Recordar (o no)


Us faré una pregunta, com si fóssiu estudiants de psicologia (tots ho som una mica, no?).


¿Si tinguéssiu davant vostre una persona que ha patit un trauma psicològic (accident, agressió, atemptat, explosió, terratrèmol, guerra...), creieu que seria terapèutic parlar-ne?


¿Seríeu partidaris que la persona afectada narrés el que ha succeït i recordés l'esdeveniment dolorós?


Quan vaig acabar la carrera, ho tenia molt clar: Sí, de totes totes. Que temerària, la joventut.


Passats uns quants anys, la pràctica i la investigació encara generen nombrosos interrogants al respecte. Per què hi ha tantes persones que escullen el silenci?


Aquest és un dels temes que apareix en la novel·la El Ministerio del Dolor, de la meva admirada Dubravka Ugresic. Després de la guerra dels Balcans, la protagonista, una professora de l'antiga Iugoslàvia, exiliada a Holanda, comença una mena de teràpia del record amb els seus alumnes, també víctimes de la barbàrie. Els resultats són ben diferents als que ella havia previst. I les mateixes preguntes queden sense resposta.



Comentaris

Clidice ha dit…
no ho sé pas, moltes vegades te n'adones que per ajudar a algú només cal que estiguis al seu costat, que l'estimis i li ho demostris en les petites coses. Si algun dia li cal parlar-ne ja ho farà :)
Clidice, està clar que l'estimació és el factor de protecció més poderós. De tota maner, amb això a vegades no n'hi ha prou. Cal un treball més específic, per tal que la persona que ha sofert un trauma recuperi un mínim de normalitat en la seva vida quotidiana. El com i el quan, acostumen a ser temes de debat interessants, és primordial respectar el ritme de la persona afectada, sense forçar res...
Eulàlia Mesalles ha dit…
Per una d'aquelles sincronicitats blogaires que passen, jo avui també parlo del silenci després d'un trauma, però des d'un angle molt diferent. Com que no sóc psicòloga m'hi acosto des del punt de vista més col·lectiu i històric. Com el silenci -que s'imposa com a autoprotecció i mecanisme de defensa- influeix en les generacions futures.

Gràcies per la recomanació.
Eulàlia, ara em passo per Riell a llegir el teu escrit, el silenci pot tenir tantes lectures...Afortunadament, la psicologia no és l'únic angle possible!

Traducció del blog