Rates
Imatge d’una obra de l’artista belga ROA, en un edifici de
Berlin
Ja fa cinquanta-cinc anys que es va publicar per primera vegada la magnífica novel·la Las ratas de Miguel Delibes. L’escriptor vallisoletà, emmordassat en la seva condició de periodistai director del diari El Norte de Castilla, va haver de recórrer a la ficció per mostrar sense subterfugis la precarietat i l’abandó a què es veia abocat el medi rural durant la dictadura franquista, el qual, per postres, havia de batallar contra la duresa tossuda del terreny i els implacables designis de la meteorologia. Aquesta és una denúncia recurrent en la seva obra i encara resulta vigent en els temps actuals, que han pres una deriva salvatge que pocs haurien pogut imaginar.
Només cal recordar notícies recents, com ara les que exposen l'explotació que pateixen els temporers de la província de Lleida, molts dels quals, després de jornades laborals extenuants i pèssimament remunerades, es veuen obligats a dormir al carrer o en campa…
Ja fa cinquanta-cinc anys que es va publicar per primera vegada la magnífica novel·la Las ratas de Miguel Delibes. L’escriptor vallisoletà, emmordassat en la seva condició de periodistai director del diari El Norte de Castilla, va haver de recórrer a la ficció per mostrar sense subterfugis la precarietat i l’abandó a què es veia abocat el medi rural durant la dictadura franquista, el qual, per postres, havia de batallar contra la duresa tossuda del terreny i els implacables designis de la meteorologia. Aquesta és una denúncia recurrent en la seva obra i encara resulta vigent en els temps actuals, que han pres una deriva salvatge que pocs haurien pogut imaginar.
Només cal recordar notícies recents, com ara les que exposen l'explotació que pateixen els temporers de la província de Lleida, molts dels quals, després de jornades laborals extenuants i pèssimament remunerades, es veuen obligats a dormir al carrer o en campa…
Comentaris
Què estan homenatjant?
Clidice, Sant Jordi és una festa que estimem profundament però no es pot negar que en els darrers anys ha perdut tot el caràcter reivindicatiu i diria que fins i tot literari. Sembla que l'únic que compti sigui vendre llibres i roses i sobretot potenciar els autors de l'star system català. Ahir es va enterrar un franquista amb tots els honors i avui ja sembla que no ha passat res. Potser l'Oasi Català és això, somriure i oblidar!
I si Samaranch va crear tanta corrupció... què hem de pensar racionalment sobre el seu ajut per a dur els JJ.OO. a Barcelona?