrilenya 'Arco'; l'entrenador del Manchester City, Pep Guardiola, ha estat amenaçat amb una sanció per lluir un llaç groc durant els partits i els rapers Valtònyc i Pablo Hasél, condemnats p…

Despertar-se a la nit, un apunt històric

Entre l'elevat nombre de persones que consulten als psicòlegs perquè tenen problemes per dormir, n'hi ha algunes que es queixen perquè es desvetllen i tenen dificultats per conciliar el son altra vegada. Aquesta és una circumstància que amoïna força la gent gran, particularment procliu als despertars prematurs. Val a dir, però, que cada cop més joves i adolescents experimenten l'esmentada interrupció a causa del mal ús de les noves tecnologies: per exemple, perquè han sentit el mòbil i volen respondre els missatges rebuts, la qual cosa acostuma a crispar els nervis dels adults que hi conviuen. També hi ha persones que es desvetllen des de fa anys però no hi donen més importància perquè això no els perjudica per a res en la rutina laboral. 
És necessari examinar cada cas amb atenció i paciència atès que nombrosos factors hi podrien estar relacionats: un dolor crònic, una pèrdua recent, un soroll ambiental, entre molts altres. A banda de la consideració d'aquestes particu…

Venim d'on venim

Imatge de la repressió policial de l'u d'octubre: Reuters
La terrorífica història dels membres d’ETA Joxean Lasa i Joxi Zabala, segrestats pels GAL a Baiona; salvatgement torturats al Palaude La Cumbre de Sant Sebastià; assassinats d’un tret al cap i posteriorment enterrats a Alacant potser és un dels episodis de brutalitat policial que més ha sacsejat l’opinió pública d’aquest país. El simple esment de la "calç viva" aixeca una polseguera difícil d'apaivagar, encara avui en dia, en el panorama polític espanyol. El verb "desinfectar", emprat recentment per José Borrell en un míting del PSC, en referència a la necessitat de tractar "la ferida", segons el seu criteri causada per l’independentisme català, també va contribuir a que es pronunciessin els mateixos mots, evocatius i polèmics, per part de nombrosos usuaris de les xarxes socials.
Corria l’any 1983 quan mataren els joves bascos però el crim no fou sentenciat fins el 2000 a l’Audiència Na…