Carronyaires en 'prime time'



La història ve de molt lluny però situem-la en plena epopeia Marta del Castillo, quan el serial Puerta-Neira-Santander començava a donar fruits realment sucosos. Determinats personatges, com cítrics, eren espremuts fins a la darrera gota. Límits macabres, traçats amb l'aniquilació. Quedava l'opció d'anomenar-los joguina trencada, quan ja s'havien usat i encara conservaven la vida. Al mateix temps, alguns lamentaven els toros, uns pobrets animals que no escollien lliurement anar a la plaça. Els seus titelles televisius, en canvi, si que triaven el desllorigament i l'autòpsia de plató. Ben mirat, potser és que els humans necessitem l'espectacle de la destrucció, diguem-ho sense embuts. Som una espècie bàrbara, en el fons d'aquesta civilització, demanem una mica de pa i sang en el circ romà. Així oblidem per una estona la misèria. Més problemes, més vísceres. Com en algunes cerimònies tibetanes, els difunts són entregats als voltors carronyaires, fins que només en queden els ossos. Aquell acarnissament evocava un cadàver a la banyera, no tan llunyà, posteriorment diseccionat amb precisió i delectació populars. Recordo una portada de la revista El Jueves, on es caracteritzaven Ana Rosa Quintana i Jordi González de voltors, precisament, cadascun amb un micròfon a les grapes. ¡Mira, ahí se están cargando a otra! -exclamava González- ¡Qué gran país para vivir! ¡Gilipollas el último!. Ara que tenim un protagonista mort i l'altre greument malalt a l'hospital, es torna a qüestionar determinada praxi periodística, només desfensable, al meu entendre, a través d'un cinisme molt ben articulat. Si més no, alguns tertulians tenen prou decència com per entonar un tímid mea culpa. Però que ningú s'enganyi. Queden princeses del poble, que caminen al llindar de l'abisme i folklòriques presumptament corruptes, al bell mig de l'huracà Malaya. L'espectacle ha de continuar.



Comentaris

Traducció del blog