Recordar (o no)

Us faré una pregunta, com si fóssiu estudiants de psicologia (tots ho som una mica, no?).

¿Si tinguéssiu davant vostre una persona que ha patit un trauma psicològic (accident, agressió, atemptat, explosió, terratrèmol, guerra...), creieu que seria terapèutic parlar-ne?

¿Seríeu partidaris que la persona afectada narrés el que ha succeït i recordés l'esdeveniment dolorós?

Quan vaig acabar la carrera, ho tenia molt clar: Sí, de totes totes. Que temerària, la joventut.

Passats uns quants anys, la pràctica i la investigació encara generen nombrosos interrogants al respecte. Per què hi ha tantes persones que escullen el silenci?

Aquest és un dels temes que apareix en la novel·la El Ministerio del Dolor, de la meva admirada Dubravka Ugresic. Després de la guerra dels Balcans, la protagonista, una professora de l'antiga Iugoslàvia, exiliada a Holanda, comença una mena de teràpia del record amb els seus alumnes, també víctimes de la barbàrie. Els resultats són ben diferents als que ella havia previst. I les mateixes preguntes queden sense resposta.