Garzón i la tortura


Comentaris

Unknown ha dit…
Garzón té, com molts d'altres punts clars i punts foscos. Ara bé, em sembla molt greu que sigui gràcies a col·lectius feixistes que haurien de ser il·legals que ara se'l jutgi per prevaricació. Potser no ha estat curós en algunes instruccions, però en d'altres ha aplicat impecablement la jurisdicció universal, per exemple. Quina acasualitat que sigui quan toca el franquisme que se'l jutgi per prevaricació...
26 d’abril de 2010, a les 8:19
Clara Esquena i Freixas ha dit…
Eulàlia, bona part dels casos que ha portat el jutge Garzón han estat foc d'encenalls, han causat molt de soroll per no-res. A mi em crida l'atenció que es dediqui a empaitar dictadors a l'estranger i després formi part d'un entramat judicial amb reminiscències franquistes. Per què no passa comptes amb els franquistes que encara són al poder? Potser això li costaria la cadira... Em penso que a tots plegats ens convindria tirar d'hemeroteca per saber de qui parlem quan parlem de Garzón. És molt trist que als ciutadans ens facin escollir entre ell i els feixistes...
26 d’abril de 2010, a les 9:48
Clara Esquena i Freixas ha dit…
Eulàlia: Potser et pot interessar aquest comunicat, "La paradoja de Garzón", signat per diferents associacions que treballen a l'estat espanyol a favor dels drets humans:

http://www.terricabras-filosofia.cat/docs/Cliqueu%20aquí%20per%20veure%20l%20article.pdf
26 d’abril de 2010, a les 10:02
Unknown ha dit…
Gràcies per l'enllaç. Ara bé, conec molts altres defensors dels drets humans, tan respectables com els que signen aquest escrit que no estan gens d'acord amb el que aquí s'hi diu.
Garzón és una persona de clarobcurs, el problema, Clara, és que aquí no està en joc Garzón, sinó la impunitat dels crims realitats pels feixistes. Fantàstica transició, la nostra.
28 d’abril de 2010, a les 0:08
Clara Esquena i Freixas ha dit…
Amb això estem totalment d'acord, però no em sembla just que es presenti el senyor Garzón com a icona de la democràcia perquè ha fet tot el que ha pogut per barrejar el poder polític amb el judicial... a mi em sembla que té més afany de protagonisme que una altra cosa però, bé, entenc que hi hagi persones que n'estiguin agraïdes i és perfectament respectable...
28 d’abril de 2010, a les 9:48
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Incubacions i vols xamànics a Manhattan

Imatge
La novel·la d'Ottessa Moshfegh El meu any de repòs i relaxació m'ha deixat amb un garbuix de sentiments contradictoris que tinc la necessitat d'ordenar. Abans, faig un avís de spoilers .  El punt de partida de la història és brillant; l'autora -a la imatge- té ofici i ens regala uns quants personatges inoblidables: paròdies àcides d'éssers humans que es mouen en un entorn devastat per la banalitat, les aparences i la mercantilització de tot el que es belluga.  Anem a pams i comencem per la protagonista i narradora: una jove de vint-i-pocs anys, extremadament atractiva i esquerpa, que s'ha quedat òrfena fa poc i treballa en una galeria d'art al barri de Chelsea de Nova York. Té una 'parella intermitent' -o com redimonis es digui-, en Trevor, un home que la utilitza com un mocador de paper i una 'amiga' de la Universitat, la Reva, amb greus problemes de bulímia, a qui rebutja i alhora necessita desesperadament. És l'any 2000 i estem a les
Més informació

Retrat d'en Quimet

Imatge
  En Quimet bateja la Natàlia amb el sobrenom de Colometa , el dia que es coneixen a la plaça del Diamant, un moment simbòlic de la difusió de la identitat de la protagonista.   A la sèrie de TV de l'any 1983 , que és com un grapat de retalls de la novel·la vista de part de fora, Lluís Homar i Sílvia Munt es van posar a la pell dels personatges a qui donà vida literària el geni de Mercè Rodoreda. Compte, que aquest article conté spoilers .  Al pròleg de l'edició de Club Editor Jove que tinc entre les mans, Rodoreda explica que el seu amic Baltasar Porcel, tot i elogiar-li La plaça del Diamant , va dir que la Colometa era una beneita. Potser uns anys enrere hauria estat d'acord amb aquesta observació, però ara coincideixo plenament amb la resposta de l'escriptora: Considero aquesta afirmació, feta a la lleugera, molt equivocada. Veure el món amb ulls d'infant, en un constant meravellament, no és pas ser beneit sinó tot el contrari; a més, la Colometa fa el que ha de
Més informació

Qui escolta el senyor Singer?

Imatge
   L'escriptora  Carson McCullers  era una gran aficionada a la música i tocava el piano, abans de consagrar-se a la literatura. Aquesta passió és compartida pel personatge de la Mick Kelly, alter ego de l'autora a la novel·la  El cor és un caçador solitari , una noia talentosa i rebel, que ha de bregar amb la pressió sufocant de l'entorn on li ha tocat créixer.    Hi ha novel·les que provoquen una commoció en qui les llegeix. Són tan fondes les emocions que desperten i tan captivador l'imaginari que recreen que resulta pràcticament impossible no dir-ne res, no escriure'n res. És en la necessitat imperiosa de revelar a l'entorn el nou món que s'ha descobert, com si es tractés d'un paradís perdut del qual es senyala la ruta, que es reconeix la bona literatura. No podia imaginar que faria una troballa tan extraordinària amb la darrera novel·la que he acabat. N'he llegit i rellegit els paràgrafs, assaborint la profunditat poètica d'una poderosís
Més informació