Atropellament


Fa uns dies, vaig viure un fet que em va trasbalsar. En una artèria cèntrica de Granada, en un pas de peatons, vaig veure davant meu com un autobús atropellava una dona de certa edat, molt ben arreglada, que feia el gest de creuar el carrer, quan el semàfor de vianants encara era vermell. Una bona patacada i va caure per terra, com si fos un maniquí, un cos de joguina. La van ajudar a aixecar-se, dubtaven de si moure-la, tenia la boca plena de sang. Sortosament, hi van intervenir una metgessa que estava a prop i també un noi que, pel que va explicar, treballa a la Vall d'Hebron i es trobava uns dies a la ciutat. La van conduir com van poder a l'interior d'una botiga de roba, on la dona va trucar els seus familiars, tot i que ben aviat es va sentir intensament marejada i la van haver d'estirar, amb una part del cos a sota d'uns penjadors. Em semblava increïble que, després d'un cop tan fort, no perdés el coneixement. Una mica més tard, va arribar el seu marit, completament xocat i fora de lloc. L'ambulància va comparèixer al cap d'uns vint-i-cinc minuts, que es van fer eterns. Llavors vaig perdre la pista de la dona i el seu marit. Em pregunto com se n'han sortit.

Personalment, em vaig limitar a fer la menor nosa possible i a ajudar en el poc que vaig poder. El noi de la Vall d'Hebron portava un vistós ram de flors, que passava de mà en mà i donava un aspecte estranyament còmic a la situació. El vaig subjectar molta estona, per facilitar-li la feina. Mentrestant, la gent entrava i sortia de la botiga, preguntant què havia passat i exclamant-se de l'excés de velocitat dels autobusos, pel centre de la ciutat. De cop, em va semblar que la vida era una comèdia barata. Una òpera bufa. Una broma del mal gust. Tant com fem per sobreviure i, en un instant, tot es pot girar del revés. Més val viure el moment i conviure amb la incertesa. No controlem res.


Comentaris

Clidice ha dit…
són aquests fets els que solen donar-nos la mesura exacta de l'existència i del seu valor.
Lluís Bosch ha dit…
Doncs sí, poca cosa es pot dir de la teva conclusió. La vida té girs inesperats que ens sorprenen perquè no estaven planificats. Ens passem moltes hores fent plans i previsions, que tenen una validesa molt petita. Però això és la vida en el seu sentit més primitiu.
DABITIKO ha dit…
Hola Clara,

Perdona per escriure de coses que no tenen a veure amb aquest article però t'ho volia comentar..

Has vist l'homenatge que li estan fent a Samaranch.. ningú s'enrecorda del seu passat franquista. Es una vergonya veure als polítics catalans sobretot, dient tonteries. Ara resulta que va ser la millor persona del món.

Manda websss! aqui no hi ha memòria ni res de res!

Visca l'esport i l'olimpismee! alaaa!
Clidice, Lluís: és complicat conviure amb la incertesa, ens acompanyen tot tipus de pors i neguits, la millor manera de viure plenament, encara que sigui un tòpic molt gran, és viure el present amb intensitat...

David: No me'n parlis! Els honors d'Estat que s'han rendit a aquest franquista són una prova clara que no hem trencat amb el passat. Com en els millors temps del 'tío Paco' s'ha de recórrer a la premsa estrangera per adonar-se de qui era Samaranch.
El més fort és que polítics que en altres escenaris defensen la recuperació de la memòria històrica o la revisió del judici a Lluís Companys, per exemple, hagin acudit al funeral a doblegar l'esquena, sense el més mínim rubor. S'ha dibuixat un retrat completament kitsch de Samaranch,al més pur estil de les dictadures, com a "pare de l'olimpisme", com si Barcelona '92 no tingués també un rerefons especulatiu i corrupte. José Antich, director de la Vanguardia, demanava ahir al seu diari que a la ciutat se li dediqués un carrer a Samaranch amb tota urgència... com diria aquell: "no hace falte decir nada más"!

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia