Un 'mal pare'


Michael Douglas i el seu fill Cameron, condemnat a cinc anys de presó per tràfic de drogues



Avui parlaré de Michael Douglas i la seva família. No pas amb la intenció de fer safareig sinó perquè penso que hi ha certes qüestions que requereixen concreció. Les vicissituds de les estrelles representen exemples clínics de gran vàlua, tan plenes d'alts i baixos com estan. Confesso que aquesta és una part que m'interessa de la premsa rosa, sempre que no impliqui una cacera de famosos. Llegeixo a El País que alguns psicòlegs discuteixen sobre les conseqüències del salt generacional, entre pares i fills. El rellotge biològic i les circumstàncies socials no sempre convergeixen. S'ha constatat que cada vegada hi ha més distància, fet que comporta importants diferències, entre criatures i progenitors. Fins a quin punt és recomanable tenir descendència, passada certa edat? D'entrada, em sembla un tema prou complicat com per fer determinades afirmacions taxatives, trobo adequat pensar cada cas, a fi i efecte d'entendre la complexitat del fenomen. En aquest sentit, són més polièdriques les aportacions dels lectors que no les dels professionals. Tornem a Douglas, per concretar. Arrel dels problemes amb el seu fill Cameron, de 32 anys, l'actor ha declarat que no va ser prou bon pare per a ell. Ha explicat que fins l'any 2000, quan va contraure matrimoni amb Catherine Zeta-Jones, havia estat centrat bàsicament en la carrera cinematogràfica, la qual cosa havia comportat llargues absències. Així doncs, ha sigut ben entrada la maduresa que ha pogut exercir una paternitat més responsable, amb els dos fills que ha tingut fruit de la relació amb l'espectacular actriu gal·lesa. Per un costat, doncs, l'envelliment ha estat un factor favorable però, per l'altra, un càncer de gola amenaça amb escurçar el temps que podrà estar al costat de Dylan i Caris, de 10 i 7 anys respectivament. Si tenim en compte aquestes circumstàncies, hem de sentenciar que Michael ha estat un mal pare? Ell mateix tampoc va tenir una relació fàcil amb Kirk Douglas i no li ha anat pas tan malament, a la vida. Si em permeteu concloure amb una moraleja, diria que les persones experimentem molts errors a nivell educatiu, entre altres coses perquè som humans. Els patim a la infància i els cometem a la maduresa. Això no obstant, arribats a cert punt, ens fem càrrec del llegat que portem amb nosaltres. Tenim la responsabilitat de mirar cap endavant, amb totes les vivències, doloroses i felices. Podrien existir, les unes sense les altres?



Comentaris

Traducció del blog