Sant Jordi amargant...



Comentaris

Unknown ha dit…
Ja saps que nosaltres ens hem sumat. No puc entendre els honors que ha rebut. Però què ha fet aquest personatge a part de donar uns joca a Barcelona? Dit de pas aquesta afriomació que he llegit per aquí i per allà ja és prou significativa. Si els va donar, és qperquè Barcelona no els mereixia. Si no els mereixia i els va donar, tot indica corrupció.

Què estan homenatjant?
23 d’abril de 2010, a les 11:36
Clidice ha dit…
fa dos dies que estic de mal humor i que em moro de la vergonya cada vegada que veig les notícies a la televisió o escolto la ràdio. Aquest dia sempre me'l prenia de festa i en gaudia, avui treballo i estic molt trista. Demà, al meu poble, fem la Consulta per la Independència i em toca estar en una taula. Faré veure que hi ha coses que no existeixen, sinó no podré somriure a ningú.
23 d’abril de 2010, a les 12:04
Clara Esquena i Freixas ha dit…
Eulàlia, els diaris estrangers destaquen el tarannà corrupte de Samarach, un personatge que permetia irregularitats en el COI i a qui agradava viure envoltat de luxes innecessaris. Probablement, el que s'homenatja és la doble moral, que tant ajuda a mantenir-se en el poder. Al preu que sigui...

Clidice, Sant Jordi és una festa que estimem profundament però no es pot negar que en els darrers anys ha perdut tot el caràcter reivindicatiu i diria que fins i tot literari. Sembla que l'únic que compti sigui vendre llibres i roses i sobretot potenciar els autors de l'star system català. Ahir es va enterrar un franquista amb tots els honors i avui ja sembla que no ha passat res. Potser l'Oasi Català és això, somriure i oblidar!
23 d’abril de 2010, a les 16:40
Lluís Bosch ha dit…
Encara penso i no arribo a cap conclusió: perquè aquests homenatges desaforats al vell falangista i el creador de la corrupció al COI? Sort de Vilaweb i d'altres que ens han posat al dia de la "premsa estrangera", perquè aquí estem fent el paperina i el provincià.

I si Samaranch va crear tanta corrupció... què hem de pensar racionalment sobre el seu ajut per a dur els JJ.OO. a Barcelona?
26 d’abril de 2010, a les 22:08
Clara Esquena i Freixas ha dit…
Lluís, em penso que no en podem pensar res de bo, encara que dubto que en tinguem gaires detalls, atès que la premsa catalana està dedicada gairebé en cos i ànima a tapar-ho tot!
27 d’abril de 2010, a les 10:03
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Incubacions i vols xamànics a Manhattan

Imatge
La novel·la d'Ottessa Moshfegh El meu any de repòs i relaxació m'ha deixat amb un garbuix de sentiments contradictoris que tinc la necessitat d'ordenar. Abans, faig un avís de spoilers .  El punt de partida de la història és brillant; l'autora -a la imatge- té ofici i ens regala uns quants personatges inoblidables: paròdies àcides d'éssers humans que es mouen en un entorn devastat per la banalitat, les aparences i la mercantilització de tot el que es belluga.  Anem a pams i comencem per la protagonista i narradora: una jove de vint-i-pocs anys, extremadament atractiva i esquerpa, que s'ha quedat òrfena fa poc i treballa en una galeria d'art al barri de Chelsea de Nova York. Té una 'parella intermitent' -o com redimonis es digui-, en Trevor, un home que la utilitza com un mocador de paper i una 'amiga' de la Universitat, la Reva, amb greus problemes de bulímia, a qui rebutja i alhora necessita desesperadament. És l'any 2000 i estem a les
Més informació

Retrat d'en Quimet

Imatge
  En Quimet bateja la Natàlia amb el sobrenom de Colometa , el dia que es coneixen a la plaça del Diamant, un moment simbòlic de la difusió de la identitat de la protagonista.   A la sèrie de TV de l'any 1983 , que és com un grapat de retalls de la novel·la vista de part de fora, Lluís Homar i Sílvia Munt es van posar a la pell dels personatges a qui donà vida literària el geni de Mercè Rodoreda. Compte, que aquest article conté spoilers .  Al pròleg de l'edició de Club Editor Jove que tinc entre les mans, Rodoreda explica que el seu amic Baltasar Porcel, tot i elogiar-li La plaça del Diamant , va dir que la Colometa era una beneita. Potser uns anys enrere hauria estat d'acord amb aquesta observació, però ara coincideixo plenament amb la resposta de l'escriptora: Considero aquesta afirmació, feta a la lleugera, molt equivocada. Veure el món amb ulls d'infant, en un constant meravellament, no és pas ser beneit sinó tot el contrari; a més, la Colometa fa el que ha de
Més informació

Qui escolta el senyor Singer?

Imatge
   L'escriptora  Carson McCullers  era una gran aficionada a la música i tocava el piano, abans de consagrar-se a la literatura. Aquesta passió és compartida pel personatge de la Mick Kelly, alter ego de l'autora a la novel·la  El cor és un caçador solitari , una noia talentosa i rebel, que ha de bregar amb la pressió sufocant de l'entorn on li ha tocat créixer.    Hi ha novel·les que provoquen una commoció en qui les llegeix. Són tan fondes les emocions que desperten i tan captivador l'imaginari que recreen que resulta pràcticament impossible no dir-ne res, no escriure'n res. És en la necessitat imperiosa de revelar a l'entorn el nou món que s'ha descobert, com si es tractés d'un paradís perdut del qual es senyala la ruta, que es reconeix la bona literatura. No podia imaginar que faria una troballa tan extraordinària amb la darrera novel·la que he acabat. N'he llegit i rellegit els paràgrafs, assaborint la profunditat poètica d'una poderosís
Més informació