Suïcidi i efecte dominó


Una creença popular força estesa és que parlar del suïcidi provoca un efecte dominó



Ho recordo perfectament. La primera vegada que vaig conèixer un cas de suïcidi. Adolescent de quinze anys. Penjat. Aleshores no em vaig fer prou el càrrec de la magnitud de la tragèdia. La joventut pot ser ben cega. Tal vegada és un mecanisme adaptatiu, d'altra manera, costaria més tirar endavant. El següent també el recordo amb claredat. I l'altre. I el de més enllà. Tinc present una noia de vint-i-sis anys que patia esquizofrènia i es va tallar el coll amb un vidre trencat. La seva germana, principal cuidadora, va quedar destrossada. La previsible reacció del centre on treballava va ser ocultar la causa de la mort. El principal motiu adduït era la por a un efecte crida. Si ho explicaven, es podria donar un missatge subliminal d'encoratjament, cap als altres pacients. En aquell moment, no vaig posar en dubte que aquella fos la decisió més encertada. Segons els responsables, com que era primavera, les conseqüències podrien ser encara més letals, tenint en compte la vulnerabilitat a la qual els predisposava la malaltia. Si ella ho havia aconseguit, els altres serien més susceptibles de sucumbir a l'impuls. El mateix silenci s'imposa entre les víctimes que es tiren al metro, segons diuen. El rebuig existeix. No va ser fins a l'any 1983, per exemple, que l'Església va deixar de renegar dels feligresos que es treien la vida. Ja se sap, sempre van endarrerits. Encara ara és un tema tabú, perquè ens hem d'enganyar. Potser és per això, per aquesta obscura i densa capa de censura, que els difunts queden gravats en el pensament, com passa amb tants homicidis pendents de resolució. Hi ha d'altres causes de mortalitat de les quals s'evita parlar, maquillades sota terminologies mèdiques impronunciables. Amb tot, mai no gosaria jutjar qui pren la decisió d'ocultar la veritat, la pressió social és important, sempre ho ha estat, per més que ens diguin el contrari. Això no treu que cal trencar amb la creença que el silenci té propietats protectores perquè incorrem en un error flagrant. La paraula ben emprada té caràcter terapèutic i no pas destructor. És necessari debatre obertament al voltant d'aquestes qüestions i facilitar l'accés a tota la informació oportuna per a les tasques de prevenció. Perquè el suïcidi es pot prevenir. Avui hi fan referència, en un interessant reportatge, al diari El País. Exposen les principals motivacions, diferències de gènere, falsos mites, xifres en diversos països, mètodes freqüents i vies de recuperació. Parlem-ne sense embuts.



Comentaris

jl ha dit…
A partir del 10 de desembre podràs trobar a les llibreries el conte que m'ha publicat l'Editorial Proteus, En Max i la seva ombra.

És una història entranyable entre un noi i la seva ombra, un diàleg on els silencis són més importants que les paraules. Un diàleg que aconsegueix donar respostes senzilles a preguntes que ens hem fet des que el món és món i que només els nens i nenes s'atreveixen a preguntar amb una innocent cruesa.


En Max i la seva ombra és un llibre que té una història al darrera que permet a l'adult:

- gaudir del plaer de la lectura amb el menor.

- utilitzar el llenguatge "ocult entre els silencis" de Max per a reflexionar sobre els factors de risc associats a la depressió en nens i adolescents.

- parlar de la pèrdua d'un ser estimat, inclús si és per suïcidi.

- reforçar l'equilibri emocional del nen a través del personatge principal, en Max.

Mira'l aqui: http://www.youtube.com/watch?v=CfJhQf1yhlM