Sol davant del mirall

No se n'ha d'esperar res, d'aquests homes. El llenguatge que utilitzen respon a la lògica del masclisme. O sigui, l'idioma de la violència. Si una persona empra la llengua de la raó i obté com a resposta un argument misogin, el diàleg esdevé impossible. Un infinit mar de gel apareix entre tots dos. Perquè un vol construir. I l'altre destrueix. Per definició, el masclista no suporta la dissidència, l'autoestima i la dignitat d'una dona. Només vol un objecte dúctil i mal·leable. Potencialment destructible. La personalitat femenina el destorba. El pertorba profundament. L'indigna. És superior a ell. Ell ha de ser més. Sempre ell. Sempre en el centre de tot. És l'astre rei. Qualsevol intent de fer-lo entrar en l'esfera de l'afecte vertader serà en va. El seu codi de relació no comprèn la paraula estimar. Per més que digui que estima, no en sap. No és pas que no vulgui, pobre desgraciat. És que no pot. Pateix una discapacitat irreversible, crònica i degenerativa de l'amor. Parlar-hi és un malbaratament d'energia. És millor el silenci. La ignorància i l'abandó. Prendre la drecera de l'oblit, quan abans millor. És l'única sortida. El masclista està condemnat a quedar-se sol, més tard o més d'hora. No hi ha compassió que valgui. Les dones objecte es cansen. Les dones protectores també es cansen. Fins i tot els homes masclistes es cansen. I el deixen sol. Sol davant del mirall.