Serveix d'alguna cosa el Dia Mundial de la Salut Mental?



Hauríem de recuperar el sa costum d'aprofundir en les causes del sofriment humà



Ahir volia escriure l'obligat post sobre el Dia Mundial de la Salut Mental. Un avorriment. No penseu que vull carregar-me la jornada de dalt a baix, detesto ser una destroyer, és massa fàcil. Hi ha paraules que són com pedres, o benzina. Jo no tinc intenció de cremar ni derruir res. Començo per celebrar que es tirin endavant iniciatives engrescadores i compromeses, fins i tot avantguardistes, de les quals m'agrada informar-me i participar. Més val això que res, seguríssim que si. Però, com en tantes diades similars, no percebo que res canviï substancialment, malgrat els bons propòsits i els esforços esmerçats. La psiquiatria actual, si més no per la meva experiència, està a anys llum del que podria ser, atesos els coneixements que tenim fins el moment, que són millorables però suficients per una praxi molt digna. Després de tota la ciència acumulada al llarg de la història de la psiquiatria, psicologia, pedagogia, filosofia o sociologia, ens trobem en un punt de reduccionisme bàrbar, en el qual pesa més la urgència per receptar que la reflexió necessària al voltant del sofriment humà. És impossible sostenir intel·lectualment que tanta complexitat es pugui resoldre amb una pastilla. Em sembla francament insultant que pretenguin consolidar la creença que el benestar depèn fonamentalment d'un ball de neurotransmissors. Una il·lusió tan falsa com l'elixir de l'eterna joventut. No hi veig tanta diferència entre aquells xarlatans del far west, que venien productes miraculosos a cavall d'una tartana i certes publicacions pretesament científiques, que divulguen pels cinc continents insostenibles fal·làcies al servei de l'afany de lucre. El manteniment d'aquesta fantasia ens implica a tots, naturalment. Professionals i usuaris, que moltes vegades no volem -o no podem- tirar endavant els tractaments necessaris. La inèrcia és exactament la mateixa, després del 10 d'octubre. Infeliç qui pensi el contrari. Quan repasso què n'ha transcendit als mitjans de comunicació, escolto la música de sempre. La cançoneta victimista. Els bojos i l'estigma, la creativitat o la dictadura. Pobres de nosaltres. No sé quantes malalties mentals, que van in crescendo, totes correctament etiquetades, diagnosticades i medicades. Bla, bla i bla. Ahir van passar un documental al 30 minuts sobre els cruels tractaments a la Xina, als joves que pateixen addicció a Internet. Em vaig estimar més canviar de canal. Coneixem la terrible realitat d'altres països, si, però caldria recordar que aquí tampoc no estem com per tirar coets. Per altra banda, tenim prou propera la tortuosa caverna psiquiàtrica del franquisme, de la qual encara ressonen els ecos. Menys llagrimeta i més recursos, això és el que fa falta.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia