Atropellament

Fa uns dies, vaig viure un fet que em va trasbalsar. En una artèria cèntrica de Granada, en un pas de peatons, vaig veure davant meu com un autobús atropellava una dona de certa edat, molt ben arreglada, que feia el gest de creuar el carrer, quan el semàfor de vianants encara era vermell. Una bona patacada i va caure per terra, com si fos un maniquí, un cos de joguina. La van ajudar a aixecar-se, dubtaven de si moure-la, tenia la boca plena de sang. Sortosament, hi van intervenir una metgessa que estava a prop i també un noi que, pel que va explicar, treballa a la Vall d'Hebron i es trobava uns dies a la ciutat. La van conduir com van poder a l'interior d'una botiga de roba, on la dona va trucar els seus familiars, tot i que ben aviat es va sentir intensament marejada i la van haver d'estirar, amb una part del cos a sota d'uns penjadors. Em semblava increïble que, després d'un cop tan fort, no perdés el coneixement. Una mica més tard, va arribar el seu marit, completament xocat i fora de lloc. L'ambulància va comparèixer al cap d'uns vint-i-cinc minuts, que es van fer eterns. Llavors vaig perdre la pista de la dona i el seu marit. Em pregunto com se n'han sortit.

Personalment, em vaig limitar a fer la menor nosa possible i a ajudar en el poc que vaig poder. El noi de la Vall d'Hebron portava un vistós ram de flors, que passava de mà en mà i donava un aspecte estranyament còmic a la situació. El vaig subjectar molta estona, per facilitar-li la feina. Mentrestant, la gent entrava i sortia de la botiga, preguntant què havia passat i exclamant-se de l'excés de velocitat dels autobusos, pel centre de la ciutat. De cop, em va semblar que la vida era una comèdia barata. Una òpera bufa. Una broma del mal gust. Tant com fem per sobreviure i, en un instant, tot es pot girar del revés. Més val viure el moment i conviure amb la incertesa. No controlem res.