Compte, hi ha un ull que ens vigila

Als suplements dels diaris hi publiquen reportatges com xurros. Un tema rere l'altre, per omplir l'espai com sigui. A vegades els aborden de qualsevol manera. Pim, pam, enllestim que hi ha pressa. Últimament, hi ha força interès pel rastre que deixem a la xarxa. Potser és a propòsit de l'estrena de la pel·lícula sobre el creador de Facebook -quina pinta d'ensopits que tenen els actors, per cert-, un tipus que han retratat més aviat esquerp i sense escrúpols. Qualsevol diria que ens volen advertir que si es va comportar tan porcament en les albors de l'imperi, ara que ha adquirit dimensions planetàries, farà exactament el mateix. Val a dir que he percebut una preocupació real, al meu entorn. Fins i tot he rebut sol·licituds de persones que m'han demanat amb insistència que borrés la seva participació en aquest blog -les reflexions no eren especialment subversives, no us penseu- perquè volien preservar la privacitat i que no aparegués l'esmentat comentari si algú picava el seu nom a Google. A veure, voleu dir que n'hi ha per tant? Sóc la primera en defensar l'elecció clara i a consciència de la funció que volem donar a la poderosa eina, que es pot girar en contra nostra amb virulència. Sense un bon timó, el més fàcil és anar a la deriva. No obstant això, cal donar al mitjà la seva justa importància. És tan temptador com erroni caure en la trampa de reduir una persona a la seva activitat a Internet. Segons expliquen els periodistes del suplement, s'estén el costum de consultar els moviments a les xarxes socials, per exemple, a l'hora de contractar algú. Existeixen empreses que es dediquen expressament a netejar la imatge dels usuaris amb alguna màcula en el perfil cibernètic (falses acusacions, boles, fotografies inoportunes...). Entre la mesura en la navegació i la paranoia big brother, no hi hauria d'haver una distinció? Si algú té més en compte una opinió emesa fa cinc anys en un blog, que un currículum, sincerament, potser que pleguem. Després de tanta tecnologia, al final resultarà que són més importants les tafaneries de la veïna que la trajectòria d'un treballador. Per altra banda, i això és el més inquietant, es pot confondre la sana preocupació per la intimitat amb el temor a exercir la llibertat d'expressió. Fins aquí hauríem arribat.