Intel·ligència sexual a la petita pantalla

A la sèrie Infidels, una de les protagonistes, interpretada per Aina Clotet, s'enamora de la seva monitora d'aquagym, a qui dóna vida Dolo Beltran

La diversitat sexual entre els personatges que apareixen a les sèries televisives té una influència clara -podríem discutir si decisiva- en l'imaginari col·lectiu. Allò que en altres temps configuraven les narracions orals, el teatre o la iconografia eclesiàstica, ara se centra fonamentalment en els mitjans, els quals, al seu torn, beuen d'altres fonts com el cinema o la literatura. Al meu entendre, en els darrers anys, s'ha fet un recorregut interessant des de la invisibilitat i la mofa fins a l'aproximació a uns models més lliures de prejudicis. No sabria dir si la societat camina al compàs de la ficció o és a la inversa. Amb tot, encara és força inusual que es construeixin històries que defugin la tronada caricatura o la condescendència victimista, poc ajustades a la complexa realitat. Hem vist gran quantitat de gais exageradament histriònics -la teatralitat sembla un indret segur i complaent- i lesbianes desesperades, amb elevades dosis de testosterona en vena. També ha estat freqüent plantejar les escenes de sexe -si n'hi ha hagut, perquè sovint s'obvien- a l'estil patriarcal. Dues dones es fan un petó, per exemple, més per elevar la libido masculina que perquè existeixi una atracció eròtica real entre elles. Per altra banda, és habitual que l'orientació sexual sigui l'eix vertebrador de gairebé totes les seves aventures i desventures, fet que no succeeix quan el protagonista és heterosexual. Per citar casos concrets, a la sèrie Aída o Aquí no hay quien viva, es mostren perfils i trames que es troben en la línia de l'estereotip. Però també existeixen altres productes mediàtics, que van un xic més enllà. A La Riera, l'homosexualitat és contemplada des d'una talaia força més rica en matisos, sense endolcir ni tampoc estigmatizar les trifulgues dels implicats. La sèrie Infidels, amb totes les crítiques que se li puguin fer, és un dels pocs casos que podria citar -segur que n'hi ha d'altres, però els desconec- en els qual l'amor entre dues dones no s'enfoca amb una perspectiva tova ni tampoc agressiva. Les lesbianes tenen un tractament semblant a la de la resta de companyes, el seu destí no epecialment romàntic o tràgic. Com deia, aquest canvi paulatí fa pensar en una flexibilització dels models, que penetren a la societat i l'alliberen de les idees preconcebudes, que tant de sofriment han originat en el conjunt de la població. Tal vegada sigui cert que es fan dos passos endavant i un altre enere però dóna la impressió que s'avança. Això és el més important, no trobeu?