Perill, fòrums proanorèxia



Durant aquests dies, s'ha parlat força de l'anorèxia nerviosa i la bulímia, després que l'organització de la passarel·la de Milà hagi vetat la participació a la firma Elena Miró, més propera a la figura d'allò que es ve anomenant dona real. Decisions tan pernicioses com aquestes transmeten un missatge d'encoratjament a les noies -i també nois- que es troben dins l'absorbent engranatge d'un trastorn de la conducta alimentària. Si fa no fa, seria com si una estrella del futbol animés la gent jove a consumir substàncies tòxiques, per establir un símil fàcil i comprensible. Entec que algú pugui jutjar la comparació d'exagerada però és perquè no coneix la gravetat del problema que ens ocupa. De tota manera, també cal assenyalar que hi ha professionals que adverteixen de la inclinació a generar una alarma excessiva i sobrevalorar la importància de la incidència de la patologia i els factors socioculturals que la desencadenen. Des d'un punt de vista clínic, en ocasions, es tracta de casos extremadament complexes, sobretot quan porten un curs considerable. Inclouen components fòbics, obsessius i també addictius, de difícil tractament. No fa gaire que hem esmentat els concursos de bellesa i els models televisius impossibles, com a altres formes de potenciar aquesta tendència psicològica autodestructiva. En la categoria de components 'engrescadors' hi trobem els fòrums proanorèxia i bulímia, els quals, incomprensiblement, encara es mantenen actius a Internet i generen una autèntica dependència entre les afectades. En aquest punt, entrem en un àmbit encara més polèmic i espinós. La xarxa és un terreny extremadament selvàtic. A qualsevol cantonada, et pots topar amb el més inesperat dels perills, especialment quan no disposes dels recursos educatius adients o et trobes en un moment vital de vulnerabilitat. Comprenc que hi hagi una preocupació -a la qual em sumo- per a preservar de totes totes la llibertat d'expressió. Ara bé, no és menys cert que caldria distingir-la més clarament de la il·legalitat i comptar amb recursos adequats per a combatre actes delictius tan flagrants com aquest. Confio que, malgrat que sigui lentament, traçarem nous camins.

Comentaris

Clidice ha dit…
Per a mi aquests llocs hauries d'estar al mateix nivell que la pederàstia. Ja n'hi ha prou, si no comencem a posar-nos molt i molt dures (i ho dic en femení per ser la població percentualment més culpabilitzada per la qüestió estètica) no serem capaces de canviar la tendència de les grans empreses i cada vegada serem una societat més disfuncional. Ja no són debats el que cal, el que convé és legislació, com, per exemple, certs anuncis, això mateix de la moda, i tota una rastallera de productes que podem trobar a les farmàcies. I que, els productes i els seus anuncis, haurien de ser considerats delicte. No deien tolerància zero a l'alcohol? per què no diuen tolerància zero a tota aquesta merda?
Hi estic totalment d'acord la xerrameca sobra, calen lleis urgentment perquè es posin límits a tota aquesta infàmia, que genera un sofriment terrible amb total impunitat... són com sectes destructives. Què pensaríem si algú organitzés una xerrada proanorèxia en un centre cultural a Barcelona? Si no es permet en la vida 'real' tampoc hauria de ser possible en la 'virtual'
Miquel Saumell ha dit…
Jo també sóc partidari de la mà dura i encara que per principi no m’agraden les prohibicions, si el Parlament decideix legislar en contra de la "fiesta nacional" amb més motiu i urgència ho hauria de fer en contra dels que promouen aquestes pràctiques tan pernicioses. I deixeu-m’ho dir clar, al marge d’altres consideracions més serioses, aquests malalts que decideixen qui pot desfilar i qui no tenen el gust al cul.
Suposo que després d'una època de dictadura, amb tantes restriccions, tots ens hem tornat una mica al·lèrgics a les prohibicions però hem de valorar fins a quin punt són necessàries en alguns casos. Pots dir-ho ben clar que tenen mal gust, veten les 'talles grans' simplement perquè es mouen per les lleis del mercat, a costa de la salut de les persones més vulnerables...

Traducció del blog