Espectacle sota terra



A la pel·lícula Buried l'espectador passa noranta minuts enterrat, testimoni de l'angoixa de Ryan Reynolds



La sensació de la temporada han estat un parell d'espectacles sota terra, un real i l'altre fruit de la fantasia. Per un costat, el xou dels trenta-tres miners atrapats a Xile, que properament veuran la llum del sol. En el terreny de la ficció, la pel·lícula Buried, la qual, amb una enginyosa campanya publicitària i els mínims recursos, ha sabut despertar la curiositat massiva del públic i l'aplaudiment de la crítica. Deixeu-me diferenciar més clarament el primer cas del segon, no voldria pas pecar de frivolitat, celebro sincerament que l'agonia dels miners arribi al final. Val a dir que el sofriment probablement no acabarà amb la sortida, ateses les seqüeles físiques i psicològiques que pot haver deixat l'accidentat captiveri. En condicions normals, alguns miners ja pateixen estrès posttraumàtic, imagineu-vos desprès d'aquest mal tràngol. Això no obstant, és interessant constatar com l'insòlit desplegament de mitjans respon a l'expectació mediàtica que ha generat el drama subterrani, com ha passat amb el film de l'enterrat Ryan Reynolds. És ben cert que hi ha nombroses situacions traumàtiques que s'esdevenen arreu del món, sense que periodistes ni ciutadans hi parin la més mínima atenció. Davant d'aquest adotzenament mediàtic, hom té la tendència a criticar la manca d'equanimitat. És una llàstima que es segueixin a cegues els anhels morbosos del públic, comprador de diaris, consumidor insaciable de notícies impactants. També hi podem veure quelcom profundament humà, tal vegada atàvic, en aquest interès popular. Alguns autors sostenen que l'origen de la claustrofòbia, al marge de la història individual, es pot interpretar en clau de supervivència. Es tractaria d'una por ancestral a quedar atrapat en un lloc tancat i no poder-ne fugir, impresa en l'inconscient col·lectiu, com una mena de marca evolutiva. Seria per aquest motiu que encara hi hauria una certa reticència a pujar en un ascensor, viatjar en metro o romandre en una habitació amb totes les portes i finestres tancades. Aquest recel pot esdevenir por irracional i dificultar la vida quotidiana (si no és així, alguna gent opta, penso que encertadament, per conviure pacíficament amb el temor). Els tractaments més habituals pretenen que la persona fòbica afronti les situacions evitades, a través de la realitat virtual, per exemple. En aquest sentit, Buried seria una clara exposició en pantalla a una situació profundament angoixant. Bé, que ningú ho interpreti com una proposta terapèutica. Personalment, no tinc cap ganes d'anar-la a veure!


Comentaris

Clidice ha dit…
Ni cuita en ratafia l'aniria a veure! Sóc claustrofòbica i convisc amb la meva fòbia de forma entenimentada i civilitzada. O sigui que no penso posar-me a la gola del llop. Ja s'ho faran! A mi això d'anar al cine a passar por o angúnia no em motiva gens ni gota.
La veritat és que no acabo d'entendre que hi hagi tanta gent a qui li agradi anar al cinema a patir, sobretot de manera tan gratuïta, encara que també hi ha qui diu que la pel·li té un punt de denúncia a la inhumanitat burocràcia, en fi, que vagi a veure-la qui vulgui, jo tampoc no hi aniré!

Traducció del blog